Espanya és tècnicament una monarquia constitucional,
on el rei té només les competències que el poble espanyol, per mitjà dels seus
representant parlamentaris, ha concretat en el text Constitucional. L’article
56 diu concretament: “El Rey es el Jefe del Estado,
símbolo de su unidad y permanencia, arbitra
y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta
representación del Estado español en las relaciones internacionales,
especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las
funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes”. Per tant té
funcions simbòliques i representatives, i només li dona possibilitat d’actuació
la frase “arbitra y modera”.
Segons el diccionari de la RAE, arbitra és
un terme polisèmic, amb significats varis: “Dar o proponer arbitrios; Dicho de una persona: proceder libremente, usando
de su facultad y arbitrio; Dicho de un tercero: resolver, de manera pacífica,
un conflicto entre partes; Ejercer de árbitro en los deportes; Juzgar como
árbitro ; Discurrir, formar juicio”. Les interpretacions poden ser doncs
variades: des d’una capacitat arbitrària (al seu gust i criteri), passant per
la resolució de conflictes (mediació), fins a l’ajut a la reflexió per la
formació de criteri. No crec que es pugui aplicar la versió d’àrbitre tipus
esportiu, jutjant l’actuació política, traient targes i expulsant actors del
terreny de joc.
Moderar, també segons la RAE, és “ajustar, arreglar algo, evitando el exceso. Moderar las pasiones, el
precio, el calor, la velocidad”. Tampoc sembla aclarir gaire què vol dir en aquest
cas: evitar vides sexuals desaforades?, lluitar contra la inflació?, ha de posar
radars a les carreteres?
En el conjunt del plantejament constitucional,
el rei resta limitat a l’actuació simbòlica i representant de l’estat, segons
diu l’article 64 de la CE: “1- Los actos del Rey
serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los
Ministros competentes. La propuesta y el nombramiento del Presidente del
Gobierno, y la disolución prevista en el artículo 99, serán refrendados por el
Presidente del Congreso. 2. De los actos del Rey serán responsables las
personas que los refrenden”. És a dir, el rei no pot decidir res que no sigui referendat
pel poder civil sorgit del Parlament. Un exemple clar d’aquesta limitació és
que l’acte d’abdicació de Juan Carlos I, va ser signat primer pel rei, però només
va tenir validessa quan el va referendar el President del govern; no a l’inrevés.
I això és bo. Forma partit d’un sistema, la
monarquia parlamentaria, on el rei no té cap poder real, doncs és la única
forma com una monarquia pot formar part d’un sistema democràtic. Si el rei
tingues poder autònom ja no podria homologar-se com a democràcia.
Aleshores, que li estan demanant al nou rei
que faci? Que “borbonee”?. Que intervingui com actor en el joc polític segons
els seus propis criteris?. Si ho fa d’acord amb els que pensen uns, seria aplaudit
per aquets i escridassat pels altres, i a l’inrevés: Fer-ho, en qualsevol cas,
és el camí directe cap a la seva deslegitimació.
Al meu parer, quan es demana al rei que actuï
en el joc polític, que ajudi a reorientar l’estratègia, que suavitzi segons
quines polítiques, és una manifestació d’una carència democràtica del sistema
espanyol: en concret la no existència de suficients mecanismes d’equilibri de
poders, de balanceig de les capacitats d’actuació entre les institucions de l’estat.
Estem en un sistema bipartidista de fet, on quan un dels dos partits aconsegueix
una majoria absoluta, domina el Govern, el Parlament, el poder Judicial, el
Tribunal Constitucional, i tot un reguitzell d’organismes, agències reguladores
i mitjans de comunicació. Es dona una situació propera a una dictadura de la
majoria sobre les minories; recordem que en les ultimes eleccions generals de
2011, el PP va obtenir el 30,4% dels vots del cens, el 44,6% dels vots vàlids i
el 53% dels escons al Congrés.
Espanya te un govern d’un partit al que ha
votat només el 30% de la ciutadania, que actua com un corró en base a la seva majoria
absoluta de diputats, no compleix el seu programa electoral i ignora els grans
problemes de fons del país. El partit principal de l’oposició és vist cada
vegada menys com possible alternativa i les possibilitats reals de canviar el
poder són percebudes com a molt llunyanes. Ens encomanem a les hores al miracle?,
al salvador?, al bon rei judiciós i benvolent? I per que no al salva-pàtries,
al militarot, al populista.
El que cal fer és diferent. Espanya
requereix refer les seves institucions, el repartiment de poders, l’organització
territorial, el sistema electoral, el judicial, aprofundir la democràcia. Es
diu reforma constitucional, amb els seus costos, els seus riscos i les seves
dificultats. I això ni ho farà, ni ho ha de fer el nou rei. Ho ha de fet el
poble espanyol (si els partits hegemònics no ho impedeixen)
23 Juny 2014
