El regim nazi després de la primera guerra
mundial va refer l’exercit (contra l’estipulat al Tractat de Versalles),
militaritzar la Renània (1936), intervenir a la guerra civil espanyola (1936), annexionar-se
Àustria (1938), ocupar els sudetes (1938) i també Txecoslovàquia (1939). En els
acords de Munich al 1938, el primer ministre britànic Chamberlain va creure que
havia posat les bases d’una pau duradora. Però l’1 de setembre del 1939
Alemanya va envair Polònia i aleshores França i la Gran Bretanya van decidir
declarar la guerra a Alemanya.
L’Estat Islàmic va fer el 2014 més de 1.000
accions que han causat 6.036 morts i quasi 6.000 ferits. Han fet de les degollacions
espectacle de terror, han destruït patrimoni cultural de la humanitat, han
esclavitzat dones, han fet caure avions, han extorsionat al seus conciutadans. En el gràfic adjunt (tret del NYT) es
mostren els atacs contra objectius civils fora de Iraq i Síria durant el que portem
de 2015, que han fet ja quasi 1.000 morts.
Recordar també que a la guerra de Síria han
mort ja 300.000 persones i hi han 12 milions de desplaçats. I bona part del mon
occidental col·labora d’una manera o altre amb les diferents faccions i països enfrontats
defensant interessos particulars: venda d’armament, compra de petroli amb
sucoses comissions pels intermediaris, construcció d’infraestructures,
acceptant esponsorització de samarretes, etc.
I ara retorno a la pregunta de l’encapçalament:
¿quan el món occidental i l’eslau, amb les Nacions Unides, consideraran que
ISIS i els extremistes islàmics han traspassat la línia vermella, han “envaït Polònia”?
¿Quan tindran la percepció que no es poden permetre més accions armades contra
la població civil? Quines polítiques decidiran adoptar per superar el problema?
Esperem que no sigui només la militar.
Per rumiar sobre la complexitat del
problema, res millor que incloure part de l’article d’en Josep Ramoneda avui a
l’ARA:
LA GUERRA. És indubtable que el terrorisme
jihadista s’ha convertit en un greu problema per a Europa. Però és discutible
el discurs de la guerra que les autoritats europees, seguint Hollande, semblen
assumir com a resposta. En primer lloc, perquè sobreestima l’enemic. ¿És
possible que el president de la República Francesa cregui que l’autoproclamat
califat islàmic és un estat capaç de posar en perill França? En segon lloc,
perquè regala als terroristes els pocs èxits que poden aconseguir: el reconeixement com a enemic número u; la
modificació de la legalitat democràtica per vies autoritàries, i el
condicionament de la vida i els hàbits dels ciutadans. En tercer lloc, perquè desorienta
sobre la dimensió real del problema, que és un conflicte fonamentalment islàmic,
i no una guerra entre l’islam i Occident. ¿Algú s’ha preguntat quants musulmans
ha matat l’ISIS des de divendres? En quart lloc, perquè l’11-S ja es va
demostrar que la guerra com a resposta és un desastre. En cinquè lloc,
perquè no es donen les condicions per a una guerra que aconsegueixi la
destrucció de l’Estat Islàmic. Es va veure en la reunió del G-20 a Turquia.
Ni el dol per París va permetre aparcar les diferències. Quants dels que hi
eren han utilitzat l’ISIS en benefici propi? Ni tan sols a França hi ha la
unitat indispensable per anar a la guerra: després d’entrevistar-se amb
Hollande, Nicolas Sarkozy demanava al president que rectifiqués la seva
política exterior i assumia l’agenda de Marine Le Pen. Misèria electoralista.
En sisè lloc, perquè la ciutadania francesa no està preparada per entendre i
assimilar el concepte de guerra: per sort, fa 50 anys que no l’han vista.
La
declaració de guerra en el fons és una declaració d’impotència dels governants
que es veuen confrontats a atacs sectaris, nihilistes (matar morint), dirigits
des de fora i organitzats dins d’Europa, que poden acabar sent una prova límit
per a una Unió Europea que hauria de dissenyar una estratègia conjunta per a
aquest tipus de conflictes, i que viu l’amenaça del retorn al tancament en els
estats nacionals. La funció dels governants no és propagar el pànic. És actuar
en tots els fronts contra un enemic que pot fer mal, però no pot
desestabilitzar França, llevat que ens ho acabem creient. La guerra al
terrorisme no pot ser la coartada per entregar la societat liberal democràtica
a l’autoritarisme post democràtic.
