Reflexions
sobre el tema:
Ningú no pot gastar de forma permanent més
del que ingressa. Ni un estat, ni una empresa, ni una família.
Grècia pertany a la Comunitat Europea des
de 1981 i encara no té un registre cadastral, ni un sistema fiscal modern. I
sense ingressos no es poden donar serveis públics, que costen diners.
Grècia va poder complir els criteris d’entrada
en el euro i els límits de deute exigits per Brussel·les amb l’ajuda -i l’enginyeria
financera- de Goldman Sachs, on treballaven Mario Draghi i Luis de Guindos.
Porten més de 6 anys de retallades i baixades
de sous, pensions, serveis públics. I no van a millor, al contrari; i les
persones i els pobles necessiten tenir esperances en el futur.
Les receptes d’austeritat demanades per la
Troika, estan fonamentades en qüestions ideològiques properes al fonamentalisme
econòmic, no en evidències d’èxit.
El deute grec puja un 170% del PIB. És impagable
amb uns interessos augmentats per una prima de risc propera al 14%. Per què
entre les solucions es parla de quita, però no d’ampliar els terminis de
devolució i aplicar interessos baixos?
Sortir de l’euro pot implicar la sortida de
la Unió Europea. En qualsevol cas, un default i una nova moneda –molt devaluada-
no són un escenari clar de sortida. Pot significar molts anys de patiment pel
poble grec. Això sí, escollit i gestionat amb independència, sense limitacions comunitàries.
Per què votar en referèndum posa tant
nerviosos als poders de la Unió? Des que van anunciar la celebració, semblen
haver-se trencat els ponts de diàleg. Torna potser a ser una manifestació del
Trilema de Rodrik, de la incompatibilitat d’aconseguir tenir a la vegada democràcia,
sobirania y globalització.
Deixaran els Estats Units i els seus aliats
que Grècia surti de la Unió Europea, i busqui recolzament i solucions als seus
problemes en Rússia o Xina? Podrà continuar Grècia dins l’OTAN?
Tinc la sensació que en aquest últims dies
la Merkel està callada. Perquè?
Si guanya el NO, hi haurà un esclat d’alegria
per part de molta gent, però serà l’evidència d’un fracàs de la Unió Europea, i
les conseqüències les pagarem tots. A curt i a llarg termini.
Per últim, recomano les dos opinions
adjuntes, de Ramoneda y Krugman
JL Campa
