El judici va
tenir lloc aplicant estrictament les lleis vigents, dins de l’estat de dret i sota
les garanties processals del moment. Aquestes eren les del règim franquista amb
totes les seves particularitats, que incloïen que persones civils fossin
jutjades en Consell de Guerra per un Tribunal militar, i sense possibilitat d’apel·lació
en segones instàncies. Els conceptes d’independència dels ‘jutges’ i el
‘imperio de la Ley’ va ser esgrimit pel poder com a justificació i legitimació
de la seva actuació
Va ser un
judici a militants d’ETA, quan aquesta organització era una més de les que
arreu d’Espanya lluitaven contra la dictadura. De fet, només cal veure com
molts del advocats defensors van ser figures destacades de la oposició
democràtica –un d’ells va ser anys més tard President de las
Cortes-, sense que consti que hagin rebut crítiques a posteriori per la
seva actuació defensant a membres d’una organització considerada ja en aquell
moment com terrorista per part del poder establert.
El procés de
Burgos va fer-se en un clima de confrontació política soterrada, donat que no
existien –dins de l’estat de dret franquista- les llibertats d’opinió, reunió i
manifestació. Tot i la declaració de l’estat d’excepció, van haver expressions
minoritàries d’oposició en forma de vagues, manifestacions, tancades (com la de
Montserrat) i manifests, en especial al País Basc. També a l’estranger es van
produir manifestacions de protesta contra la repressió del règim.
Tot i que les
reaccions polítiques internes a la celebració del judici i a les sentències van
ser molt minoritàries, el règim franquista es va sentir qüestionat i va endegar
una campanya de mobilització dels seus recursos que va culminar amb un clàssic:
manifestació a la Plaça d’Orient a Madrid. També va utilitzar el recurs a la
conspiració internacional i comunista que atacava un dels pilars de la
civilització occidental.
Però el sant cristu gros va ser l’amenaça del
separatisme, en aquest cas basc, que buscava la desmembració de la pàtria
comuna i indivisible. A mida que avançava el procés i la proclamació de la
sentència anava augmentat la cridòria oficial en defensa de “la suprema realidad de España”, sempre
amb culpabilització a forces polítiques traïdores, comunistes o estrangeres
No deixa de ser
curiós que poguessin assistir al judici observadors internacionals i també de
diferents Col·legis d’advocats d’Espanya. En dos sentits: a diferència del
proper judici al Tribunal Suprem, es va acceptar que advocats estrangers
estiguessin presents; i d’un altre banda
ara no sembla que els col·legis d’avocats espanyols tinguin interès en observar
i certificar la correcció processal del proper judici.
En el mateix
sentit, és destacable que en l’equip d’advocats que van defensar als etarres,
hi havia lletrats de fora del país basc. Cal recordar que el mateix va passar
en el judici sobre els fets d’octubre del 1934, quan advocats republicans de
les espanyes van defensar a Companys i altres membres del seu govern. Em el
proper judici no participen advocats de fora de Catalunya
El màxim
posicionament que va fer La Vanguardia, un cop conegudes les sentències a mort, va
ser en favor de l’indult, mentre per a compensar carregava contra els que dins
o fora d’Espanya feien algarades coordinats amb “las internacionales del rencor”. La informació de La Vanguardia és
prou representativa de la forma com es comunicaven las noticies sota el
franquisme: control del missatge polític, les noticies que no interessaven al
règim eren censurades o relegades a petits paràgrafs poc destacats, seguidisme
de les consignes de les autoritats, missatge únic i orquestrat
El règim no es
va atrevir a executar les sentències de mort, cosa que en canvi sí va fer pocs
anys després, a l’octubre del 1975. Podria interpretar-se que el franquisme al
70 encara es sentia fort: acabaven d’assegurar el ‘fet successori’ amb
l’anomenament de Juan Carlos com a Princep d’Espanya i hereu de Franco com a
futur cap d’estat, Carrero Blanco vigilaria la transició i el General encara no
havia patit les malalties que a partir del 73 minarien la seva salut. En canvi
al 1975 el règim estava sense Carrero, fràgil, poruc i per tant més perillós.
Cal recordar
per últim que els condemnats no van complir la pena en la seva totalitat, i
això no va ser com a resultat de mobilitzacions i protestes populars després
d’acabar el judici. Va ser possible per que Franco va morir (al llit), i en el
tant vilipendiat pacte de la transició van ser amnistiats l’any 1977, encara
que expulsats temporalment d’Espanya i enviats a Noruega i ... Bèlgica!!
