Tres alternatives
En les properes eleccions al Parlament de
Catalunya, declarades com a plebiscitàries davant de la impossibilitat de fer
un referèndum específic, s’acabaran enfrontant tres gran alternatives en relació
al lligam política entre Espanya i Catalunya:
A-
Opció per
l’estatus actual: ordre Constitucional, Catalunya una autonomia més, únic
subjecte polític Espanya en conjunt. El bloc dur format per PP i Ciutadans, i
el PSC incorporat a ultima hora, doncs ja no defensa el dret a decidir de Catalunya com fins ara
B-
Opció pel
dret a decidir de Catalunya: reconeixement per tant de Catalunya com a subjecte
polític. Indefinició en relació a la independència, deixant veure que la seva
opció de fons és una nova relació entre Espanya i Catalunya, a negociar en el
futur. Inclou per la dreta a UDC i per l’esquerra la coalició Catalunya sí que es pot, formada per restes
de Iniciativa-Verds, alguns moviments socials i el que Podemos pugui articular a Catalunya.
C-
Opció per la
independència de Catalunya: el seu objectiu clar és aconseguir la majoria
suficient per a engegar un curt període de transició fins a la independència de
Catalunya. Es tracta per una banda d’una llista dita Junts pel sí que inclou només dos partits Convergència i ERC, amb
l’afegit dels dos moviments que han impulsat les grans mobilitzacions dels
últims anys L’Assemblea i Omnium. Per un altre banda, inclou per part de l’esquerra
alternativa, la CUP.
Eleccions o referèndum?
Són legalment i de fet
una elecció dels diputats al Parlament de Catalunya, eina per tant de la
democràcia representativa. Però s’està imposant el relat conforme són de fet un
referèndum encobert sobre la independència.
Un referèndum és una
forma de democràcia directa, on els ciutadans decideixen (Sí, No, abstenció)
sobre un tema concret. Però com hem vist abans, de fet no hi hauran dos
opcions, sinó tres: estatus, dreta a decidir, independència), i això no és
gaire normal en un referèndum.
A més, en un referèndum
es compten i es sumen els vots dels ciutadans, mentre que en unes eleccions es
converteixen els vots de cada circumscripció en escons. En el primer cas sempre
guanya el referèndum qui obté més vots, en el segon qui obté més escons. Semblaria
lògic doncs que per a considerar que en unes eleccions referendàries una opció
ha guanyat, sigui en base al conjunt de vots obtinguts, no dels escons. Un
referèndum es guanya si s’obté la majoria de vots favorables en el conjunt del
cos electoral, encara que sigui només per un vot. Per que si apliquéssim
la lògica de la democràcia representativa, els escons obtinguts, aleshores
semblaria també raonable aplicar el requeriment de necessitar de majories
qualificades per a poder prendre decisions de certa importància. Si segons
l’Estatut de Catalunya cal una majoria de 2/3 dels vots dels diputats per a
poder iniciar la seva modificació, no seria lògic també exigir la mateixa
majoria per a poder iniciar un procés d’independència?
O apliquem les regles de
la democràcia directa o les de la democràcia representativa, però no la que més
ens convingui en cada moment.
Possibles resultats
Òbviament, si qualsevol
opció obté per sí sola la majoria del 50% + 1 dels vots emesos, aquesta opció
ha guanyat i els resultats són clars i interpretables, i l’opció guanyadora tindria
legitimat suficient per desenvolupar el seu programa. Veiem els tres escenaris de
resultats teòrics:
En l’escenari 1 guanya
sense majoria absoluta la independència. Vist per alguns, la independència perd,
però hi ha una gran majoria favorable al canvi de l’estatus quo actual.
En l’escenari 2 és l’estatus
quo el que guanya, però també són majoria els que voldrien canviar la situació
actual.
En l’escenari 3 perden
les posicions extremes i guanya també la suma de partidaris de l’estatus quo
actual.
La conclusió és que si l’opció
constitucionalista (no m’agrada el terme unionista) no guanya per majoria
absoluta, en tots els casos queda per darrera de la suma de les opcions de
canvi, sigui aquest la independència o sigui el reconeixement de Catalunya com
subjecte polític amb dret a decidir el seu futur. Una aliança d aquestes dues
opcions trobant un espai comú pot ser una força molt determinant en la nova
legislatura, i una base molt important per forçar a la negociació i el canvi
del marc institucional actual.
Factor clau en
relació a l’opció pel dret a decidir
Però per això caldrà que
l’opció d’esquerres no independentistes mantingui, desprès de les eleccions el
seu posicionament. Caldrà més concretament que Podemos mantingui en el seu programa a les eleccions espanyoles el
que ara diu Pablo Iglesias: “Respetaré
la voluntad democrática de los catalanes” (El Periódico 20-7-2015), o el que
assumeix en el Manifest de Catalunya sí
que es pot: “Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi
–fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu
que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a
cap altre marc”
Aquest és al meu
entendre la clau de volta, esperar que Podemos
no caigui en el model que ha representat tants anys el PSC: formalment autònom
respecte al PSOE, però supeditat en les grans decisions als interessos del
partit en el conjunt d’Espanya. Quan
llegeixo que Catalunya sí que es pot
tindrà grup parlamentari propi en el Congrés espanyol no puc deixar de recordar
que el PSC també ho va tenir (una legislatura). Cal recordar que l’organització
interna de Podemos és molt i molt
centralitzada, i que és molt difícil , per no dir impossible, que la pràctica
política respongui a criteris diferents dels organitzatius propis
Una nova frustració de promeses
de reconeixement fetes quan s’està lluny del poder i incomplertes quan s’accedeix
al govern seria molt decebedora.
Claus respecte a l’opció
independentista
Des del 9N ha optat per
defensar directament la independència i no el concepte més ampli del dret a
decidir. Ara són més purs, més convençuts, més compactats, però també són
menys. La dita llista única ho és només de dos partits (CDC i ERC) això sí, amb
el recosament de figures cabdals dels moviments socials favorables a la
independència. Per cert, Convergència ha aconseguit ser l’únic partit important
que, des de la transició, no s’ha presentat mai sola a unes eleccions; curiós,
no?.
Com fa anys diu en
Ferran Requejo, no ets independent pel fet de declarar-te; ho ets quan els
altres et reconeixen com independent. I per que et reconeguin cal demostrar –als
altres- que hi ha una voluntat majoria de ser-ho, expressada democràticament.
No valdrà amb el que sembla que s’està considerant com a mínim: majoria d’escons
en unes eleccions autonòmiques. Caldrà sempre un referèndum, lliure,
democràtic, i una majoria clara. I si seguim el model canadenc-quebequès,
aquesta majoria només serviria per forçar a l’estat a una negociació sobre una
nova forma de relacions entre Catalunya i Espanya.
La presa està fent que
es vulguin cremar etapes. Alguns creuen que hi ha una “finestra d’oportunitat”
que no es pot deixar passar. De fet, s’està intentant –pels dos extrems- que
una decisió tant important com la independència no es prengui desprès d’un gran
debat de pros i contres, sinó en base a factors emotius.
El gran risc
Una derrota, o una no
victòria, de les forces partidàries de canviar la forma actual de relacions entre
Catalunya i Espanya, seria una desfeta per anys. Les forces conservadores i centralistes
que hi ha a Espanya ho aprofitarien per laminar el model autonòmic (una mica
més), homogeneïtzar competències i continuar amb la seva soterrada creuada
contra la llengua catalana. El model d’organització territorial espanyol seria
de certa descentralització uniforme de la gestió, però amb una major
centralització de les decisions.
De tota manera, això no
tindria que portar a utilitzar aquest evident risc per a fer crides emotives a
ser “bons catalans” i a la desqualificació dels que pensin o vulguin votar en
sentit contrari a la independència (ja s’han fet algunes declaracions en aquest
sentit). No caiguem en desqualificacions com les que ja hem viscut: recordem
que el que no estava amb el règim de Franco no era un bon espanyol, el que s’oposava
a Nuñez no era un bon barcelonista i el que no estava d’acord amb en Pujol no
era un bon català.
JL Campa
