Els resultats del BREXIT permeten fer unes reflexions:
Sobre l’ús dels referèndums i les condicions
necessàries per la seva validesa.
Ha guanyat sortir de la UE amb un 51,9% de
vots favorables en el conjunt de l’UK; mentre que els vots contraris a la sortida
han estat el 48,1%. En el global és una victòria clara, amb més d’un milió de vots de diferència
La participació ha estat del 72,2%, força superior
a la de les participació en les últimes eleccions generals de 2015 i 2010 (66,1%
i 65,1% respectivament). Per tant també des d’aquest punt de vista es pot
considerar un resultat clar i legítim.
Els problemes comencen quan s’analitzen els
resultats separats per les nacions que integren el Regne Unit: Escòcia vota a
favor de la continuïtat en la UE (62% de vots) i Irlanda del Nord també (55,8%).
En ambdues nacions (faig servir la
terminologia de la BBC) ha perdut el BREXIT, però com son una població minoritària
respecte a Anglaterra, és el resultat en aquesta nació el que determina el
resultat final.
Estem doncs davant d’un complex problema que
es dona en les federacions i en les unions que integren diferents unitats
constituents (com l’UK i la pròpia UE): que el pes poblacional d’unes parts pot
ofegar l’opinió de les entitats polítiques minoritàries en nombre. La UE ha
optat per la regla de la unanimitat per poder prendre determinades decisions,
el que atorga poder de vet als països petits (mala cosa), però obliga als grans
a negociar i no imposar els seus criteris (bona pràctica)
A més, es considera que molta gent va votar
no a la independència d’Escòcia en el referèndum de l’any passat, per que hi havia
el risc (avalat per la pròpia UE) de sortir de la Unió en cas d’independència.
Ara es troben fora de la UE però dins d’UK, quan el que desitjaven era estar
fora d’UK i dins de l’UE.
Hi ha moltes opinions polítiques a Espanya
que porten temps criticant els referèndums per considerar-los eines contra la democràcia
representativa, factors de polarització i fragmentació de la societat, i formes
populistes de traslladar al poble decisions difícils que els polítics
(mediocres) no volen enfrontar. Contra aquest arguments cal pensar que –faig
servir arguments de Raül Romeva- la
democràcia no és només votar quatre anys, el referèndum és una forma de participació
de la gent en decisions complexes, i que si els líders polítics no guanyen un
referèndum, el problema no és la eina, sinó que possiblement no han tingut
arguments prou sòlids
En la meva opinió, el referèndum és una
eina més de participació compatible amb la democràcia representativa. Necessita
per ser vàlid, segons el tribunal Suprem Canadenc, d’una pregunta clara i d’uns
resultats que mostrin una majoria evident. Ha d’estar incorporat en els
mecanismes polítics amb regles pactades per endavant, en especial els mínims de
participació i acceptació. Les qüestions sotmeses a referèndum han de ser
poques, de transcendència, resultat de negociacions polítiques prèvies, per que
el poble pugui mostrar la seva preferència entre dos opcions clares.
Sobre els motius del vot
Per quines raons la majoria del poble
(anglès i de Gales) han votat contra la UE?. He tingut accés a un full de
propaganda dels partidaris del BREXIT, on les missatges són curts i clars:
1-
Entreguem més de 350
M lliures dels nostres impostos cada setmana a la UE ... tindríem que poder
gastar el nostre diner segons les nostres prioritats
2-
Cal tornar a tenir
el control sobre les nostres lleis. Les lleis de l’UE anul·len les lleis de l’UK
3-
Construir un
sistema de immigració més just, més segur ... estem discriminant als immigrants
que no són de la UE, mentre que neguem el talent de gent de la Commonwealth.
4-
Ser lliures per comerciar
amb tot el mon ... amb Índia, Xina, Nigèria, Uganda, etc.
5-
És l’opció més segura
... la UE ens controla ... 89M de persones
estan esperant entrar en la UK a Turquia, Sèrbia, Montenegro, etc.
En resum “take back control”. Un gran eslògan antiglobalització, doncs el
contrari és no tenir control. Vol dir també tornar enrere, tornar a les essències,
a les èpoques felices de l’imperi britànic quan eren els amos del món, tornar a
l’estat aïllat, independent, lliure per prendre les seves decisions.
Es tracta d’una manifestació política del
Trilema de Rodrik: no es pot tenir a la vegada globalització, democràcia
política i sobirania nacional. I el BREXIT busca seguir amb les tres potes
prioritzant la sobirania nacional, amb la qual cosa possiblement el Regne Unit
pot patir en el futur per la banda de la globalització, limitat per la seva
capacitat competencial individual.
És una opció conservadora, que transmet por
al futur desconegut. Ens mostra una important diferència entre les posicions
conservadores a Espanya i a la Gran Bretanya, segurament per una història imperial
diferent, molt més propera i exitosa en el segon cas. En efecte, el conservadorisme
espanyol vol no canviar res: s’oposa sempre a qualsevol canvi i quan aquest s’ha
produït, l’accepta i defensa per que no tingui variacions. Recordem només l’oposició
a la Constitució del 78, i com després se l’han feta seva, petrificant-la i
impedint la seva evolució. En el cas britànic, la posició conservadora no defensa
continuar amb l’existent, sinó cerca el retorn a una època dorada anterior.
A més es tracta d’un rebuig a la immigració,
defensat en bona part per segones generacions d’antics emigrants a les illes fa
30 o 40 anys. Els seus avis i pares van arribar com a classe treballadora, van
aconseguir ser classe mitjana i viure en un estat del benestar que els donava
aixopluc, futur i seguretat. El tatcherisme, les polítiques neoliberals, han
fet que vegin ara la possibilitat de més immigració, com competència per l’accés
a un serveis socials minvants. La propaganda demagògica de les dretes, els
titulars alarmants de la premsa groga, les dades falsificades o manipulades,
han aconseguit que molta gent votés contra la permanència en la UE
Demagògia, populisme i mentides han
afavorit el resultat. No han passat 48h del referèndum i Nigel Farage, un dels
principals promotors del BREXIT ha reconegut que prometre “gastar els 350M de
lliures setmanals en el Servei Nacional de salut, va ser un error”.
Sobre el futur de la Unió
La Unió ha de tenir voluntat de ser una
Unió Política, sinó no passarà de ser una zona de lliure comerç, amb lliure circulació
de capitals i mercaderies, però no de persones
Per consolidar l’euro caldrà anar homogeneïtzant
els sistemes fiscals, evitant les conductes competitives entre països de la
Unió que permeten l’existència de quasi paradisos fiscals en el seu interior.
Cal superar la tendència a la recuperació
de competències dels governs dels estats, procedint a la definició clara de
quines són les competències a nivell Europeo, Estatal i Regional. El principi
de subsidiarietat ha de continuar vigent i aplicat, com ho era en el principi,
de forma que la presa de decisions es faci en l’àmbit territorial més proper al
ciutadà que sigui possible; encara que això representi menys poders pels Estats
actuals.
Cal que sigui una Unió dels pobles, no dels
lobbies i les empreses, de la mateixa
manera que l’economia ha de tenir en compte les conseqüències socials i no
només les financeres
Ha de defensar el que potser ha estat la
seva característica principal: l’estat del benestar. La prestació efectiva als
seus ciutadans de salut, educació, pensions, i potser en un futur de renda
mínima. I ha de defensar-se dels països que practiquen el dúmping social.
O la Unió Europea aconsegueix tornar a ser
una idea d’un futur millor per a tots, o deixarà de ser Unió.
JL Campa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada