L’ACORD PSOE – C,S

Demà es presenta el líder del PSOE davant del Congrés dels Diputats per intentar ser investit com a nou President del Govern Espanyol. Ho fa amb un pacte amb Ciutadans recollit en un document de 67 planes.

Es tracta d’una sèrie de propostes en tots els àmbits de govern, la majoria de les quals són declaracions d’intencions, sense valoració dels costos econòmics i que responen en general a problemes existents en l’organització política i social d’Espanya; però no està clar en general el sentit de canvi real que proposen. En qualsevol cas és un text tant “pesat” i avorrit de llegir com ho són els programes electorals.

Veiem si podem extreure alguna cosa veient el mapa de les paraules més usades  en el document:

Ley, sistema, España, empreses, plan són les cinc més usades, la qual cosa ens indica l’enfoc legalista del document, la preminència de les empreses sobre les persones i la quantitat de plans (fàcils de fer) que es proposen. En un segon nivell es troben formación, derechos, nuevo, social, gobierno, personas; és un conjunt de paraules més properes a un enfoc social i de canvi. En qualsevol cas, em crida l’atenció el poc pes de conceptes com Europa, participació, ciutadania i llibertat.

Si ho comparem amb el mapa de paraules del programa del PSOE, és evident que les paraules Ley i España canvien el seu pes, i que en el seu programa Personas, social, empreses, ciutadania estaven més equilibrades. Europa tampoc tenia gaire us en el programa

Nota: No puc fer el mateix amb el Programa de C,s per que aquest partit no edita el seu programa en un format  que es pugui fer “copiar i enganxar” (molta transparència no demostren).

Una conclusió que podem extreure dels mapes de paraules anteriors és que el pacte amb C,s ha tibat cap a la dreta el programa del PSOE, donant més pes al concepte Ley i menys als de ciutadania, persones, social i desenvolupament. Curiosament , tot i l’acord amb un partit tant espanyolista com Ciutadans, el pes de la paraula Espanya també disminueix

Es rellevant que el tema del “desafio independentista”, que durant la campanya electoral va ser identificat com el problema més greu que tenia Espanya, ara no sigui quasi be ni esmentat en el document. Només dos frases: “Revisión del Título VIII y los preceptos conexos. Desarrollar concepto de Estado Federal” i “se comprometen a: oponerse a todo intento de convocar un referéndum con el objetivo de impulsar la autodeterminación de cualquier territorio de España”.

Rajoy ha estat acusat de no entomar el problema català mes que des de la negació - no hi ha problema-, la judicialització – l’imperi de la llei- i la manca d’acció política, és a dir, i cap concessió.

En el seu acord programàtic, PSOE i C,s semblen fer el mateix: no reconeixen el problema i no ofereixen cap acció, pla o programa per a gestionar una sortida al conflicte polític. Pot haver hi dues raons diferents per explicar aquesta absència

La primera és que tinguin una posició comuna i compartida de que el millor és negar l’existència de la voluntat d’una part molt majoritària del poble de Catalunya que vol una nova relació entre Catalunya i Espanya. Reconèixer el problema obliga a enfrontar-se a ell i a treballar per solucionar-ho, però aquest camí pot posar obrir conflictes interns, sobre tot al PSOE, entre les seves diferents visions territorials. Unes declaracions recents de Pedro Sánchez avalarien aquesta possibilitat, doncs deia que a Catalunya no hi ha cap problema real diferent dels que hi ha ala resta d’Espanya

La segona és que no entren en la solució del problema per que tenen visions antagòniques sobre les possibles solucions polítiques. Voldria dir que “desarrollar el concepto de estado federal” seria per C,s una manera de recentralitzar i homogeneïtzar competències i que el PSOE seria més conscient que la solució federal hauria de contemplar algun tret de federalisme plurinacional.  

Un altre consideració sobre el document programàtic conjunt és que podria haver estat redactat pel PP també en un 95%. Ara no el pot assumir per que no pot donar la imatge de ser un partit arrossegat pels altres. La clàssica inacció política d’en Rajoy aquesta vegada no li ha sortit be.

Per últim, tot i que no crec que en Sánchez sigui investit. Si ho fos, el nou govern es trobaria al davant el primer dia amb dos grans problemes poc concretats en el document: el ja citat problema de Catalunya i tenir que fer un retall de 10.000 milions d’euros en els pressupostos d’enguany per requeriment de la UE.

JLC

OH EUROPA!!

Durant el desgraciat episodi de gestació, aprovació i posterior anorreament de l’Estatut de Catalunya, es van anant perdent arguments per a defensar la integració de Catalunya a Espanya com forma política necessària i suficient per aconseguir un país ple, lliure i amb futur.

Una cosa semblant està passant ara amb l’idea d’Europa, doncs cada cop hi han menys arguments per a creure en la Unió Europea com a marc d’un futur democràtic i de progrés.  Els resultats de l’últim Consell Europeu, amb les negociacions pel possible Brexit (la sortida de la Gran Bretanya), encara ho posen més difícil.

Molts vam créixer en l’Espanya franquista i nacional catòlica. En aquell país trist, gris i per moltes raons poruc, Europa -més en concret els països del Mercat Comú- era el model que permetia somniar amb poder tenir un dia llibertats de reunió, associació, manifestació i premsa, tenir democràcia, justícia, eleccions, sindicats. Poder arribar a ser europeus era un objectiu clar, no utòpic ni llunyà. De fet, tenir el model de països democràtics tant propers geogràficament, va fer més fàcil la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya, que de fet es pot donar per acabada quan al 1986 Espanya va entrar en la Comunitat Europea com a membre de ple dret.

Construir la unió europea ha estat un projecte estratègic concebut a les acaballes de la segona guerra mundial per posar fi a una història de guerres contínues entre els diferents països europeus. Crec que a vegades no som prou conscients del canvi polític i de mentalitat que devia significar que l’any 1951 -només 6 anys desprès del final de la guerra mundial a Europa- es formés la CECA (Comunitat Europea del Carbó y del Acer) on participaven França i els països del Benelux amb Alemanya i Itàlia, guanyadors i perdedors de la guerra, democràcies lliberals aliades amb antics estats feixistes. Al 1957 els mateixos actors ja es van constituir com a Mercat Comú, com unió duanera.

L’Europa dels sis es va anar ampliant de forma prou lenta, incorporant a països amb tres característiques: havien de ser democràcies, complir uns criteris econòmics i sol·licitar l’ingrés. Tres estats –entre ells Espanya- van tenir que esperar entre 7 i 10 anys desprès de la desaparició dels seus governs dictatorials per poder ingressar. Al 2004 es va ampliar de cop amb 9 estats de l’est, poc menys de 4 anys després de la caiguda del mur de Berlín i per motius geoestratègics de treure’ls de l’òrbita russa. Sense que es pugui suposar una relació causal, aquest 2004 també comencen problemes de tipus institucional, amb el rebuig per part d’alguns països d’una Constitució europea

En paral·lel amb la formalització de la Unió, va anar creixent la burocratització dels òrgans comunitaris, no sotmesos de forma directa a un control democràtic, al temps que el nombre de  lobbies d’interessos al voltant de Brussel·les. De fet, s’estima que ara hi ha uns 24.000 funcionaris i uns 25.000 lobbistes. Al mateix temps, el Parlament Europeu, únic òrgan de la Unió elegit directament per votació popular, té limitades les seves competències i és utilitzat sovint pels partits nacionals per premiar a polítics ja amortitzats en la política domèstica.

Malgrat tot, fins l’inici de la crisi econòmica actual, Europa va seguir sent una idea d’un futur millor, drets humans, acolliment, llibertat i protecció social. Però quan esclata la crisi, s’imposa la visió ortodoxa actual de l’economia (en parlàvem en l’article anterior), es prioritza el pagament del deute per sobre de les necessitats de les persones, s’anteposen els interessos nacionals als comunitaris i com a resultat es conforma una Europa amb diversos objectius, velocitats i prioritats.

Només ha faltat la crisi dels refugiats per que s’aguditzin les tensions internes entre països i saltin pels aires els ideals d’una unió sense fronteres, amb lliure circulació de persones i d’Europa com espai d’acolliment. La incapacitat de la Unió per a establir cóm gestionar els refugiats amb una política comuna per sobre dels interessos particulars de cada estat, mantenint l’esperit inicial de ser un territori d’acolliment als afectats per persecucions, genera desafecció i dubtes sobre el futur del projecte. 

I la cirereta del pastis, per no parlar de bunyol, és l’acord del Consell d’Europa de la setmana passada en relació les condicions acordades amb James Cameron per a poder continuar amb el Regne Unit dins de la Unió. El document és un exemple del llenguatge buròcrata-legalista de les institucions Europees i és difícil a vegades comprendre el que de veritat vol dir i què significa sobre la vida real dels ciutadans. En qualsevol cas sembla que posa en crisi aspectes de la lliure circulació de persones, dels drets dels treballadors, limitant el projecte a ser una simple Unió duanera, comercial i en part monetària. Estableix de forma evident una “unió desunida” per l’euro, doncs es separen les condicions dels països que comparteixen l’euro i els que no: l’eurogrup i els altres.

Joan Majo ho ha resumit dient “la perspectiva d’anar més enllà d’una unió comercial reforçada resulta il·lusòria. Per tant, o bé es decideix seguir tots 28 junts i oblidar la unió monetària, o bé el grup de l’euro i tots els que s’hi vulguin afegir han de seguir avançant cap a la unió fiscal i cap a algun tipus d’unió política, amb òrgans democràtics propis, especialment un Parlament i un govern de caràcter federal”.

Malgrat la dificultat de seguir tenint fe en el projecte europeu, crec continua sent la única via de futur possible en un món globalitzat. Tindríem de poder aconseguir que la idea de l’Europa de les persones i els seus drets sigui l’eix d’actuació i la meta a assolir. Implica més democràcia, més força del Parlament, millors diputats europeus, menys força dels estats amb visió particularista, més rendiment de comptes, menys lobbies, més valors comuns relacionats amb el bé públic i el pluralisme i menys basats en l’individualisme, que les decisions es prenguin al nivell possible més proper al ciutadà.

Si Europa no és llibertat, democràcia, acció comuna, respecte a la varietat, laïcisme, subsidiarietat, col·laboració, no val la pena.

JLC

Consejo Europeo 19-2-16

Joan Majó ARA

L’ECONOMIA I ELS ECONOMISTES

En mig d’un Orient mitjà ple de conflictes i guerres, el petroli va a menys de 30$ el barril; les borses del món es mouen a la baixa perquè “anticipen” futurs problemes; els interessos dels dipòsits bancaris estan en negatiu, és a dir has de pagar per deixar diners al banc!; a la zona euro l’increment del deute públic arriba fins als 28.000€ per càpita i l’evasió fiscal està en l’entorn del 20% del PIB; les 80 persones més riques del món tenen més que el 50% de la població mundial; els 5 youtubers més famosos guanyen 35M d’euros a l’any mentre a Espanya el conjunt dels salaris només representen el 46% del PIB i aviat poden ser superats pels beneficis i les rendes de capital; el mercat de treball espanyol es mou en un 90% de contractes temporals i ni així pot evitar un 20% d’atur.

Algú entén alguna cosa de què està passant?

Potser podríem veure què diuen els economistes, però ens pot passar com al The Guardian que va preguntar a 9 economistes diferents si anàvem cap un altre crisi financera i va rebre 9 respostes diferents.

Tot plegat em fa tornar sobre el tema de l’Economia com a Ciència i els economistes com a científics, i el seu rol en les relacions socials i polítiques.

Els economistes tenint el pompós títol de “Licenciado en Ciencias Económicas y Empresariales” i potser en una part concreta aquesta denominació part rau del problema: en la paraula Ciència. 

Però, és de veritat la economia una ciència?

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix Ciència com “Conjunt de coneixements, i l’activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat” i la Real Academia Española com a  “Conjunto de conocimientos obtenidos mediante la observación y el razonamiento, sistemáticamente estructurados y de los que se deducen principios y leyes generales con capacidad predictiva y comprobables experimentalmente”.

Si ens fixem en els dos subrallats, podem posar molt en dubte la qualificació de l’Economia com a ciència. Es clar que pel mateix raonament també podem dubtar del caràcter científic de  totes les altres disciplines acadèmiques conegudes com a Ciències Socials i que tenen com a base l ‘anàlisi del comportament humà; Ciències Polítiques la primera de totes elles

Però el problema de l’Economia és que des de la segona part mitat del segle passat, en base a la figura del homo economicus, que es suposa actua amb criteris de rational choice en un entorn de mercat eficient, s’han anat elaborant models matemàtics cada vegada més complexes per intentar tenir capacitat predictiva. Però les tres bases són falses: ni les persones tenen tota la informació per escollir la millor decisió en cada moment, ni apliquen només criteris de rendibilitat econòmica, ni existeix en la realitat el mercat perfecte.

A més, des de 1968 és dona anualment el conegut com a Premi Nobel d’Economia, la qual cosa posa aquesta activitat en un pla d’igualtat amb les ciències predictives i comprovables: matemàtiques, física, química. Timothy Garton deia en un article el passat dia 11: “Numerosos economistas cayeron presa de lo que se ha denominado envidia de la física, por analogía con la envidia del pene de Freud”

La realitat és que la Economia té altres característiques:

-     La economia és una qüestió política i ni és ni serà mai una ciència; no hi ha veritats objectives que puguin ser establertes sense incorporar judicis polítics o ètics.

-     Mai s’ha de donar crèdit a cap economista que digui que els seus anàlisi són científics i no són valoratius.

-     La economia és molt més que el mercat, que és només una de les formes d’organitzar l’activitat econòmica. Hi ha altres àrees que formen part de l’economia: la producció, el comerç, el benestar, l’estat, les persones.

(Aquestes 3 frases anteriors són de Ha-joon Chang, professor d’Economia a Cambridge)

-     La economia necessita del pluralisme metodològic i de teories. Cal saber matemàtiques i estadística, però també història, sociologia, política i psicologia per a analitzar la realitat -que és complexa- en el seu context.

-     El corrent dominant del pensament econòmic està al servei del poder industrial i financer. Els governs fan servir les teories que els interessen, presentant-les com les úniques viables. És el que fa en Rajoy quan diu: “es lo que hay que hacer”. I les actuacions polítiques “correctes econòmicament” són defensades per un ensordidor cor d’experts que no només defensen l’ortodòxia, sinó que a més desqualifiquen les opcions o propostes alternatives, amb la col·laboració del gruix dels mitjans de comunicació.  

-     Els models econòmics són construïts en base a hipòtesis, i aquestes contenen sempre criteris, prejudicis i valors, que fan que cap model sigui neutre, sinó que tingui una càrrega ideològica endògena i/o interesada. Recordem com la pel·lícula Inside Job mostrava les relacions entre els estudis acadèmics fets per Universitats i les seves fonts de finançament.

-     En l’actualitat l’entorn d’opinió econòmica sembla tot orientat a justificar les necessitats dels mercats financers i especulatius que signifiquen molts guanys per molt poques persones.

-    José Javier Domínguez, de Economistas sin Fronteras, deia el passat dia 12: “la economía no es una ciencia exacta. En economía, sumar uno más uno, no siempre es dos. La economía es un discurso, es una manera de actuar, es la manera de defender el bien común. El bien de los de arriba no mejora la situación de los de abajo, no obstante, el bien de los de abajo sí mejora la situación de los de arriba. Todos sabemos que el proceso económico es circular. Entonces, ¿por qué la economía no puede ser una manera de apostar por el bien común y el éxito comunitario?"

Per acabar amb el tema del que ha de ser un economista, transcriure part de la necrològica dedicada a Marshall per J.M. Keynes: “El economista debe poseer una rara combinación de dotes (…) Debe ser matemático, historiador, estadista y filósofo (en cierto grado). Debe comprender los símbolos y hablar con palabras corrientes. Debe contemplar lo particular en términos de lo general y tocar lo abstracto y lo concreto con el mismo vuelo de pensamiento. Debe estudiar el presente a la luz del pasado y con vistas al futuro. Ninguna parte de la naturaleza del hombre debe quedar por completo fuera de su consideración. Debe ser simultáneamente desinteresado y utilitario: tan fuera de la realidad y tan incorruptible como un artista, y sin embargo, en algunas ocasiones, tan cerca de la tierra como el político”.

Un altre dia potser parlaré de la Ciència Política

JL Campa

UN MUSEU D’HISTÒRIA PER UNA NACIÓ FALLIDA?

Fa uns dies un article d’ Andrés Ortega en Eldiario.es comentava la possibilitat, suggerida per Rajoy,  de fer un Museo de Historia de España suposo que amb la intenció de donar un pas més en la direcció uniformitzadora del nacionalisme espanyol més pur.

L’autor comentava l’existència d’un Museu a Alemanya sobre la seva pròpia història i les dificultats per a explicar-la, sobre tot en referència als fets de la primera mitat del segle XX. Opina que han aconseguit fer-ho de forma prou correcte, seguint una frase de Konrad Adenauer pel que la història era “la suma de les coses que es podien haver evitat”. Malgrat això observa que no expliquen cóm va ser possible que un dels pobles més avançats intel·lectual, artístic i tecnològicament va poder engendrar i donar suport al nazisme i els seus crims.

El 28 de març de l’any passat vaig escriure sobre el Museu d’Història Americana i la seva importància en el manteniment de la identitat nacional dels Estats Units, en base a tres eixos: els símbols comuns -la bandera especialment-, la nació com a garant de les llibertats dels seus ciutadans, i l’ideal americà i la seva forma de vida com a exemple per a la resta del món.

Andrés Ortega esmenta les dificultats per a fer un Museu a Espanya d’una història compartida, doncs segons ell el franquisme va acabar de crear una idea majoritària d’una España uniforme i  monolingüe en la seva essència. D’un altre banda hi ha visions contraposades segons les escoles històriques sobre el sentit dels fets històrics, en especial vists des de Catalunya i el País Basc. Per últim, Espanya no ha sabut encara assumir el seu passat històric recent, en especial el franquisme i els seves conseqüències; només cal pensar en les dificultats de la Llei de Memòria històrica, els entrebancs per a localitzar foses de la guerra civil i l’existència del Valle de los Caidos, amb dos insignes feixistes enterrats amb tots els honors.

 Penso també en una de les propostes polítiques que va fer Pasqual Maragall: a partir del reconeixement de la pluralitat nacional dins d’Espanya, considerava necessari –imprescindible fins i tot- que a totes les escoles d’Espanya es donés una història comuna de tots els pobles d’Espanya: “Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma”. Li va donar a aquest aspecte una consideració nuclear dins del seva visió del federalisme. Òbviament no va ser escoltat o va ser conceptual com una maragallada més.

La pregunta que em faig és si es pot fer un Museu d’Història d’Espanya sense consens sobre el que aquesta és. Oblidant el fracàs de la formació d’Espanya com estat nació, del seu procés de nation-building; fallida que es dona en especial en el segle XIX, quan es formen la majoria de les nacions europees, però que continua al llarg dels segle XX. Un país al que Gabriel Magalhâes defineix encara com un “laberinto de tensiones” al que li falta la referència moral de l’ètica republicana, cívica, ciutadana, allunyada de la cosa divina.

És interessant recordar el que deia Borja de Riquer el 30 d’octubre de 2014: “Los gobiernos españoles han actuado como si “la única nación de los españoles” fuera una realidad incuestionable y se han guiado a partir de dos principios: negarse a reconocer la auténtica naturaleza de la crisis de identidad existente, y creer que para nacionalizar de verdad a los españoles básicamente había que tener más Estado, más administración central y más autoridad. Y así, confundieron nacionalizar con uniformizar, y en vez de intentar convencer con un proyecto de nación sugerente, moderno, progresista y plural, quisieron imponer la imagen más tradicional, rancia y unitaria de España. Fue un grave error político. Las dos dictaduras militares del siglo XX no consiguieron acabar con los nacionalismos alternativos, todo lo contrario, los activaron y legitimaron notablemente, de aquí que los especialistas hablen de la nacionalización “negativa” del franquismo. Es cierto que ha habido momentos de acuerdo y se han pactado soluciones autonomistas, como en el periodo 1931-1936 y el iniciado en 1977, pero han sido siempre más el fruto del pragmatismo político que del reconocimiento sincero de la auténtica naturaleza de la cuestión. Prueba de eso es el actual agotamiento del ambiguo e impreciso régimen de las autonomías”

JL Campa

Article Andrés Ortega

PD: Catalunya també té des de fa 20 anys un Museu d’Història de Catalunya. Vaig visitar-ho quan es va inaugurar i no he tornat a veure l’exposició permanent des de les hores. Per això no faig cap valoració sobre el seu contingut en relació als temes de l’article. Potser en un futur.