El
passat dia 5 a l’edició catalana de El País es va publicar un interesant
article de Rudolf Ortega sobre l’ús del català durant els dies després dels atemptats del dia 21
d’agost.
Les frases més rellevants són:
La llengua catalana
i el seu ús passaven a un pla destacat de l’opinió pública, en convertir-se en
l’idioma predominant —però no únic— en l’explicació dels atemptats i l’operatiu
policial, i en redundar, aquest fet, en els recels que alguns sectors hispànics
mostren de manera endèmica envers la llengua catalana
Espanya tolera amb
un cert desgrat la seva diversitat lingüística, és un sí-però-no que admet la
diferència mentre aquesta es mantingui en el propi clos territorial, mentre
quedi a casa per entendre’ns. Sempre ha estat així, de fet el franquisme no va
perseguir la llengua a dins les cases i només hi va penetrar amb la televisió,
i al capdavall no deixa de ser el mateix: mentre el català i la resta de
llengües peninsulars siguin de consum intern seran ben vistes com a mostres de
riquesa cultural, d’unitat en la diversitat que en diuen, i sempre que es pugui
se n’aplaudirà la deriva cap a la folklorització. Però tan bon punt la llengua
superi el clos es posarà el crit al cel argüint la manca d’una universalitat
que tots sabem que tenen altres llengües. Com ara el castellà, per exemple.
En català es feien
les primeres intervencions dels màxims responsables polítics i policials, i en
català es responien totes les preguntes formulades també en català, al costat
de les respostes en castellà i de les traduccions necessàries, tal com a
Twitter els missatges es difonien en quatre llengües. Els informatius
espanyols, d’aquesta manera, es veien empesos a emetre en directe declaracions
en llengua catalana, amb doblatges i interpretacions d’urgència a l’espera que
es reproduís la mateix declaració però en castellà. I d’aquesta segregació del
castellà a un segon lloc plorava la criatura
L’autèntic xoc de
trens es produïa entre les neurones d’alguns, incapaços de comprendre com algú
de cognom tan xarnego com Trapero defensés amb barbarismes però sense
estridències una cosa tan normal com és parlar una llengua allà on es parla.
Ahir
vaig escoltar els últims discursos abans de la votació de la Llei del
referèndum en el Parlament de Catalunya. Tant el PP com Ciutadans van fer la
totalitat de les seves exposicions en castellà, no van dir ni una paraula en la
“llengua pròpia de Catalunya” (Art. 6 de l’Estatut).
Així
no es defensa –ni des del seu punt de vista polític- la igualtat de les llengües.
Potser per que aquests partits no pensen de veritat que són iguals, sinó que hi
han llengües de primera, per a us públic i comú de tots els espanyols, i altres
de segona per a us en àmbits privats i regionals. Això quasi 40 anys de l’aprovació
de la Constitució.
Nota
al marge: el PSC -que pot discrepar legítimament del que està passant- ¿no s’hagués
pogut quedar-se assegut als seus escons sense votar? ¿Ha d’abandonar l’hemicicle
fent el mateix simbolisme que la dreta espanyolista (PP + C,s)? Això no fa creïble
que defensi una tercera via per a resoldre el problema; mes aviat sembla que prioritzi
la “raó d’estat (espanyol)”. Això significa l’abandonament del PSC del seu
històric catalanisme, del catalanisme que encara que no vulgui la independència
no vol ser ni comptat ni confós amb els partidaris del conservadurisme espanyol.
Article Ortega