PODEM CREURE EN PODEM?

He estat atent a les dues entrevistes que van fer ahir a Pablo Iglesias a TV3 i a Catalunya Radio, aprofitant la seva visita a Barcelona. Tenia interès pel meu desconeixement real de què era Podemos abans de les eleccions europees i també pels atacs desaforats que he anat llegint en la premsa, tota en general, sigui de dretes o d’esquerres, espanyolista o sobiranista. Quines conclusions en trec sobre Podemos (suposant que Pablo Iglesias és un representant fidedigne) després de les dues entrevistes?

Planteja oblidar-se de l’eix dreta-esquerra i també de l’eix nacional (espanyolisme-catalanisme) i passar a considerar només un nou eix que anomena “de ruptura”: els de dalt – els de baix, és a dir casta-poble. Des de jovenet desconfio de qualsevol ideologia que diu que no existeixen les dretes i les esquerres; totes acaben defenen en el conservadorisme de l’ordre establert.

Diu formalment que Espanya és un país de països, de nacions, amb la qual cosa reconeix la plurinacionalitat de l’estat. També diu defensar el dret a decidir, però en aquest punt incorpora l’afegit “a decidir sobre todo”. Per últim expressa que Catalunya serà el que vulguin els catalans. A partir d’aquí no concreta si considera a Catalunya un subjecte polític diferenciat, sinó al contrari, lliga la possibilitat de exercir aquest dret per part dels catalans a un “procés Constituent” general a nivell de tota Espanya. D’alguna manera no s’allunya de la concepció dels mateixos socialistes, que en algun moment han dit que per arribar a una possible independència, Catalunya hauria de rebutjar prèviament una reforma de la Constitució Espanyola (Iceta dixit).

Rebutja la reforma constitucional (que seria, segons ell, només un pacte entre les castes del PP-PSOE) i defensa en canvi un nou Procés Constituent on tot es posi en qüestió; 40 anys després del final del franquisme, planteja de nou el dilema entre “reforma y ruptura”. No concreta amb qui es podria elaborar, negociar, acordar aquesta nova constitució i sí que rebutja fer-ho amb Rajoy, Sánchez, Mas. Demana per això poder disposar de una majoria suficient. Juga per tant al tot o res, el que no se si te molta viabilitat real.

Curiosament, dins d’un entorn general de rebuig a tota legalitat injusta, producte del domini de les castes, sí que accepta el procediment establert a la Constitució per a la seva reforma, tot i la seva dificultat. De fet, quan nega la possibilitat d’un referèndum previ a Catalunya ho fa en base a que no ho permet la legalitat.

No se si és un error en l’anàlisi de Podemos, o una posició política tàctica, el fet que tendeix a reduir el conflicte que es dona a Catalunya a un seguidisme dels partits i els seus líders als interessos d’en Mas, i no pas a un moviment social d’ampla base i transversal a moltes capes socials i ideologies. En el primer cas, el problema és que coincideix amb certs estereotips dominants entre les elits mediàtiques espanyoles; si és un posicionament tàctic, no deixa de ser la forma “clàssica” de fer política, orientada a trobar un discurs que doni vots fàcils, encara que no es resolguin els problemes.

En un moment de l’entrevista amb la Terribas, va reconèixer que ara no diuen el mateix que abans de les eleccions europees, que s’havien tornat més pragmàtics i realistes. Va justificar que com ara poden arribar al govern, han de dir coses diferents. Amb el risc d’agafar-me-la amb paper de fumar, no crec que aquesta naturalitat en el canvi dels missatges (i les idees?) en funció de quan a prop s’estigui del poder sigui un bon auguri per aconseguir dur a terme una funció política diferent.

També va defensar que es puguin fer noves lleis amb efectes retroactius; seria només en el cas de que les lleis actuals fossin injustes. Hi ha un principi general del dret que implica la no aplicació retroactiva de les lleis, tret que la seva aplicació vagi a favor de les persones afectades. Cal anar molt en compta amb la retroactivitat de les lleis, doncs es trenca el principi de la seguretat d’actuacions que permet l’acció lliure dels subjectes en funció de les possibilitats legals vigents. Pensem que el règim de Franco va fer lleis retroactives que van convertir en delicte actuacions passades, fetes segons la llei vigent sota la República; y sense tanta importància Hisenda ha modificat a vegades retroactivament el tractament fiscal de determinades rendes.

Utilitza un llenguatge de frases curtes, clares, provocadores, sense subordinades; molt orientada –és una opinió- al twiter i a titulars. Té un to tranquil, però amb fuetades d’adjectius desqüalificadors dels altres. Per cert, en l’entrevista a TV3 va repetir de forma reiterada que ell parlava sense ambigüitats, i a Catradio el que repetia era que ell parlava clar; curiós l’ús de dos diferents vocables que volen dir el mateix, amb mitja hora de diferència. Recomanació del cap de premsa?

Més enllà del manifestat en les entrevistes, hi ha un altre detall que caldrà veure com evoluciona amb el temps, però que de moment no pinta massa bé per poder considerar a Podemos com una nova forma de fer política dins d’un estat multinacional: quan ha començat a dotar-se d’una estructura orgànica ha optat per un model centralitzat, amb concentració del poder intern. Es va presentar a la primera Assemblea una forma alternativa més orientada des de les bases que va ser derrotada.

Veurem.

JL Campa 

ALFONSO GUERRA

He sentit que ahir el Sr. Guerra es va acomiadar del Congrés dels Diputats i en conseqüència del seu paper com important actor polític d’aquest país. Abans de llegir qué diuen els diaris sobre la seva biografia política vull explicar per què D. Alfonso és, en la meva opinió, un dels polítics més “nefastos” de l’actual període democràtic.

Va potenciar, amb la seva frase “el que se mueva no sale en la foto”, el paper dels partits no tant com a entorn de participació política, sinó com a eina i maquinària d’accés al poder i control de la militància. Juntament amb les llistes tancades del sistema electoral, els secretaris generals del partits decideixen qui va i qui no a les candidatures. Per tant, els diputats i senadors, els nostres representants, es deuen més a qui controla el partit que als ciutadans.  

Quan es va descobrir que el seu germà Juan mercadejava, des d’un despatx oficial, càrrecs, concessions, i subvencions  (a un nivell ridícul comparat amb el que ja passat amb posterioritat), es va enquistar en les seves posicions i no va dimitir. No va transmetre un missatge clar contra la corrupció i l’ús indegut del poder públic, sinó més aviat al contrari: el seu partit, els altres partits  i la societat van poder sentir-se autoritzats a fer el mateix que ell , de forma que la corrupció va tenir camp d’actuació.

Per últim, cal recordar un altre aspecte rellevant de la seva trajectòria política: el seu jacobinisme, centralisme i negació dels fets nacionals diferencials existents a Espanya. S’evidencià en dos aspectes: les dificultats del PSC per fer valer la seva autonomia respecte al PSOE i sobre tot en un altre famosa frase, dita com a President de la Comissió Constitucional del Congrés: “al Estatut le hemos pasado el cepillo”.

Resumint, durant quasi !40 anys!, ocupant importants càrrecs en el sistema institucional espanyol, i des de preteses posicions de guardià de les essències esquerranoses del socialisme, ha diluït als partits polítics com a eines de participació ciutadana, ha permès el creixement de la corrupció i ha negat la plurinacionalitat d’Espanya.

Don Alfonso: bon vent i barca nova!
JL Campa

EL FUTUR DEL CAPITALISME

Fa uns dies vaig poder assistir a una jornada sobre el futur del capitalisme que es va celebrar al Círculo de Economia amb el patrocini del CIDOB. Com hi havien diversos ponents, es van donar diferents opinions; de totes elles m’he fet el següent resum del que per a mi fou el més interesant:

No hi ha un sol capitalisme; n’hi han diversos i plurals, amb diferent combinació de llibertats, democràcia, competència, especulació, desigualtat, pobresa i oportunitats. És una mica com l’energia: ni es crea ni es destrueix, el capitalisme es transforma. De fet, necessita transformar-se per sobreviure. Fins i tot hi ha el fenomen recent del capitalisme d’estat (Brasil, Rússia, Xina entre d’altres) que promociona les formes capitalistes a partir d’empreses estatals molt potents, en especial en el sector energètic però també en banca, aerolínies i químiques.

El capitalisme en l’actualitat, te diversos problemes, sobre tot des de l’òptica europea:

-     Concentració de la riquesa i augment de la desigualtat

-     Futur sense treball per a tothom. Es preveu una recuperació sense plena ocupació

-     Crisis recurrents i per causes endògenes (ja ho va predir Marx)

-     Continuen les limitacions a la lliure competència, per la pressió dels lobbies i la manca de regulació efectiva

El capitalisme actual està lligat al triomf de la ideologia neoliberal, que situa a l’individu autònom i suposadament racional i lliure com a centre d’atenció. Però cal entendre que el individuo autònom no existeix, i si ha algun és un monstre; el subjecte a considerar han de ser les persones, i encara que no hi ha rés per sobre de la persona individual, necessita de la comunitat per desenvolupar-se, viure, relacionar-se i fer el seu model de vida. Cal canviar com a criteri d’èxit el benestar individual pel benestar comú (“los móviles económicos son buenos criados però malos amos”)

La visió empresarial suposadament dominant també va estar present en el debat, però matisada  amb la reivindicació de valors com protegir el model de mercat de la deriva cap el monopoli, transparència i rendiment de comptes, aplicar criteris de “bon pare de família”, l’objectiu de les empreses ha d’anar més enllà de l’obtenció de beneficis monetaris (i de la poc útil RSC)

Sota la consideració implícita que un dels problemes més importants és el progressiu increment de la desigualtat dins de les societats (la desigualtat entre persones no és injusta, ho és l’extrema desigualtat), van proposar-se camins d’actuació empresarial i social orientats a una societat més justa i a la pròpia sostenibilitat del capitalisme com a sistema:

-     La productivitat no ha de primer sempre sobre la creació d’ocupació

-     Considerar les propostes de Piketty sobre augmentar impostos als rics (també ho diu el FMI) i establir un impost global sobre el patrimoni.

-     Recuperar el concepte de be comú, que es pot traduir també en valors compartits

-     Limitar l’actuació del mercat als bens que tenen valor de canvi, i per tant retirar del mercat els ben amb valor d’us: seguretat, salut, educació

La globalització, que no desapareixerà, ha comportat (a part de les seves avantatges) nous problemes relacionats amb la manca de Governança global, la llibertat de moviments de capital especulatiu, els problemes de les fiscalitats estatals. Es fa cada vegada més evident la incompatibilitat en el mon global entre els poders financers, els poders dels estats i els poders dels ciutadans; és a dir, el Trilema de Rodrik entre globalització, estat-nació i democràcia: pots aconseguir dos, però no els tres ala vegada.

La Golden Age de la postguerra mundial no tornarà, doncs va ser una època excepcional bassada en energia barata, monopoli tecnològic i, sobre tot, en la por a l’URSS com alternativa al sistema capitalista. I això comporta el creixement (a Europa) d’un profund estar de malestar, amb allunyament entre governants i ciutadans. La Unió Europea te el repte de reformar-se per evitar que els seus governants siguin percebuts com subordinats als poders financers, i per a dur a terme reformes que frenin la tendència al augment de les desigualtats. Va haver-hi un gran pacte social perquè hi havia capacitat d’intimidació per part de les classes populars

La democràcia no és el sistema necessari pel capitalisme, i no està assegurada la seva pervivència allà on existeix. De fet hi ha o un equilibri molt precari entre el Capitalisme (que implica desigualtat) i la Democràcia (que vol dir igualtat de drets). El malestar ciutadà, el seguidisme dels polítics respecte a les elits, el no compliment dels programes electorals, el trencament del mite de la meritocràcia com a forma d’ascendir socialment, la crisi fiscal per a poder finançar serveis públics, estant posant en crisi la democràcia representativa. L’única possibilitat és, malgrat tot, la recuperació, la regeneració, de la política. Sinó estem abocats a les formes de govern conegudes com autoritarisme post-democràtic.

Enumero a continuació els trets mes rellevants de la intervenció que va fer un representant del CIS Centro de Investigaciones Sociológicas, sobre la percepció actual de la societat espanyola respecte a la política:

-     Es detecta una ruptura entre les elits (polítiques i econòmiques) i els ciutadans. Porta a una crisi del bipartidisme, de les institucions de l’estat i del sentiment europeista

-     No hi ha resignació. Són perceptibles actituds de ciutadania activa

-     Gran rebuig a gran empreses, en especial financeres i de telecomunicacions. No són jutjades pels serveis que donen sinó per la seva actitud social

-     No depèn de la classe social, sinó de com els ha afectat la crisi. Més del 50% respon que ha baixat en la classe social amb la crisis.

-     Són perceptibles canvis en les formes de consum, canvi a marques que consideren tenen més bon comportament social, increments en les actituds col·laborat ives

-     Els ciutadans més crítics tendeixen a comprar més productes “espanyols”.

-     El valor de la igualtat està valorat de forma equivalent per dretes i esquerres

-     Podemos es nodreix  de tots els segments de població: 40% no definits, 30% votants PSOE, fins i tot 10% votants PP.

-     Hi ha una crítica molt forta als incompliments dels programes dels partits; de fet els incompliments programàtics són percebuts com a traïcions

Per últim unes frases que dites en un foro tan poc d’esquerres com el Círculo, prenen una vàlua prou important: No existeix la democràcia sense justícia; el major desordre és la injustícia; a Espanya hi ha ara sensació d’injustícia.

JL Campa

EL SÍNDROME DE LA MONCLOA

Aquesta entrada també l’hagués pogut titular La gran distància entre els polítics i els ciutadans. Em refereixo a la tendència de molts polítics, molt en especial en especial dels membres del Gobierno de España (que no en tenen l’exclusiva però), d’allunyar-se dels ciutadans de les seves vivències i les seves preocupacions. Acaben vivint en una bombolla, rodejats de Secretaris d’Estat, assessors, caps de premsa, guardaespatlles i pilotes.

Això els porta a perdre “toque” amb la realitat, el que a la seva vegada permet dir una frase com la d’en Rajoy la setmana pasada: “podemos decir que en muchos aspectos la crisis es historia del pasado”.

En aquest aspecte em sembla clarificador (per una vegada) l’article d’ahir del director de La Vanguardia que diu en els paràgrafs principals: “Els polítics miren tant les enquestes que acaben manant més els sociòlegs que els dirigents que les encarreguen. I per sortir-se'n en la governació el primer punt imprescindible és trepitjar el territori, no pas els despatxos dels directors dels seus estudis d'opinió ... Els que coneixen els afers de la política espanyola expliquen que Pedro Arriola, el sociòleg de capçalera de Mariano Rajoy, té més capacitat d'influir en les seves decisions que els mateixos barons del partit. Arriola és un personatge que es deixa veure poc i que parla encara menys”

Efectivament, en Màrius Carol apunta a l’obsessió dels polítics pel que diuen les enquestes com a referent de la seva actuació, la qual cosa significa per una banda una visió a curt termini de l’acció política, i per un altre la renuncia al lideratge de la societat, a canviar les opinions establertes.  

Si ajuntem la forma de vida distanciada de la societat, que la informació els arriba filtrada per “la corte” que els rodeja, i la governació a cop d’enquesta no podem més que desitjar un canvi en la pràctica política dels responsables governamentals que permeti reduir la citada distància. 

JL Campa

POSDEMOCRACIA

Per explicar el concepte del títol, aprofito part d’un treball que vaig fer al primer curs de carrera (2011), donada la seva vigència actual:

Colin Crouch define la Posdemocracia, como el estado actual de evolución del proceso democrático en el que, guardándose las formas de los sistemas liberal-democráticos (elecciones, cambios de gobierno, partidos, parlamentos), la política pasa a ejercerse entre los gobiernos y unas élites empresariales y de profesionales expertos, de forma oculta y no controlada.

El concepto de Posdemocracia de Crouch explica de forma muy clara características de las democracias actuales. En realidad me ha sorprendido que no sea un término o concepto más usado y extendido en la sociedad y los medios de comunicación. Quizás la razón para ello la hemos de buscar en parte del propio razonamiento de Crouch, cuando advierte de la actuación de los grupos de presión: no conviene popularizar el concepto de posdemocracia ya que de ninguna manera mejora a la democracia sin prefijos ni adjetivos.

Aplicándolo a España se puede observar que el sistema actual tiene mucho de posdemocracia:

Existen elecciones; las campañas no sirven para debatir sino para transmitir mensajes cortos –publicitarios- en las conexiones de los telenoticias; cuando hay algún debate televisado, antes del mismo hay una batalla entre los asesores de imagen que discuten desde la temperatura del plató a la altura de las mesas; el asesor de cabecera del jefe de la oposición, es un sociólogo especialista en análisis de encuestas, que hace que en función de los resultados de las mismas se lance un mensaje o su contrario.

La corrupción (pública y privada) no es castigada de forma proporcional por los electores: tras un escándalo como el del Palau, que incluye la financiación ilegal de los partidos políticos, las elecciones las ha ganado el partido más relacionado con el caso; el caso de transfuguismo en la Comunidad de Madrid dio la mayoría absoluta al partido beneficiado por los tránsfugas.

La ideología dominante, la publicada, defiende los intereses de las empresas y los lobbies y las élites tienen fuerza sobre los gobiernos: en época de recortes drásticos se ha aprobado una subvención a las autopistas de peaje o se va suprimir el impuesto sobre sucesiones que sólo aplica a casos de personas con grandes patrimonios (por cierto, se suprimió el impuesto sobre patrimonio)

La crisis de los partidos, y su evolución hacia organizaciones de élites especialistas ligadas a los intereses de las empresas es otro aspecto del que hay signos evidentes en España. Ello se relaciona con el desencanto, las bajas participaciones y la mala opinión sobre los políticos.

Igualmente Crouch explica, como relación causa efecto, que la posdemocracia lleva al incremento de las desigualdades y la disminución del estado del bienestar. La realidad le está dando la razón: la diferencia salarial en las empresas ha pasado de una relación de 1 a 30 a 1 a 500 (El Pais 30/1/2011), la prevista reforma de las pensiones las disminuye en el futuro y eleva los años de cotización, los recortes futuros pueden ser sobre sanidad y educación.

Me parece muy interesante –por atinada- la paradoja del capitalismo cuya teoría busca un mercado perfecto donde los individuos actúen libremente y cuya práctica (si no existe una correcta regulación por los poderes públicos) lleva a la formación de oligopolios y monopolios. Ello enlaza con la crisis actual -que se puede explicar en base a consideraciones de Crouch- que llegó tras la desregulación de los sistemas bancarios, la no limitación a los movimientos de capital especulativo y la preeminencia de los intereses de las empresas. Una vez evitado el crack bancario mediante la aportación de dinero público, los poderes de las élites han negado a los gobiernos la capacidad de regular y de imponer tasas a los movimientos de capital. ¿Quién tiene más poder ahora: los gobiernos o “los mercados”? concepto este al que puede aplicarse la frase de poder “entre bambalinas”, oculto y difícil de concretar.

Creo que el autor olvida en sus últimas consideraciones, cuando describe la incapacidad a largo plazo del capitalismo de conseguir el equilibrio, un factor que en mi opinión fue importante para que el capitalismo industrial llegara al pacto tácito que dio lugar al estado del bienestar: tras la segunda guerra mundial, el capitalismo tenía una alternativa (el socialismo), el mundo era bipolar (había un este y un oeste) y al menos en teoría había capacidad de elección. Ahora no hay alternativa al capitalismo, y aplicando su propia lógica de mercado, si no hay competencia es que hay monopolio; Y el que lo tiene lo ejerce y no tiene incentivo para cambiar.

Las conclusiones me parecen razonables, orientadas por el deber ser y un cierto optimismo pero es evidente que están hechas hacia mediados de la década pasada. Coincido con que hay que regenerar la democracia desde los propios partidos políticos, en constituir grupos de presión y en estar atentos a los nuevos movimientos sociales para que sean germen de nuevas formas democráticas.

La magnitud del desafío para regenerar la democracia contemporánea es enorme.

JL Campa

DEFINITIU: AQUEST JA NO ÉS EL MEU PAIS

No em refereixo en el titular a Catalunya, Espanya, Europa o al barri de la Sagrada Família; ho dic amb referència al diari El País. Acabo de llegir l’article publicat ahir en la seva pàgina principal d’opinió (“la cuarta”) escrit per Ignacio Gómez de Liaño amb el títol “Contra el veneno”.

Es un article amb les següents característiques:

Utilitza esbiaixada i parcialment (“torticeramente” en castellà), frases i conceptes d’autors de ciència política per utilitzar-los contra una ideologia o corrent de pensament com el del procés català. Utilitzant jo el títol d’un antic article de Manuel Vicent li demano a l’autor que “saque sus sucias manos de Hanna Arendt“.

Compara específicament el catalanisme amb el nazisme: “Si para el hitleriano el gegentypus era el “judío maléfico”, el nacionalista catalán endosa ese papel al “español”. No estem parlant d’un twit o d’un comentari a la xarxa; això ho publica el que es considera el diari de referència espanyol

Quan aprofita una cita de Sorokin, que va qualificar, com altres historiadors el segle XX com el més sanguinari de la història, i esmenta les causes segon ell de les matances, no parla de la lluita de classes, de l’enfrontament entre models socials, de les dictadures autocràtiques, ni del feixisme. Només esmenta el comunisme, el nacional-socialisme, el populisme, i el fonamentalisme islàmic (per cert, ¿en el segle XX?).

No fa ni el més mínim comentari sobre la dictadura més sanguinària, més opressora, més nacionalista i més llarga a Espanya durant aquest segle. El cop d’estat franquista, els morts a la guerra civil i la repressió posterior no formen part de la història del segle XX. No cita a Arendt (“El propósito de la educación totalitaria nunca ha sido infundir convicciones, sino destruir la capacidad para formar alguna”) per referir-se a la Formación del Espíritu Nacional que vam patir durant 40 anys, sinó a la suposada manipulació dels “17 sistemas de enseñanza pública y con ellos la base a otras tantas nacionalidades, que no son sino la pantalla protectora de las oligarquías regionales”. Per cert, A la república federal Alemanya, que cita com exemple el sr. Gómez, l’educació és competència dels Land.

És un article fins i tot anticonstitucional, doncs la seva tesi de fons és que no es pot permetre que hi hagin partits (ni persones suposo) que no tinguin com a ideologia de base el nacionalisme espanyol. “Cuando en un país o nación son legales partidos cuyo objetivo es la destrucción de ese país o nación, está claro que el Estado está mal constituido”. No ens havíem passat anys dient-nos des de l’estat que, sense violència, en la democràcia espanyola es podia parlar de tot i plantejar qualsevol idea política?

Defensa per tant la ilegalització de bona part del ventall polític, de partits i organitzacions que han mostrat sempre un respecte exquisit per la democràcia, que en bona part només estant demanant ara un referèndum amb totes les garanties, i desprès que guanyi qui guanyi. No defensa per cert la ilegalització dels partits i organitzacions falangistes, franquistes, filo-nazis. A Espanya, segons aquest senyor, es pot ser anti-demòcrata, però no catalanista.  

 Un article per tant, indigne del País i de qualsevol diari que defensi la democràcia; un article que l’hagessin publicat fa anys a El Alcazar

Quina pena de País!

JL Campa

LECTURES DEL CAP DE SETMANA

Sobre Catalunya i Espanya, José Antonio Zarzalejos –un dels comentaristes “de dretes” més reputats- diu en La Vanguardia en relació principal al PP: “Los partidos de ámbito estatal implantados en las comunidades autónomas –más aún en aquellas que la Constitución tiene definidas como nacionalidades– en vez de ser correas de transmisión de las consignas matritenses tienen que constituirse en nutrientes de una política de Estado que, siendo inclusiva, se resista a fórmulas estandarizadas. Una de las razones por las que España está lejos de ser un Estado federalizado consiste en la verticalidad de las relaciones entre el llamado centro y la llamada periferia, en tanto que en los estados federales la política es horizontal, colaborativa y coordinada con partidos que en los diversos territorios aportan valor añadido”

Ferran Requejo a l’ARA ens porta l’extracte de unes declaracions de Cánovas del Castillo, president del Govern d’Espanya l’any 1896, en una situació de risc d’independència de Cuba: “No quiero nada de conciliaciones, nada de medias tintas, ninguna transacción con los rebeldes [...] Mientras esté en este sillón, mientras tenga la honra de presidir el Consejo de ministros, mi política se resumirá así. Ninguna fanfarronada ni temeridad: calma y firmeza en el interior; en el exterior ninguna confesión, ningún paso atrás, ninguna debilidad frente a quienquiera que sea. La razón y el derecho están con nosotros, y tenemos la voluntad inquebrantable de hacerlos triunfar [...] He aquí mis pensamientos... y creo que el pueblo español no me perdonaría el que tuviera otros”. Res no ha canviat desprès de més de 100 anys, excepte potser que en Rajoy no fa referència a la razón sinó només al dret com a base de la seva posició.

També és interesant la cita que fa Manel Pérez a La Vanguardia de un text de Wolfgang Münchau en el Financial Times: “Como ocurre muy a menudo en la vida, la verdadera amenaza puede no venir de donde se espera, los mercados de deuda. Los principales protagonistas hoy no son los inversores internacionales, sino los electores insurrectos más inclinados a votar a una nueva generación de líderes y más inclinados a apoyar movimientos de independencia regional”. Afegeix després Manel Pérez: “La estrafalaria elección de uno de los arquitectos del escaqueo fiscal a gran escala, el ex primer ministro luxemburgués Jean-Claude Juncker, como presidente de la Comisión Europea supone avanzar más por el sendero equivocado. Es un nuevo ejemplo del comportamiento soberbio y autojustificativo de las élites, en este caso europeas, ajenas a las preocupaciones de sus ciudadanos más preocupados”. No és estrany que Podemos vagi guanyant intenció de vot de forma proporcionalment inversa als atacs que rep en la majoria de mitjans.

JLC

ELS PRECARIATS

En el número de novembre, la revista La maleta de Portbou inclou una entrevista amb Guy Standing, professor de la University of London. He fet el següent resum dels conceptes més destacats que aporta.

A la societat que es va formant en la nova societat global, hi ha una nova estructura de classes: La plutocràcia; elit molt petita, “abismalment poderosos”, amb ingressos multimilionaris. Alts directius i executius; col·lectius d’alt nivell de professionalització, amb accés a alts ingressos monetaris. Proletariat clàssic: en recessió, tant en nombre com en capacitat de poder influir. Precariat: és una nova infra-classe, amb les següents característiques:

-     El treball del precariat no implica estabilitat (ni en la feina ni en els ingressos), no és a temps complet, ni porta associat condicions de seguretat i condicions de treball. Es tradueix en una inestabilitat permanent de les persones.

-     Les relacions de distribució són diferents. No té accés a drets socials, ni conceptes com complements de pensions, vacances pagades i horaris limitats. Implica situacions d’incertesa associades a carregar amb deutes insostenibles

-     Relacions limitades amb l’Estat. Són “residents no-ciutadans”. No tenen assegurats drets socials, econòmics ni polítics. Els immigrants són el subgrup més afectat.

Estima és un sector creixent, que està arribant ja a ser el 50% de la població adulta, amb especial incidència en joves, dones i inmigrants.

L’aparició d’aquesta nova classe és un a de les conseqüències del triomf del model ideològic neoliberal de dretes. La liberalització econòmica a portat associada el “desmantellament deliberat i sistemàtic de les institucions de solidaritat social”. La flexibilitat es tradueix en fer retrocedir seguretats laborals.

Qualifica de “idiota” el creure encara en que el liberalisme ens portarà a una societat més sana i justa, on tothom es beneficiarà del creixement econòmic.

Constata que estem en una situació de canvi, on desapareixen les velles estructures i encara no funcionen les noves, i reivindica un dels valors de la revolució francesa: “la fraternitat”. Consistiria ara en la capacitat de desenvolupar els sentits de les identitats individuals i col·lectives, el ressorgiment d’associacions professionals, configurar un nou teixit ocupacional i en reestructurar noves formes d’acció col·lectiva

Fixa les seves esperances en l’aparició des dels joves d’una nova retòrica progressista, que “reclama la defensa de bens comuns i planteja recuperar l’espai públic social”. Cal restaurar el valor de la “empatia”, de posar-se en el lloc de l’altre; portarà al renaixement del sentit de comunitat i de la solidaritat.

RESULTATS DEL 9N

Cal tenir molta cautela en el moment de valorar els resultats de la jornada participativa del passat diumenge, donades les característiques especials de la jornada: una acció col·lectiva consistent en simular una votació (prohibida) amb registre dels votants en el moment de fer-ho. Un acte participatiu que sembla un referèndum però no ho és.

Per una banda es pot valorar com un gran èxit dels defensors de la independència de Catalunya i el seu dret a decidir. Van mobilitzar més de dos milions de persones (2.305.290)  per un acte que no tenia resultats concrets, que no era una votació clàssica, que no estava convocada per “l’autoritat competent”, que tenia pocs punts de votació, sobre el que planaven amenaces de no poder-se celebrar.

Recordem que l’Estatut de 2006 va rebre el vot afirmatiu de 1.882.650 votants, menys que els que ara han “votat” SI-SI; l’Estatut de 1979 va ser aprovat per 2.327.038, nombre molt semblant als participants en el 9N. També cal tenir en compte que era un vot no vinculant, el que fa que possiblement alguna part de l’electorat podria alterar el seu vot i la seva participació en cas de fer-se un referèndum oficial i vinculant.

Ha sigut una capacitat de mobilització molt important: el mateix fet a nivell de tota Espanya significaria haver congregat a quasi 15 milions. Recordem que en les últimes eleccions europees van votar en tot l’estat una mica menys de 16 milions. Per tant, atenció als que desacrediten el número de participants aconseguit, doncs també estarien desacreditant les eleccions europees, on més del 65% dels possibles votant, es van quedar a casa.

Significa un nombre creixent de gent mobilitzada per el dret a decidir / independència. El gràfic mostra l’evolució dels participants en els actes realitzats des de 2012, que de fet s’ha quadruplicat. Òbviament, les dades referides a les manifestacions són estimades, però la última és contada una a una i presentant el DNI.

  

Però és important també tenir en compte que sembla clar que el sector “indepe” es va mobilitzar de forma important, i que les persones més allunyades d’aquest posicionament polític ho van fer en molta menys mida.

He procedit a comparar, per comarques, les dades de participació en el 9N i les que va haver-hi en les últimes eleccions autonòmiques de l’any 2012, on va haver el percentatge de participació més alt (67,76%) de la història. Com el 9N no hi ha dades dels cens, he agafat el cens de les mateixes eleccions, tot i que el que hi hagués hagut el 9N hauria sigut més alt.

El diferencial de participació, és a dir la diferència entre l’abstenció el 2012 i la del 9N supera el 25% en 8 comarques:

 

El nombre de persones no participants en aquestes comarques, que representen el 62,5% de la població puja a un total de 2.082.898 persones, el que equival al 70,6% del total d’abstencionistes a Catalunya. Hi ha per tant una concentració de l’abstenció en les comarques més habitades, que alguns –crec que simplificant massa- defineixen com “cinturón rojo” o com “zonas castellano hablantes”. No tinc ara dades per comprovar si es corresponen amb les àrees on es dona la dita “abstenció diferencial” entre les eleccions legislatives i les autonòmiques.

No hi ha cap comarca on el diferencial d’abstenció sigui positiu. Les que tenen un diferencial menor al 10% són 8, i corresponen en bona part a la coneguda com Catalunya profunda:

 

 Sigui el que sigui, és evident l’existència d’una bossa important de gent que no ha participat el passat 9N i que potser, insisteixo en el potser, podrien representar un vot ocult contra la independència de Catalunya. Els partits i les organitzacions civils implicades en el procés tenen una feina a fer en aquestes comarques, per aconseguir una major implicació dels seus ciutadans

JL Campa

EL NOU 9N

Demà és finalment el 9N. Com podrem valorar els resultats? Per ajudar a valorar la participació, recordem unes dades:

Estimació manifestants 11S 2012:                           492.000

Estimació manifestants Via catalana 11S 2013:         1.000.000

Estimació manifestants V 11S 2014:                        1.500.000

Votants Eleccions autonòmiques 2012:                     3.668.310

Votants Eleccions generals 2011:                            3.516.310

Votants Eleccions europees 2014:                           2.532.629

Votants Referèndum Estatut 2010:                          2.618.078

Per tant, la participació esperada tindríem que situar-la entre el milió i mig que van formar la V, i els dos milions i mig que van participar en el referèndum sobre l’estatut i també en les eleccions europees, amb totes les condicions legals i legítimes que tenien aquest processos.

Una forquilla de participants entre 1,5 i 2,5 milions crec que seria un èxit, donades les condicions estranyes en les que es celebra l’acte i la inutilitat formal del mateix, tot i la seva evident càrrega política

Per sobre dels 2,5 milions seria un èxit increïble, i realment una senyal claríssima de que els catalans “se van”, com diria en Gabilondo

Per sota del milió i mig, es podria valorar com una certa punxada, al no haver pogut arribar al nivell de mobilització del 11S més exitós

De tota manera, des de l’estat la valoració ja està cantada: si hi ha poca participació “El globo separatista se desinfla, gracias a la postura firme del gobierno”; si és un gran èxit l’explicació que donaran seran del caire “Ellos se lo guisan y ellos se lo cuentan. Resultados sin credibilidad por falta de controles democràticos”

El que espero amb certa curiositat és el percentatge de participants que votin SI-NO.

JL Campa

Observacions

L’afer dels comptes d’en Trias només pot acabar de dues formes: 1) si és veritat que l’Alcalde no te comptes a Suïssa ni Andorra han de dimitir el Ministre de l’Interior i el Director del Mundo. 2) si es demostra que sí que en té de comptes a l’estranger, en Trias ha de dimitir immediatament i a més ha de quedar per la història com prototipus de mentider.

Si en Trias és innocent, cal pensar que les clavegueres de l’estat, personificades en el Ministeri de l’interior , han actuat  –amb la col·laboració de determinats  mitjans de comunicació- de forma indigna per un país que es diu democràtic. I no és la primera vegada: dies abans de les ultimes eleccions a Catalunya  van filtrar  -sense proves- que Mas tenia comptes a Suïssa.

Em pregunto fins a quin punt el tema del Trias, l’escàndol de l’operació Púnica, el de Bankia i d’altres, són independents del fet més escandalós i antidemocràtic que ha succeït a espanya des del 1978: el “tamayazo”. El 2003 a la Comunitat de Madrid, un cas de transfuguisme “induït” va tenir com a conseqüència que no pogués formar govern el partit que va guanyar les eleccions  (PSOE).  És a dir, es va aconseguir per mitjans estranys, amb la’companyament de molts mitjans de comunicació, i la passivitat de l’esquerra, anular i canviar els resultats d’unes eleccions. Com a resultat, va començar un període de 10 anys de majoria absoluta de l’Esperanza Aguirre, acompanyada dels Granados, González, etc.

Llegint el llibre Federalismo i Autonomia de l’únic professor que recordo de la facultat d’Econòmiques (José Antonio González Casanova), escrit el 1979,  veig que inclou el següents paràgrafs dins del resum de les tesis del llibre, y que són encara prou vàlids:

1)     España no ha logrado constituirse plenamente en estado nacional ... no ha sabido producir entre los españoles una conciencia nacional consciente y democrática

2)     El Estado español no ha podido ... asumir e integrar democráticamente la pluralidad de sociedades políticas menores  que ha pretendido regir con unas solas leyes. Pero la tradición democrática española siempre ha reivindicado la construcción de un Estado federal o federante

3)     Catalunya desde el siglo XIII se ha ido forjando como nación con vocación de estado y, a partir del XV, ha intervenido decisivamente en el proceso de construcción de un estado español  … la incapacidad de las oligarquías imperantes en el aparato del Estado español para hacer suyas las propuestas políticas de Catalunya

També he consultat aquests dies el llibre de Francesc Marc Alvaro, Ara sí que toca, en el capítol quart explica el paper de la família respecte al President Pujol, i tot el que ha sortit ara a la llum ja estava escrit l’any 2002. La pregunta que em faig és perquè no va tenir ressò en aquell moment. Per l’entorn del moment (dit també l’oasi català)? Per manca de confessió del propi Pujol, sense la que tot continuaria en el terreny del dubte? Per l’existència d’una corrupció creuada, amb molts partits implicats i por a les conseqüències? El fet és que, segons com s’explica la realitat, on s’explica, quan s’explica i qui ho fa, no arriba a sortir a la llum. 

JL Campa

L’ECONOMIA QUE PROVOCA DESIGUALTAT

Stiglitz i Krugman posen en evidència la creixent desigualtat de les societats avançades.

Stiglitz dona dades de la creixent desigualtat i posa també èmfasi en l’augment de la vulnerabilitat, entesa com el risc de tornar a caure en la pobresa. Ens avisa de diferents fenòmens que s’estan donant en els Estats Units i en altres països:

“EE UU, según el IDH*, ocupa el quinto lugar en el mundo y se encuentra por debajo de Noruega, Australia, Suiza y los Países Bajos. No obstante, cuando su puntuación se ajusta por el factor desigualdad, esta cae 23 puntos —uno los más grandes descensos de ese tipo entre los países altamente desarrollado. De hecho, EE UU cae por debajo de Grecia y Eslovaquia”

“Vulnerabilidad. Si bien muchos países lograron sacar a las personas de la pobreza, la vida de muchas de esas personas continúa siendo precaria. Una pequeña vicisitud —por ejemplo, una enfermedad en la familia— puede empujarlas nuevamente a la indigencia. La movilidad descendente es una amenaza real, mientras que la movilidad ascendente es limitada”.

 “Cuando la desigualdad económica se traduce en desigualdad política ... los gobiernos prestan poca atención a las necesidades de aquellos en los estratos inferiores”

“Disminución de la seguridad del empleo. Aquellos con un trabajo se preocupan sobre si van a ser capaces de mantenerlos, mientras que los desempleados se preocupan sobre si van a conseguir trabajar”

“Los europeos han reconocido que un buen sistema de protección social puede incluso conducir a un mejor desempeño económico en general, debido a que los individuos están más dispuestos a asumir riesgos que conducen a un mayor crecimiento económico. No obstante, en muchas partes de Europa, en la actualidad, la alta tasa de paro (12% en promedio, y del 25% en los países más afectados), junto con los recortes en la protección social que fueron inducidos por la austeridad, se han traducido en un aumento sin precedentes en la vulnerabilidad.”

La seva conclusió és clara: “un sistema económico que no puede brindar ganancias a la mayoría de sus ciudadanos y en el cual una proporción creciente de la población se enfrenta a una inseguridad cada vez mayor es, fundamentalmente, un sistema económico fracasado. Y algunas las políticas, como las de la austeridad, que aumentan la inseguridad y conducen a ingresos y nivel de vida menores a grandes segmentos de la población son, fundamentalmente, políticas erróneas.”

Per la seva banda, Krugman fa un anàlisi més polític de la desigualtat, criticant les ideologies de dreta que, ben suportades per diners, fundacions i mitjans de comunicació, amenacen amb catàstrofes econòmiques si es procedeix a redistribucions de riquesa via una fiscalitat progressiva. Fins i tot creu que la democràcia està amenaçada a mig termini.

“a la derecha política siempre le ha incomodado la democracia. Por muy bien que les vaya a los conservadores en las elecciones, por muy generalizado que esté el discurso a favor del libre mercado, siempre hay un trasfondo de miedo a que el populacho vote y ponga en el Gobierno a izquierdistas que cobren impuestos a los ricos, regalen dinero a espuertas a los pobres y destruyan la economia”

“Todos los países desarrollados han tenido estados de considerable bienestar desde la década de 1940 (estados de bienestar que, inevitablemente, gozan de un mayor respaldo entre los ciudadanos más pobres). Pero la realidad es que no se ven países que entren en espirales mortales de impuestos y gastos; y no, esto no es lo que aqueja a Europa”

“Una de las respuestas es la propaganda: decirles a los votantes, con frecuencia y bien alto, que el hecho de gravar a los ricos y ayudar a los pobres provocará un desastre económico, mientras que rebajarles los impuestos a los “creadores de empleo” nos traerá la prosperidad a todos. Hay una razón por la que la fe conservadora en la magia de las rebajas de impuestos se mantiene, por mucho que se incumplan esas profecías: hay un sector, magníficamente financiado, de fundaciones y organizaciones de medios de comunicación que se dedica a promover y preservar esa fe”

“Los políticos estadounidenses no se atreven a decir abiertamente que solo los ricos deberían tener derechos políticos (al menos, no todavía). Pero si siguen las corrientes de pensamiento que ahora están más extendidas en la derecha hasta su conclusión lógica, es ahí adonde llegarán. La verdad es que una gran parte de lo que sucede en la política estadounidense es, en el fondo, una lucha entre la democracia y la plutocracia. Y no está nada claro qué bando ganará”.

28-10-2104

*  IDH: índex de desenvolupament humà, impulsat pel PNUD Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament, i format per la combinació de les dades sobre l’esperança de vida, el PIB per càpita, i la taxa d’alfabetització de cada país.

Stiglitz

Krugman

UNA, GRANDE, LIBRE

Espanya és indiscutiblement una democràcia parlamentària des de 1978. És un país homologable en la seva estructura institucional i política a qualsevol altre democràcia occidental: Constitució, Parlament, eleccions lliures no manipulades, separació de poders, prevalència del poder civil sobre el militar, fins i tot reconeixement formal de la seva pluralitat nacional interna.

Què passa doncs per que hagi arribat a la crisi actual del sistema en el seu conjunt? Perquè la pràctica política, no la teoria ni les lleis en la seva formulació, sinó l’aplicació en el dia a dia ha acabat amb un Parlament que “no nos representa”, una Constitució considerada per molts com uns nous “principios inamovibles del movimiento”, un bipartidisme amb trets semblants a l’alternància del segle XIX, captura dels organismes institucionals per persones obedients a les consignes dels partits –l’exemple paradigmàtic és el Tribunal Constitucional- i “l indissoluble unitat de la pàtria” com a clau de volta de la concepció d’España”?

Crec que el problema de fons és la manca de cultura democràtica a la societat espanyola. Per una banda, la història mostra que des de finals del segle VIII, quan es produeixen i es consoliden –no sense dificultats- les revolucions americana i francesa, que juntament amb la tradició britànica impulsen la democràcia liberal com a forma de govern en el món, Espanya viu al marge d’aquest corrent i en la seva història els períodes de governs democràtics són més l’excepció que la regla.

En aquest sentit la dictadura franquista, sortida d’una sagnant victòria militar en la guerra civil, dona caràcter autoritari al sistema polític que ha tingut un període de vigència més llarg durant el segle XX. Recordem que les persones nascudes al març de 1916, no van poder votar en eunes eleccions lliures fins el 1977: als 61 anys!!!

Recordem el lema que resumia els principis bàsics del franquisme: España, una, grande y libre. Durant quaranta anys, tots el actes oficials acabaven amb el “gritos de rigor”: España!, una!; España!, grande!; España!, libre!; arriba España!; viva Franco!; viva España!. Aquest triple lema –falangista- era el resum del fonament polític del règim, va impregnar la “Formación del Espíritu Nacional”, assignatura obligatòria en el sistema escolar. Crec que era un eslògan propagandístic que per la seva claredat i simplicitat, i per incloure conceptes transversals com la llibertat i la pàtria de forma implícita, ha calat molt en la societat espanyola, i que encara està en la base de la cultura política dominant a Espanya.

UNA: La unitat de España, entesa com uniformitat, que inclou la por a la diferència en base a un igualitarisme homogeneitzador, llengua (única) en tot l’estat i espanyolització dels alumnes. Oblida la diferència entre igualtat (tractar a tothom igual encara que produeixi com a resultat diferències en els resultats) i equitat (tractar de forma diferenciada segons les situacions, per aconseguir la igualtat final).

No deixa de ser xocant, que amb la crisi actual espanyola, es comencen a sentir veus que demanen (com a Catalunya) poder-se separar d’aquesta Espanya actual per a fer una de millor. És a dir, apliquen l’acudit que acompanyava al lema durant el franquisme: “España solo hay una, porque si hubieran dos, todo el mundo se iría a la otra”.

Tot i el reconeixement que fa la Constitució entre regions i nacionalitats, el pensament i la cultura dominant en l’estat respon a una concepció unitària i uniforme i treballa per evitar la pluralitat interna. Pensem en el “España una y no cincuenta y una”, en la Loapa, en l’actual recentralització que dona per suposat que el govern central és més eficaç, o en Susana Díaz, que fa poc dies deia que el concepte de “federalisme asimètric” implicava desigualtat entre ciutadans. La unitat de mando es veu com un valor positiu.

GRANDE: respon a un criteri quantitatiu, de mida, de força en el conjunt mundial; relacionat amb l’imperi perdut, expressa un desig de ser important, de reconeixement. Podria trobar-se paral·lelisme en el concepte francès de “grandeur”. En qualsevol cas, es correspon a una manera de concebre la “pàtria”: gran, forta, respectada, important.

En democràcia hem tingut expressions relacionades amb aquesta volguda grandesa d’Espanya quan es va produir la integració a Europa, amb els esdeveniments del 92, amb la “xuleria” de ZP quan el PIB avançava el d’Italia i volia lloc en el G8, amb conceptes com la “marca España”, o l’intent de fer de Madrid una gran capital competitiva amb París o Londres a Europa i amb Mèxic DF o Buenos Aires a Sudamèrica

Recordem que “gran” es va sentir l’Aznar quan va poder posar els peus sobre la taula del despatx de Bush, i en la foto de les Açores, on representava a una Espanya grande. I també podem recordar lo petita que va ser Espanya quan fa uns poc mesos va canviar de forma vergonyant la Constitució a instàncies de poders externs i va renunciar al seu criteri d’aplicació de la justícia universal davant de la pressió del govern xinés

LIBRE: durant el franquisme la llibertat era només per poder posar 1-X-2 en les travesses, i cap al final per poder escollir (amb limitacions) procuradors en Corts pel terç familiar. Des de la restauració de les llibertats formals amb la Constitució del 78, els sectors que sempre han tingut el poder  es van adonar de la possibilitat de seguir remenant les cireres i controlant el país, amb formes democràtiques i en un entorn de llibertat formal. A més, l’ultraliberalisme fa bandera de la llibertat individual i la dreta s’apropia del concepte de la llibertat (a l’igual que el de “popular”).

Quan ja som un país democràtic, dretes i esquerres espanyoles descobreixen i compren el concepte de “patriotisme constitucional”, pensat per afavorir que la nova Alemanya post nazisme tingués un element d’orgull i ancoratge ciutadà: la nova Constitució. Això sí, a Espanya continua el Valle de los Caidos, no es pot dur a terme la recuperació de la memòria històrica, i encara perviuen noms de generals i personalitats franquistes en molts llocs.

En resum, els conceptes Una-grande-libre han impregnat negativament la interpretació dels preceptes constitucionals i han contribuït a la fossilització de la Constitució. Podríem haver evolucionat plegats cap a l’Espanya plural que, a partir de la seva composició interna amb diverses nacions i llengües, trobés el seu lloc al mon amb una força i reconeixement proporcional a la seva mida actual.

Per últim, posar a triar lemes de tres conceptes, em quedo amb el de la república francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.

JL Campa

PD: Avui Joan Majó publica un article a l’ARA molt interesant, on sota el titular “El problema no són les retallades” apunta a les causes de la manca de recursos per finançar els serveis públics:

-      El sistema fiscal és insuficient i injust. Per l’elusió (legal) i la defraudació (il·legal) fiscal i per manca de redistribució.

-      L’actual sistema de finançament fa que la falta de recursos es transmeti ampliat a Catalunya, i que la despesa social sigui aquí un 23% del PIB, mentre a Espanya és un 26%, i a la UE un 29%

-      Mala gestió. Es fan retallades transversals que afecten també col·lectius molt desfavorits, en comptes de reformes que puguin eliminar ineficiències, despeses innecessàries o serveis mal enfocats

-      Ideologia. Hi ha una dinàmica de recórrer al sector privat per substituir les mancances dels serveis públics retallats. Efecte d’una idea prèvia que busca un repartiment diferent entre el mercat privat i el servei públic que fa retrocedir el servei públic.

Joan Majó ARA