RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dijous, 29 d’octubre del 2015

TRES ARGUMENTS PER LA INDEPENDENCIA I LA DEPENDENCIA

Les eleccions “plebiscitàries” del passat octubre han mostrat que els ciutadans a Catalunya es divideixen en tres blocs: 1,95 M a favor de la independència, 1,6 M partidaris de la sobirania espanyola, i 0,47 M que desitgen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític amb relacions diferents amb l’estat espanyol.
Les dues opcions majoritàries són dos posicions difícilment conjugables políticament: o guanya una o guanya l’altre. Per aconseguir una solució win-win, haurien d’alterar el seus objectius –les dues- per poder arribar a un punt d’equilibri intermig.
Les citades opcions majoritàries, responen a més a grups socials que possiblement tenen marcs cognitius, emotius i informatius diferents. Amb aquest entorn, si no es troba una solució política, es corre el risc que es vagi formant una clivella interna dins de Catalunya. De fet això és el que voldrien alguns responsables polítics que passés: Aznar sense anar més lluny.
Davant d’aquest risc i han dues alternatives. La primera és que alguns partits i organitzacions cíviques impulsin un nou espai de trobada entremig, que pogués conjuminar el màxim reconeixement polític de Catalunya amb la continuïtat dins d’un Estat espanyol redefinit. Estic parlant de la tercera via, que ara ningú lidera de forma clara i constant.
La segona és que cadascú dels dos “blocs” identificats treballin per eixamplar les seves bases, de forma que puguin aconseguir ampliar el número de votants, per que en un referèndum hi hagués una majoria clara, amplia i convincent. Sembla que el món independentista és conscient que per guanyar necessita introduir-se en els territoris i capes socials on ara la seva presència és dèbil; no tinc tan clar que els partidaris de seguir dins d’Espanya tingui un pla per a fer el mateix en els àmbits on són minoritaris.
Fent un plantejament positiu de la política, per aconseguir que els ciutadans canviïn el sentit del seu vot, cal fer-ho en base al raonament, la convicció, l’atracció, l’oferta, l’esperança i la credibilitat. L’actitud contrària, en base a la negativitat, és utilitzar la desqualificació, el cansament, la por, la força (encara que sigui la de la llei).
En aquest sentit em vaig plantejar fa uns dies si podria trobar 3 raons, només 3, que poguessin servir per argumentar perquè val la pena la independència. Igualment en sentit contrari 3 raons per a justificar que val la pena continuar a Espanya. No m’ha estat fàcil, doncs la condició en ambdós casos era que fossin arguments positius i dirigits als “bàndol” oposat, a convèncer als no convençuts de cada costat. Aquestes són les raons trobades:

3 raons a favor de la independència de Catalunya
- Al desaparèixer el dèficit fiscal es tindran més recursos pels serveis públics: educació, sanitat, infraestructures. El nivell de vida de la societat pot millorar de forma perceptible.
- Tenir representació directe davant de la Unió Europea. Dins del procés de cessió de sobirania dels estats cap a Europa, és possible eliminar un intermediari (Espanya) i asseure’s i negociar directament amb la resta de països membres.
- Fer un país nou. Construir una nova república, amb nova Constitució, endegant una nova política inclusiva, en base a processos participatius.
Podria afegir una quarta: poder deixar de tenir independentistes i passar a dinàmiques polítiques d’un país normal.

3 raons a favor de continuar a Espanya
- Continuar amb els lligams històrics, familiars, emotius entre pobles que han estat units molts anys. De fet una gran majoria de ciutadans catalans té, o ha tingut, familiars en la resta d’Espanya
- El conjunt d’Espanya, amb Catalunya inclosa, és més fort per a negociar dins la Unió Europea; per tant és més factible tenir capacitat d’influència real si anem junts.
- Ha de ser més fàcil, per ser menys trencador, un procés per aconseguir més autonomia dins d’Espanya, que la independència d’Espanya.

Trobar aquestes últimes tres raons m’ha resultat molt difícil, i a més, em surten immediatament arguments per a replicar-les en base a l’experiència viscuda. El més fort és que he provat a veure si trobava a Internet més arguments en positiu i no m’ha estat possible. La petita recerca feta sobre el tema m’ha mostrat un cop més el baix nivell argumentatiu del sector partidari de la continuïtat dins d’Espanya, que es fonamenta en negativitats i pors, en conservadorisme i fins tot la força. Per a mostra les 100 raons que donava l’ABC*, que són més arguments de propietat o conquesta, i de por, que no pas de construcció democràtica d’un país inclusiu. Si Espanya vol guanyar a llarg termini, ha de treballar molt la seva oferta i les seves argumentacions; ara no en té.
JLC




divendres, 23 d’octubre del 2015

CIUTATS I DEMOCRÀCIA

Ahir, en la 2ª Conferència del llegat de Pasqual Maragall, Odón Elorza, ex-alcalde de Sant Sebastià va parlar sobre “La governança de les ciutats”. Les idees més rellevants van ser:
-     Estem vivint una crisi múltiple: econòmica, democràtica, de valors i ètica política; no només a Espanya sinó a nivell globalitzat
-     Les ciutats són administracions de proximitat, properes als ciutadans i amb gran potencial de connectar amb la ciutadania. Això els pot permetre ser la base de la necessària regeneració democràtica.
-     Cal un model de Govern Relacional. És a dir no jeràrquic ni en base a posicions majoritàries, sinó en permanent consulta, escoltant i treballant en xarxa amb la multitud d’actors, institucions i grups d’interessos presents en la gestió de la ciutat.
-     Les característiques d’aquesta forma de governança són: democràcia participativa, que significa sobirania compartida i interdependència; apropar les decisions als governats; col·laboració amb altres administracions, sectors privats, associacions cíviques, funcionariat propi; cultura del pacte polític i del diàleg i la transparència.
-     És bàsic tenir una planificació estratègica, que en el cas de la ciutat vol dir tenir clar el model de la ciutat que es vol aconseguir amb una visió a mig i llarg termini
-     Importa molt “fer ciutadania” entesa per una banda com integrar als governats en els processos de decisió i control, on s’han de sentir actors importants; per una altra banda això implica que les persones, a més de ser conscients dels seus drets, han de ser responsables de les seves obligacions i capaços de valorar els serveis rebuts i tenir coresponsabilitat en la gestió dels bens públics.
En bona part la exposició teòrica que va fer Elorza connectava amb alguns dels valors comentats en l’anterior article (13 d’Octubre) quan -sota la pregunta de si es podrien fer ara uns jocs olímpics- dèiem que es requeria aplicar conceptes com lideratge, col·laboració institucional, participació, objectius clars, diàleg.
Així mateix, el fet de considerar les ciutats com l’àmbit d’actuació del que pot sortir la necessària regeneració democràtica a nivell d’estat (i d’Europa), em porta a recordar la importància que van tenir els Ajuntaments democràtics al 1979 per a la consolidació del a transició democràtica i el canvi en les formes i relacions de poder locals. Potser també ara pot ser l’entorn per a demostrar, a la part de la població que ha tingut percepcions polítiques a partir de 1996, que una altre manera de fer política és possible.
En relació amb tot això, Jordi Borja, en el número 12 de la revista “La maleta de Portbou”, considera que “la ciutat ha estat històricament el lloc i el moment per la innovació cultural, pels canvis polítics i la mobilització social”.
Parla del “dret a la ciutat”, que integra drets estrictament urbans (habitatge, mobilitat, espai públic, equipaments), sòcio-econòmics (feina, renda bàsica, protecció social, educació), ambientals, culturals (Identitats individuals i col·lectives) i polítics (participació, transparència, rendiment de comptes).  Considera que aquests drets requereixen de poders públics radicalment democràtics i que assumeixin les competències i mitjans necessaris per a fer efectius aquests drets davants dels poders financers i de les administracions superiors.
La seva frase final és un míting en poques paraules: “la ciutadania no es demana, es construeix i s’exerceix” 
JL Campa

dimarts, 13 d’octubre del 2015

PODRIEM FER ARA UNS JOCS OLÍMPICS?

La passada setmana l’Ajuntament de Barcelona va fer entrega de la medalla d’or al mèrit esportiu a Enric Truñó, que va ser Regidor d’esports durant molts anys, i més concretament en el període de preparació dels Jocs Olímpics de 1992. Escoltant el seu discurs d’acceptació del guardó, en el que va fer un repàs de com es van fer els treballs organitzatius dels propis Jocs i de modernització de la ciutat, així com del paper de l’esport per la formació de l’esperit ciutadà en general, em va venir la pregunta de si seria possible ara fer un projecte com el dels Jocs Olímpics del 92.
Dit d'un altre manera, es donen ara les condicions polítiques per a desenvolupar un projecte tan ambiciós –i exitós- com va ser aquell?
Del fil de l’exposat en el discurs citat, identifico algunes condicionants que van afavorir l’èxit d’aquell projecte:
- Hi havia una democràcia jove i amb esperances. Encara crèiem en una Espanya democràtica i en les possibilitats de Catalunya d'obtenir reconeixement i autonomia política real.
- Els jocs olímpics van ser un objectiu clar, il·lusionant, concret, amb data d'inici i final, i mesurables els seus resultats. Era un factor més de modernitat pel país.
- Hi havia un marc institucional estable i acceptat: l'esquerra manava a Espanya i a l'Ajuntament de Barcelona, la dreta democràtica a Catalunya; tothom era fort en el seu àmbit i tenia per tant capacitat de pactar sense debilitat.
- Lideratge: Felipe González (aquell, no el d'ara), Pasqual Maragall, Pujol, Samaranch. Podíem discrepar de les seves idees, però no de la seva capacitat de dirigir. La fortalesa política de tots ells en el seu àmbit permetia la negociació i la cooperació entre diferents. Permetia una cosa que ara es troba a faltar: la lleialtat institucional. Recordem com a exemple que TVE i TV3 van crear conjuntament el canal olímpic per retransmetre els jocs
- L'Estat espanyol va permetre que un poder local es fes càrrec d'un esdeveniment que, més enllà de que els Jocs Olímpics són formalment organitzats per una ciutat, podia afectar al que ara diem "marca Espanya". No van nomenar cap Comissari ni Delegat del Govern supervisant l'organització.
- No havia caigut el mur de Berlín. Encara el concepte de "públic" i "social" significaven molt i eren uns valors defensats pels polítics, empresaris i per la pròpia societat. Ara prima l'individu com a centre del món i els conceptes "privat" i "benefici" són hegemònics.
- Possiblement lligat a l'anterior, la capacitat de corrupció era molt menor. No crec que a principis dels anys 90 hi haguessin menys capacitats de control i auditoria que les que tenim ara. Més aviat penso que el capitalisme d'amiguets i la proliferació dels X% no havien triomfat encara
- Un concepte tant reivindicat ara com la participació va tenir una aplicació amplia en el projecte olímpic. Des de les entitats esportives al fenomen dels voluntaris.
- Per últim, hi havia un factor clau en la meva opinió: la dreta conservadora espanyola estava fora de joc, intentant reconstruir-se com una dreta homologable a les de les democràcies occidentals. Aquest ultima aspecte no ho ha aconseguit encara, però si que ha recuperat el poder real a Espanya. I així ens va.
En resum, i fugint de l'atac de melangia, crec que en les condicions socio-polítiques actuals seria molt difícil -sinó impossible- dur a terme un projecte com aquell.
I això no diu gaire de l'evolució d'aquest país.

JL Campa

dimarts, 6 d’octubre del 2015

EL TRILEMA D’ESPANYA

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un trilema és “Situació problemàtica en què s’ha d’escollir un de tres camins possibles”. És el mateix que un dilema, però entre tres possibilitats i no entre dos.
A nivell acadèmic són coneguts dos trilemes que plantejen situacions on no és possible aconseguir tres opcions al mateix temps, i cal escollir només dues de les tres possibles:
Per una banda el Trilema de Rodrik diu que la Democràcia, la Sobirania nacional i la Globalització econòmica mundial son mútuament incompatibles: podem combinar dues de las tres, però mai podem tenir les tres a la vegada. Si tens estat-nació i democràcia, tens una capacitat limitada per globalitzar-te doncs no cedeixes o comparteixes competències estatals a òrgans supranacionals; si optes per globalització i democràcia, disminueixen les capacitats polítiques que dona ser un estat independent; finalment amb la combinació de globalització i estat-nació, les capacitats democràtiques resten limitades pels imperatius globalitzadors (com passa ara en el cas de Grècia, que no pot escollir les seves polítiques pròpies)
L’altre és el Trilema de Milanovic, que relaciona la Globalització amb l’existència de grans Diferencies de renta entre països i amb l’absència de Migracions. També en aquest Trilema només pots tenir a la vegada dos dels tres conceptes. L’autor defensa que pot haver Globalització sense migracions quan les diferències de renta entre països són moderades (l’exemple és que no hi ha grans migracions internes dins de la Unió Europea); si hi han diferències rellevants entre les rentes dels països, aleshores la globalització afavoreix les migracions de gent que recerca un nivell de vida millor. Per últim, no es donaran grans migracions, encara que hi hagi diferències de riquesa entre països, sinó hi ha l’entorn facilitador (informació, mobilitat, telecomunicacions) que significa la globalització.

Seguint l’esquema dels plantejaments anteriors, m’atreveixo a plantejar que el Trilema d'Espanya: no és possible aconseguir a la vegada la Democràcia, mantenir la Unitat d’Espanya i la integració de Catalunya.

En efecte, si Espanya vol mantenir la forma d’Unitat consagrada en la Constitució Espanyola (indivisible, uninacional, uniformista, centralitzada), ho pot fer mantenint també el caràcter democràtic de l’Estat, però difícilment podrà retenir a Catalunya a llarg termini sota aquesta cotilla uniformitzadora. Aquest supòsit es pot imaginar en una possible situació de fer una reforma de la Constitució Espanyola que sigui refrendada a nivell de tot l’Estat, però que sigui rebutjada a Catalunya. 
L’altre opció és optar per la dupla Democràcia / Catalunya. Per integrar a Catalunya i continuant sent una democràcia, caldrà renunciar al concepte clàssic de la Unitat d’Espanya, passant a un nou entorn d’una Espanya plurinacional, en xarxa, multilingüe. Aquí podria donar-se l’escenari oposat a l’anterior: una refoma constitucional aprovada a Catalunya i rebutjada en el conjunt d’espanya.
Per últim, si es vol combinar la Unitat (clàssica) amb la integració de Catalunya, queda relegat el principi democràtic, al menys en l’àmbit de Catalunya que no es reconeguda com a subjecte polític. És la posició que es resumeix en la frase “la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol”. Recordem que en les recents eleccions més del 60% de votants (sense comptar al 13% del PSC) ho han fet per opcions que defensaven un canvi en l’actual relació Catalunya-Espanya.

Quines sortides te el Trilema plantejat?
Si Espanya opta per la combinació d’unitat i democràcia, possiblement haurà de fer una Llei de claredat a l’estil del Canadà, que fixi unes condiciones clares i raonables per una autodeterminació de Catalunya (i d’altres parts de l’Estat)
Si la combinació és entre democràcia i integrar a Catalunya, caldrà un replantejament del concepte “unitat”, per que pugui estar basat en plurinacionalitat, multilingüisme, asimetria.
La pitjor opció és buscar la integració de Catalunya en el concepte clàssic d’unitat d’Espanya. Ja ho han intentat –sense èxit per cert- règims no democràtics, com la dictadura franquista.

JL Campa

divendres, 2 d’octubre del 2015

SOCIOLOGIA D’ESTAR PER CASA

En relació amb les passades eleccions del 27S He fet un exercici mot simple d’anàlisi sociològic, que no aguanta cap revisió metodològica, però que m’ha donat uns resultats curiosos i fins i tot suggeridors.
He fet un recompte dels noms amb el que es presenten els 85 candidats de cadascuna de les set llistes principals, classificant-los en quatre grups: els que tenen el nom en català, els que tenen el nom en castellà, els que el seu nom es diu de la mateixa forma en català que en castellà (en endavant anomenat indiferent), i per fi els que tenen el nombre en altres llengües.
Els resultats totals són els següents:

Per facilitar la lectura i l’anàlisi conseqüent, ofereixo a continuació els resultats en forma gràfica:

 Observacions sobre els resultats:
- Un 27,7% dels candidats tenen nom exclusivament en castellà. Són menys que els que el tenen en català (40,2) o tenen noms iguals en les dues llengües (30,4%). En relació a quina consideren els ciutadans catalans que és la seva llengua pròpia, el % acumulat de noms en castellà o indiferent (58,1%) és semblant al de sumar els ciutadans que consideren al castellà com a llengua pròpia al que consideren que ho són ambdues (un 55,5% segons el Baròmetre CEO de Juliol 2015).
-  Les llistes del PP i C,s tenen un important nombre de noms en castellà (44 i 55 respectivament). En un altre sentit, ambdues llistes tenen pocs noms en català (19 i 13). Es rellevant que aquest biaix és més extrem en C,s que en el PP.
-  La situació inversa es dona en les llistes de JPS i la CUP, on la majoria dels noms dels candidats són catalans (61 i 48) i només 10 i 9 respectivament ho tenen en castellà
-  UDC i CSQP tenen un predomini dels noms en català (37 i 34) però amb menys diferències respecte als noms indiferents (30 i 28).
-  Els resultats en el cas del PSC mostren un equilibri quasi perfecte entre els 3 casos: 27 en català, 25 en espanyol i 29 indiferents.
-   Els noms en altres llengües són molt pocs i per tant sense significança. Malgrat això, és possible fer l’observació que només els partits d’esquerra tenen més d’un membre amb noms d’origen “estranger” (PSC 4, CSQP 3, CUP 2), i que paral·lelament les opcions de dretes no en tenen cap (PP, C,s, UDC)

He mirat també si això canvia en el cas d’agafar només els 15 primers de la llista, és a dir els candidats amb més possibilitat de sortir elegits i amb més capacitat d’arrossegar vots. Intento veure si es pot observar un us estratègic dels noms dels candidats per donar més sensació de transversalitat en la candidatura
Els resultats són:
  
  

S’observen algunes diferències evidents. Per una banda en el cas del PSC, on els seus principals candidats donen un nombre molt major de noms en català que en el global de la seva llista; de fet, en el conjunt de la llista els noms en català són el 31,8% i entre els 15 primers candidats són el 66,7%, és a dir el doble.
També en el cas de la CUP es dona aquesta ampliació de noms en català en els subconjunt dels seus primers 15 candidats, on passen a ser un 80% quan en el total representen el 56%.
En el supòsit –molt opinable- que el nom dels candidats tingui un significat polític, la conclusió és que existeix una correlació entre els noms dels candidats i la posició de cada candidatura en l’eix nacional: a més espanyolisme més noms en castellà, i a més catalanisme, més noms en català.
JL Campa