RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

L’ECONOMIA QUE PROVOCA DESIGUALTAT

Stiglitz i Krugman posen en evidència la creixent desigualtat de les societats avançades.

Stiglitz dona dades de la creixent desigualtat i posa també èmfasi en l’augment de la vulnerabilitat, entesa com el risc de tornar a caure en la pobresa. Ens avisa de diferents fenòmens que s’estan donant en els Estats Units i en altres països:
“EE UU, según el IDH*, ocupa el quinto lugar en el mundo y se encuentra por debajo de Noruega, Australia, Suiza y los Países Bajos. No obstante, cuando su puntuación se ajusta por el factor desigualdad, esta cae 23 puntos —uno los más grandes descensos de ese tipo entre los países altamente desarrollado. De hecho, EE UU cae por debajo de Grecia y Eslovaquia”
Vulnerabilidad. Si bien muchos países lograron sacar a las personas de la pobreza, la vida de muchas de esas personas continúa siendo precaria. Una pequeña vicisitud —por ejemplo, una enfermedad en la familia— puede empujarlas nuevamente a la indigencia. La movilidad descendente es una amenaza real, mientras que la movilidad ascendente es limitada”.
 “Cuando la desigualdad económica se traduce en desigualdad política ... los gobiernos prestan poca atención a las necesidades de aquellos en los estratos inferiores”
“Disminución de la seguridad del empleo. Aquellos con un trabajo se preocupan sobre si van a ser capaces de mantenerlos, mientras que los desempleados se preocupan sobre si van a conseguir trabajar”
“Los europeos han reconocido que un buen sistema de protección social puede incluso conducir a un mejor desempeño económico en general, debido a que los individuos están más dispuestos a asumir riesgos que conducen a un mayor crecimiento económico. No obstante, en muchas partes de Europa, en la actualidad, la alta tasa de paro (12% en promedio, y del 25% en los países más afectados), junto con los recortes en la protección social que fueron inducidos por la austeridad, se han traducido en un aumento sin precedentes en la vulnerabilidad.”
La seva conclusió és clara: “un sistema económico que no puede brindar ganancias a la mayoría de sus ciudadanos y en el cual una proporción creciente de la población se enfrenta a una inseguridad cada vez mayor es, fundamentalmente, un sistema económico fracasado. Y algunas las políticas, como las de la austeridad, que aumentan la inseguridad y conducen a ingresos y nivel de vida menores a grandes segmentos de la población son, fundamentalmente, políticas erróneas.”

Per la seva banda, Krugman fa un anàlisi més polític de la desigualtat, criticant les ideologies de dreta que, ben suportades per diners, fundacions i mitjans de comunicació, amenacen amb catàstrofes econòmiques si es procedeix a redistribucions de riquesa via una fiscalitat progressiva. Fins i tot creu que la democràcia està amenaçada a mig termini.
“a la derecha política siempre le ha incomodado la democracia. Por muy bien que les vaya a los conservadores en las elecciones, por muy generalizado que esté el discurso a favor del libre mercado, siempre hay un trasfondo de miedo a que el populacho vote y ponga en el Gobierno a izquierdistas que cobren impuestos a los ricos, regalen dinero a espuertas a los pobres y destruyan la economia”
“Todos los países desarrollados han tenido estados de considerable bienestar desde la década de 1940 (estados de bienestar que, inevitablemente, gozan de un mayor respaldo entre los ciudadanos más pobres). Pero la realidad es que no se ven países que entren en espirales mortales de impuestos y gastos; y no, esto no es lo que aqueja a Europa”
“Una de las respuestas es la propaganda: decirles a los votantes, con frecuencia y bien alto, que el hecho de gravar a los ricos y ayudar a los pobres provocará un desastre económico, mientras que rebajarles los impuestos a los “creadores de empleo” nos traerá la prosperidad a todos. Hay una razón por la que la fe conservadora en la magia de las rebajas de impuestos se mantiene, por mucho que se incumplan esas profecías: hay un sector, magníficamente financiado, de fundaciones y organizaciones de medios de comunicación que se dedica a promover y preservar esa fe”
“Los políticos estadounidenses no se atreven a decir abiertamente que solo los ricos deberían tener derechos políticos (al menos, no todavía). Pero si siguen las corrientes de pensamiento que ahora están más extendidas en la derecha hasta su conclusión lógica, es ahí adonde llegarán. La verdad es que una gran parte de lo que sucede en la política estadounidense es, en el fondo, una lucha entre la democracia y la plutocracia. Y no está nada claro qué bando ganará”.

28-10-2104

IDH: índex de desenvolupament humà, impulsat pel PNUD Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament, i format per la combinació de les dades sobre l’esperança de vida, el PIB per càpita, i la taxa d’alfabetització de cada país.

divendres, 24 d’octubre del 2014

UNA, GRANDE, LIBRE

Espanya és indiscutiblement una democràcia parlamentària des de 1978. És un país homologable en la seva estructura institucional i política a qualsevol altre democràcia occidental: Constitució, Parlament, eleccions lliures no manipulades, separació de poders, prevalència del poder civil sobre el militar, fins i tot reconeixement formal de la seva pluralitat nacional interna.
Què passa doncs per que hagi arribat a la crisi actual del sistema en el seu conjunt? Perquè la pràctica política, no la teoria ni les lleis en la seva formulació, sinó l’aplicació en el dia a dia ha acabat amb un Parlament que “no nos representa”, una Constitució considerada per molts com uns nous “principios inamovibles del movimiento”, un bipartidisme amb trets semblants a l’alternància del segle XIX, captura dels organismes institucionals per persones obedients a les consignes dels partits –l’exemple paradigmàtic és el Tribunal Constitucional- i “l indissoluble unitat de la pàtria” com a clau de volta de la concepció d’España”?
Crec que el problema de fons és la manca de cultura democràtica a la societat espanyola. Per una banda, la història mostra que des de finals del segle VIII, quan es produeixen i es consoliden –no sense dificultats- les revolucions americana i francesa, que juntament amb la tradició britànica impulsen la democràcia liberal com a forma de govern en el món, Espanya viu al marge d’aquest corrent i en la seva història els períodes de governs democràtics són més l’excepció que la regla.
En aquest sentit la dictadura franquista, sortida d’una sagnant victòria militar en la guerra civil, dona caràcter autoritari al sistema polític que ha tingut un període de vigència més llarg durant el segle XX. Recordem que les persones nascudes al març de 1916, no van poder votar en eunes eleccions lliures fins el 1977: als 61 anys!!!
Recordem el lema que resumia els principis bàsics del franquisme: España, una, grande y libre. Durant quaranta anys, tots el actes oficials acabaven amb el “gritos de rigor”: España!, una!; España!, grande!; España!, libre!; arriba España!; viva Franco!; viva España!. Aquest triple lema –falangista- era el resum del fonament polític del règim, va impregnar la “Formación del Espíritu Nacional”, assignatura obligatòria en el sistema escolar. Crec que era un eslògan propagandístic que per la seva claredat i simplicitat, i per incloure conceptes transversals com la llibertat i la pàtria de forma implícita, ha calat molt en la societat espanyola, i que encara està en la base de la cultura política dominant a Espanya.

UNA: La unitat de España, entesa com uniformitat, que inclou la por a la diferència en base a un igualitarisme homogeneitzador, llengua (única) en tot l’estat i espanyolització dels alumnes. Oblida la diferència entre igualtat (tractar a tothom igual encara que produeixi com a resultat diferències en els resultats) i equitat (tractar de forma diferenciada segons les situacions, per aconseguir la igualtat final).
No deixa de ser xocant, que amb la crisi actual espanyola, es comencen a sentir veus que demanen (com a Catalunya) poder-se separar d’aquesta Espanya actual per a fer una de millor. És a dir, apliquen l’acudit que acompanyava al lema durant el franquisme: “España solo hay una, porque si hubieran dos, todo el mundo se iría a la otra”.
Tot i el reconeixement que fa la Constitució entre regions i nacionalitats, el pensament i la cultura dominant en l’estat respon a una concepció unitària i uniforme i treballa per evitar la pluralitat interna. Pensem en el “España una y no cincuenta y una”, en la Loapa, en l’actual recentralització que dona per suposat que el govern central és més eficaç, o en Susana Díaz, que fa poc dies deia que el concepte de “federalisme asimètric” implicava desigualtat entre ciutadans. La unitat de mando es veu com un valor positiu.

GRANDE: respon a un criteri quantitatiu, de mida, de força en el conjunt mundial; relacionat amb l’imperi perdut, expressa un desig de ser important, de reconeixement. Podria trobar-se paral·lelisme en el concepte francès de “grandeur”. En qualsevol cas, es correspon a una manera de concebre la “pàtria”: gran, forta, respectada, important.
En democràcia hem tingut expressions relacionades amb aquesta volguda grandesa d’Espanya quan es va produir la integració a Europa, amb els esdeveniments del 92, amb la “xuleria” de ZP quan el PIB avançava el d’Italia i volia lloc en el G8, amb conceptes com la “marca España”, o l’intent de fer de Madrid una gran capital competitiva amb París o Londres a Europa i amb Mèxic DF o Buenos Aires a Sudamèrica
Recordem que “gran” es va sentir l’Aznar quan va poder posar els peus sobre la taula del despatx de Bush, i en la foto de les Açores, on representava a una Espanya grande. I també podem recordar lo petita que va ser Espanya quan fa uns poc mesos va canviar de forma vergonyant la Constitució a instàncies de poders externs i va renunciar al seu criteri d’aplicació de la justícia universal davant de la pressió del govern xinés

LIBRE: durant el franquisme la llibertat era només per poder posar 1-X-2 en les travesses, i cap al final per poder escollir (amb limitacions) procuradors en Corts pel terç familiar. Des de la restauració de les llibertats formals amb la Constitució del 78, els sectors que sempre han tingut el poder  es van adonar de la possibilitat de seguir remenant les cireres i controlant el país, amb formes democràtiques i en un entorn de llibertat formal. A més, l’ultraliberalisme fa bandera de la llibertat individual i la dreta s’apropia del concepte de la llibertat (a l’igual que el de “popular”).
Quan ja som un país democràtic, dretes i esquerres espanyoles descobreixen i compren el concepte de “patriotisme constitucional”, pensat per afavorir que la nova Alemanya post nazisme tingués un element d’orgull i ancoratge ciutadà: la nova Constitució. Això sí, a Espanya continua el Valle de los Caidos, no es pot dur a terme la recuperació de la memòria històrica, i encara perviuen noms de generals i personalitats franquistes en molts llocs.

En resum, els conceptes Una-grande-libre han impregnat negativament la interpretació dels preceptes constitucionals i han contribuït a la fossilització de la Constitució. Podríem haver evolucionat plegats cap a l’Espanya plural que, a partir de la seva composició interna amb diverses nacions i llengües, trobés el seu lloc al mon amb una força i reconeixement proporcional a la seva mida actual.
Per últim, posar a triar lemes de tres conceptes, em quedo amb el de la república francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.
JL Campa

PD: Avui Joan Majó publica un article a l’ARA molt interesant, on sota el titular “El problema no són les retallades” apunta a les causes de la manca de recursos per finançar els serveis públics:
-      El sistema fiscal és insuficient i injust. Per l’elusió (legal) i la defraudació (il·legal) fiscal i per manca de redistribució.
-      L’actual sistema de finançament fa que la falta de recursos es transmeti ampliat a Catalunya, i que la despesa social sigui aquí un 23% del PIB, mentre a Espanya és un 26%, i a la UE un 29%
-      Mala gestió. Es fan retallades transversals que afecten també col·lectius molt desfavorits, en comptes de reformes que puguin eliminar ineficiències, despeses innecessàries o serveis mal enfocats

-      Ideologia. Hi ha una dinàmica de recórrer al sector privat per substituir les mancances dels serveis públics retallats. Efecte d’una idea prèvia que busca un repartiment diferent entre el mercat privat i el servei públic que fa retrocedir el servei públic.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

LECTURES DOMINICALS


En Josep Ramoneda opina sobre el posicionament del corrent socialdemòcrata en relació a les tensions actuals a Espanya i al món:
Hi ha dos vectors de canvi en curs: un qüestiona l’estructura territorial, i l’altre la promiscuïtat entre política i diner i la impotència de la política democràtica davant del poder financer. En tots dos conflictes la socialdemocràcia està del costat de l’ordre existent. ¿Realment creuen que aquest és el millor dels mons possibles? No és un problema específic de la socialdemocràcia catalana o espanyola. La socialdemocràcia europea, descol·locada pel pas del capitalisme industrial (el seu món propi) al capitalisme financer, declina lentament, condemnada a un rol subsidiari de la dreta, incapaç de construir una alternativa. ARA 18-10-2014



Comentant la proposta feta per algunes empreses tecnològiques als Estat Units de subvencionar la congelació d’òvuls a les seves treballadores, Milagros Pérez Oliva conclou:

Els canvis que el neoliberalisme econòmic està introduint en el model de relacions socials, i que donen lloc al que el filòsof germanocoreà Byung-Chul Han defineix com la societat del rendiment. Com que el model tradicional de relacions laborals —subjectes a normes disciplinàries, amb jornada laboral i condicions de treball pactades— no permetia augmentar la productivitat, el sistema ha inventat un nou model en què és el mateix individu qui fixa els seus objectius. I ho fa en un entorn cultural de màxima competitivitat on sempre es pot fer una mica més per triomfar. El subjecte de rendiment interioritza de tal manera el sistema d'autoexplotació que, com Prometeu, acaba encadenat a una roda que el fa responsable únic del seu èxit o el seu fracàs.

Les empreses tecnològiques s'han convertit en les capdavanteres d'aquesta nova filosofia que converteix cada treballador en un emprenedor de si mateix. “Els projectes, les iniciatives i la motivació reemplacen la prohibició, el mandat i la llei", diu Han. “L'inconscient social passa del deure al poder”. No es tracta només de fer el que s'ha de fer i el que s'espera que un faci, sinó de fer més. Sempre més. En aquesta espiral, qualsevol distracció, per exemple la maternitat, pot ser letal per a una prometedora carrera. El País 19-10-14



El premi nòbel Paul Krugman, analitzant el comportament dels mercats i sobre tot dels seus intèrprets, ens diu una cosa a tenir en compte:

La próxima vez que escuchen a un busto parlante opinar sobre lo que debemos hacer para satisfacer a los mercados, pregúntense: “¿Cómo puede saberlo?”. Porque la verdad es que cuando algunos hablan acerca de lo que el mercado nos exige, lo que en realidad están haciendo es tratar de intimidarnos para que hagamos lo que ellos quieren. El Pais 19-10-14



En Xavier Sardà, partidari clar de la “tercera via” per solucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya escriu un article que és un plor dolgut i davant de la incapacitat creixent de trobar un camí que no poorti al trencament final. Hem recorda molt al vídeo de Iñaki Gabilondo del desembre de l’any passat: “Catalunya se va”. Destaco la següent frase:

Alguns preferiríem que els catalans continuessin a Espanya perquè majoritàriament així ho desitgessin, però no ens val que els catalans es quedin a Espanya perquè no en tinguin més remei. Una cosa és guanyar-se Catalunya convencent i una altra completament diferent retenir-la per collons. El Periódico 19-10-14



També aquest cap de setmana Podemos està celebrant el seu primer congrés o assemblea. Enric Juliana dona el següent diagnòstic:   

El grupo dirigente de Podemos, confirmado en la asamblea de Vistalegre, es hijo de las nuevas clases medias. No son tipos marginales. Han estudiado. Su nivel intelectual es alto, más alto que el promedio de los actuales políticos profesionales. Tienen una idea de España en la cabeza y su programa radical-democrático, con evidentes rasgos populistas, puede evolucionar en distintas direcciones. Lo que vemos ahora tan sólo es un esbozo.

En sólo cinco meses, Podemos ha logrado condicionar las hojas de cálculo de todos los demás partidos. Pueden triturar a IU y dejar al PSOE demediado. Y podrían alterar el resultado de las elecciones ‘plebiscitarias’ de Catalunya, si estas fuesen convocadas. La Vanguardia 19-10-14



Sobre el mateix tema però en un sentit contrari, que ve a confirmar la reflexió primera sobre la “descol·locació” actual de la socialdemocràcia, el diari El País, fa un editorial amb el següent títol i entradilla:

Podemos se organiza. Cuanto más se les escucha, más suenan a lo mismo: populismo, personalismo, manipulación. El País 19-10-14

dimarts, 14 d’octubre del 2014

QUE FAN ELS “UNIONISTES”?

Estic sorprès amb la poca assistència a la concentració del passat dia 12 a la Plaça de Catalunya. En una situació d’increment de la temperatura política en relació al procés català, on el “souflé” no baixa sinó que fins i tot puja, amb l’interès per part del govern espanyol i de les forces no catalanistes per poder demostrar que hi ha una “majoria silenciosa” oposada, amb autocars gratuïts i anuncis a tota plana en diaris, totes les quantificacions que s’han fet coincideixen en que el passat diumenge van haver menys persones que l’any passat. (En els meus càlculs 50.000 persones a tot estirar)
El CEO -Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, en el seu estudi de setembre de 2014 sobre el seguiment del debat de política general, va fer la pregunta: Amb quina de les següents frases se sent més identificat/ada?. El ventall de les respostes va ser el següent:
Per tant, segons l’estudi, hi ha un 41% de persones que es consideren tant espanyoles com catalanes. Comentar també que la mitja obtinguda de 3,65 es manté bastant estable des de 2012, encara que va pujar respecte a un valor mitjà de 3,37 en 2009.
El CIS –Centro de Investigaciones Sociológicas del gobierno espanyol- en el seu Baròmetre Autonòmic fet per última vegada el setembre-octubre de 2012, dona els següents resultats sobre el mateix tipus de pregunta:
No són doncs resultats molt diferents, tenint en compte els dos anys transcorreguts entre els dos estudis. La diferència més rellevant és l’increment dels sentiment “tant espanyol com català”, sembla que procedent de posicions prèvies de major espanyolisme.
En qualsevol cas, és un fet que el 47/48 % de catalans que no s’autoidentifiquen com més catalans que espanyols, no estan mobilitzats. Especulem sobre quines poden ser les raons per a no fer-ho:
-     Només es mobilitzen els que tenen un sentiment d’identificació com espanyol superior al català. Segons ambdós estudis representen menys del 10% dels ciutadans, per tant la seva capacitat de aconseguir molta gent és molt limitada
-     Els que es senten per igual catalans que espanyols no creuen necessari oposar-se al procés. Però, ¿ho fan per que no tenen por de perdre la condició d’espanyol? o per que encara no tenen aquesta por?. És a dir, es posicionen com a neutrals en el procés, o tenen un potencial d’oposició en el futur si s’arriba a tenir opció a decidir?.
-     Si tenim en compte l’eix esquerra-dreta, el CEO mostra que més del 55% es considera d’esquerres, i menys del 10% accepta considerar-se de dretes. Potser hi ha un bona part de persones que no tenen “estomac” per manifestar-se acompanyat del PP, Plataforma per Catalunya, i Ciutadans (que a fi de comptes centra els seu principal missatge en l’eix nacional).
 
Un últim comentari en base a aquestes dades: en un referèndum per la independència, el resultat dependrà en bona part d’aquest 35/40 % que es considera tant català com espanyol, i que possiblement no es mobilitza ni l’11 de setembre ni el 12 d’octubre. Si el moviment independentista té capacitat d’atraure’ls, al menys en bona part, una Catalunya independent pot ser possible; en cas contrari, pot acabar passant el mateix que a Escòcia: que guanyi l’unionisme, sense donar gaires senyals prèvies.
Feina per la sociologia aplicada.
JL Campa   

dimecres, 8 d’octubre del 2014

EL PROCÉS SOBIRANISTA AL DIARI EL PAÍS

Durant el mes de setembre he estat fent un seguiment, quantificació i qualificació dels articles d’opinió que ha anant publicant El País en les seves pàgines.
Els he qualificat en 5 tipus: Molt Contraris al procés, Contraris, Neutres, Favorables i Molt Favorables (MC / C / N / F / MF). El resultats són els següents:

En total s’han publicat 142 articles d’opinió, quasi 3 al dia. Es reflexa un decantament contrari al procés doncs entre els Molts Contraris i Contraris sumen un 46% dels articles; la posició neutral –sigui descriptiva o valorativa- recull quasi el 40% i no arriba al 15% el nombre d’articles favorables.
He separat entre els articles inclosos en l’edició amb difusió a tota Espanya i els publicats en les fulles específiques de l’edició catalana:
 

És evident el biaix diferent entre les opinions publicades amb distribució a tota Espanya i les dirigides només al mercat català, on es dona un ventall molt més equilibrat en tor al 30% entre els favorables, neutres i favorables; sí que hi ha una diferència entre els molt contraris, que quasi són el doble percentualment a l’edició per Espanya que en l’edició per Catalunya.
En cap cas s’ha publicat un article que es pugui qualificar com Molt Favorable
En el cas dels editorials, que recullen l’opinió del diari, s’han publicat 13 sobre temes catalans, el que és un nombre extraordinari, més d’un cada tres dies. 1 Molt Contrari, 6 contraris i 3 neutres que corresponen en general a la defensa de la dita 3ª via (reforma de la constitució en un sentit federal) i a conjuminar la crítica doble al procés i a la inacció del govern del PP. Filant prim es pot observar que tots els editorials contraris són posteriors al 11 de setembre.
En quan a “La cuarta pàgina”, que recull l’article de fons més destacat de cada dia, s’han publicat 3 Molts Contraris, 4 Contraris, 6 neutres i 1 favorable (escrit, ves per on, per un basc: Bernardo Atxaga).
 
Resumint, les dades mostren una posició editorial, i de selecció dels articles signats, contrari al procés engegat a Catalunya, tot i mantenir un gruix destacable de texts que mostren neutralitat. A l’edició catalana, la selecció d’articles d’opinió està més equilibrat entre les posicions favorables i contràries que a l’edició Espanyola, que està mes decantada cap a la posició contrària. La posició editorial bascula sobre tres posicions: contra el procés, contra la no resposta política del govern popular, i a favor d’una (tímida) reforma federal de la Constitució.
 
Esmentar que en aquest període El País ha procedit també a:
1-    Dedicar 16 pàgines acrítiques a la mort de Emilio Botín (5 a Isidoro Álvarez)
2-    En l’edició del 11 de setembre no fa més que un esment de 4 o 5 línies a la prevista celebració de la V a Barcelona, i dedica quasi una pàgina a la prevista concentració “unionista” a Tarragona.
3-    El titular de portada del dia 1 d’octubre no és informatiu, és opinatiu, i digne de ser portada d’un diari de la caverna mediàtica, fa uns anys dita “bunker”. A 4 columnas “La campaña a favor de la consulta pasa de la generalitat a las calles”
 JL Campa

dilluns, 6 d’octubre del 2014

REFERENDUM I PLEBISCITÀRIES

Dos preguntes, quantes respostes?
No penso que s’arribi a votar el proper 9 de Novembre, però malgrat això penso és interesants plantejar les possibilitats que ofereix el tipus de doble pregunta plantejada. No es tracta d’un referèndum clàssic, amb un sola pregunta  que es pot respondre amb SI, NO o en blanc; és una pregunta encadenada, on la resposta a la primera dona, o no, opció a respondre la segona.
Per tant, deixant de banda les abstencions, els vots en blans i els nuls, ens trobem amb tres combinacions de respostes possibles:
 
SI / SI: SI a la primera i SI a la segona. Recolza l’opció d’independència per Catalunya
SI / NO: SI a la primera i NO a la segona. Tot i que no està gens clar el que es vol dir amb voler ser “estat” i no ser independent, es pot interpretar que seria l’opció coneguda com a “3ª via”, és a dir optar per augmentar l’autonomia dins d’Espanya.
NO: respondre NO a la primera no dona opció a respondre la segona. Significa optar per l’estatus quo actual.
 
Les combinacions bàsiques de percentatges de respostes que es poden donar son:
1)  Guanya per majoria una de les opcions. Resultat clar. Els resultats de les altres opcions es secundari i no afecta al resultat. Mostrem a continuació exemples de victòria del SI/SI, del SI/NO i del NO:
 
En el primer cas guanya l’opció d’independència, en el tercer guanya el continuar com ara, i en el segon guanya l’opció d’estat no independent (signifiqui el que signifiqui això, que diria en Millás)

2)  Cap de les tres opcions obté la majoria absoluta, però la suma de dos d’elles, sí que mostra una posició majoritària. Veiem les combinacions possibles:
S / S
29
S / N
29
  N
42
Guanya la continuïtat (42), però en conjunt guanyen, les opcions partidàries de canviar l’estatus quo actual (29+29). Però també les opcions no independentistes (29+42)
S / S
42
S / N
29
N
29
Guanya sense majoria absoluta l’opció independentista (42), i en conjunt les opcions partidàries de canviar la situació (29+42), encara que també les no independentistes (29+29)
S / S
29
S / N
42
N
29
Guanya sense majoria l’opció intermitja (42). També en aquest cas guanyen a la vegada la suma d’opcions de canvi (29+42) i les no independentistes (42+29).
La conclusió pot ser que si no guanya amb majoria absoluta una de les tres opcions, la interpretació dels resultats serà un nou niu de problemes, i que en aquest cas la clau serà la posició dels SI / NO, que poden decantar la seva força política cap el canvi o cap a la continuïtat. És a dir, la tercera via com a àrbitre.
 
Eleccions plebiscitàries
Si, com penso, no es pot fer el referèndum el 9N de forma legal i amb les garanties democràtiques necessàries (pensant sobre tot en l’observació de la comunitat internacional) la sortida pot acabar sent unes noves eleccions autonòmiques a les que es voldrà donar “caràcter” plebiscitari.
Val a dir que no existeixen les eleccions de tipus plebiscitari, es dona a unes eleccions “normals” la característica de plebiscit sobre un tema. Crec que es pot fer de dues formes: conformant una llista única entre varis partits sota un programa únic i acordat, o fent que diversos partits, que es presenten per separat i amb programes propis, incloguin un punt comú en els seus programes que serà referendat (o no) pels resultats del conjunt de les eleccions.
No crec que la primera opció sigui possible per la dificultat de renunciar els partits a les seves pròpies sigles, per la barreja ideològica que representaria, i també per l’extraordinari consens necessari per fer les llistes. Crec que és una opció que només li convé a Convergència (no a Unió) per poder dissimular durant un temps la seva caiguda respecte a ERC
Si ens volen proposar unes eleccions plebiscitàries, les condicions haurien de ser:
-      Acordar conjuntament un punt de programa electoral que expliqués clarament l’opció política i procedimental a dur a terme en cas de guanyar les eleccions la suma del conjunt de partits que el recolzin
-      Incorporar cada partit individualment quina és la seva opció respecte al futur de les relacions entre Espanya i Catalunya: Independència, Federació amb reconeixement nacional, Federació tipus alemany, Confederació amb el regne d’Espanya, Status quo.
A nivell personal, voldria que fos compatible votar a favor d’aconseguir el referèndum a Catalunya, però també poder elegir entre donar el meu vot a una alternativa d’esquerres i no de dretes. Prou que el procés sobiranista ha tapat a Catalunya la discussió sobre els efectes i els responsables de la crisi econòmica, per que ara ens posin davant d’unes eleccions només en base a l’eix nacional, fent desaparèixer els eixos socials, polítics, ecològics, etc.
 
JL Campa