Observacions

L’afer dels comptes d’en Trias només pot acabar de dues formes: 1) si és veritat que l’Alcalde no te comptes a Suïssa ni Andorra han de dimitir el Ministre de l’Interior i el Director del Mundo. 2) si es demostra que sí que en té de comptes a l’estranger, en Trias ha de dimitir immediatament i a més ha de quedar per la història com prototipus de mentider.

Si en Trias és innocent, cal pensar que les clavegueres de l’estat, personificades en el Ministeri de l’interior , han actuat  –amb la col·laboració de determinats  mitjans de comunicació- de forma indigna per un país que es diu democràtic. I no és la primera vegada: dies abans de les ultimes eleccions a Catalunya  van filtrar  -sense proves- que Mas tenia comptes a Suïssa.

Em pregunto fins a quin punt el tema del Trias, l’escàndol de l’operació Púnica, el de Bankia i d’altres, són independents del fet més escandalós i antidemocràtic que ha succeït a espanya des del 1978: el “tamayazo”. El 2003 a la Comunitat de Madrid, un cas de transfuguisme “induït” va tenir com a conseqüència que no pogués formar govern el partit que va guanyar les eleccions  (PSOE).  És a dir, es va aconseguir per mitjans estranys, amb la’companyament de molts mitjans de comunicació, i la passivitat de l’esquerra, anular i canviar els resultats d’unes eleccions. Com a resultat, va començar un període de 10 anys de majoria absoluta de l’Esperanza Aguirre, acompanyada dels Granados, González, etc.

Llegint el llibre Federalismo i Autonomia de l’únic professor que recordo de la facultat d’Econòmiques (José Antonio González Casanova), escrit el 1979,  veig que inclou el següents paràgrafs dins del resum de les tesis del llibre, y que són encara prou vàlids:

1)     España no ha logrado constituirse plenamente en estado nacional ... no ha sabido producir entre los españoles una conciencia nacional consciente y democrática

2)     El Estado español no ha podido ... asumir e integrar democráticamente la pluralidad de sociedades políticas menores  que ha pretendido regir con unas solas leyes. Pero la tradición democrática española siempre ha reivindicado la construcción de un Estado federal o federante

3)     Catalunya desde el siglo XIII se ha ido forjando como nación con vocación de estado y, a partir del XV, ha intervenido decisivamente en el proceso de construcción de un estado español  … la incapacidad de las oligarquías imperantes en el aparato del Estado español para hacer suyas las propuestas políticas de Catalunya

També he consultat aquests dies el llibre de Francesc Marc Alvaro, Ara sí que toca, en el capítol quart explica el paper de la família respecte al President Pujol, i tot el que ha sortit ara a la llum ja estava escrit l’any 2002. La pregunta que em faig és perquè no va tenir ressò en aquell moment. Per l’entorn del moment (dit també l’oasi català)? Per manca de confessió del propi Pujol, sense la que tot continuaria en el terreny del dubte? Per l’existència d’una corrupció creuada, amb molts partits implicats i por a les conseqüències? El fet és que, segons com s’explica la realitat, on s’explica, quan s’explica i qui ho fa, no arriba a sortir a la llum. 

JL Campa