Les negociacions per investir un nou
President d’un nou govern a Espanya estan en ple enrenou. Potser aplicar els
fonaments bàsics de la teoria de jocs ens pot ajudar, més en concret el conegut
com el Dilema del Presoner.
En el citat dilema ens trobem amb dos jugadors
que busquen guanyar un davant de l’altre, i guanyen en funció de si cooperen o
no i del que faci l’altre. No saben el que farà l’altre, no poden parlar entre
ells, però sí que saben que actuarà racionalment. El resum de possibilitats és
el següent:
Si cooperen els
dos, guanyen els dos el màxim possible
Si un jugador (A)
coopera i l’altre (B) no ho fa, el que coopera ho perd tot
Si els dos no cooperen,
ambdós guanyen una mica, però molt menys que cooperant els dos
En aquestes condicions, la teoria de jocs
diu que actuant racionalment, per evitar el mal pitjor, cap dels dos cooperarà.
Per tant la posició final no serà mai la que obté el màxim de beneficis pels
dos (Equilibri de Pareto) sinó la que
tots perden sense que un guanyi (Equilibri
de Wash). És a dir, el resultat serà ineficient.
Si ho apliquem de forma lliure a les negociacions
entre els dos partits principals espanyols, PP i PSOE, les possibilitats podrien
ser:
- Cooperen els dos i formen
la gran coalició. Es forma un govern d’àmplia base parlamentària, sota un
programa de govern detallat i pactat entre les dues formacions, amb capacitat
per a fer reformes institucionals profundes. El cost per ambdues formacions és cedir
i cooperar aplicant polítiques econòmiques i socials de tipus “centrista” i abandonar el seus programes de màxims.
- Si només coopera un
dels dos partits, de forma que un forma govern de minoria, hi ha dos situacions
possibles:
El PP forma un govern dèbil que depèn en
tot moment del vot favorable de C,s i de l’abstenció del PSOE (i l’esquerra) per
poder aprovar lleis.
El PSOE forma govern, amb Podem o amb el
seu recolzament extern. També és una situació de debilitat, doncs caldrà
aconseguir sempre que els partits nacionalistes també recolzin l’acció de
govern i no votin en contra. Per qualsevol reforma constitucional, el PP te majoria
de bloqueig al Senat.
- Ni el PP ni el PSOE
tenen força per formar govern (no cooperen), aleshores la sortida és anar a
noves eleccions. L’incentiu per això seria que tinguessin expectatives de
millorar la seva representació parlamentària, el que no està molt clar
Tornem a fer-nos la
mateix pregunta que en l’anterior article del Blog, amb els mateixos
condicionants de poder-nos equivocar:
Com pot acabar?
Segons el Dilema del Presoner, el resultat
esperable és la situació d’ineficiència general però simètrica, pel PP i pel
PSOE. És a dir tindríem noves eleccions,
Però la situació real no compleix un dels
condicionants del joc, doncs els jugadors poden parlar entre ells, i per tant
poden analitzar els avantatges i inconvenients de cada situació. I crec que, si
ens posem en la seva situació real, si tenim en compte les seves prioritats
estratègiques, i ens creiem el que diuen en quan els seu interès bàsic és millorar
la situació general d’Espanya, la gran coalició entre el PP i el PSOE és la
sortida més racional.
Això sí, requereix un canvi important en l’acció
política clàssica del bipartidisme a Espanya. Cal en primer lloc analitzar be
els problemes, prioritzar-los, consensuar solucions, connectar amb la ciutadania,
explicar be els objectius, dificultats i mesures. També cal netejar els partits
de persones corruptes i de tolerants amb la corrupció, al temps que es posen en
marxa de forma urgent organismes independents de control. Un altre punt clau és
fer un veritable govern de coalició, sota un programa comú per als dos partits:
no ha de ser un govern amb les carteres repartides entre els dos partits, amb
cada Ministre anant a la seva en el seu
àmbit d’actuació.
Veurem
JL Campa
