Avui
no escric jo. Em limito a copiar uns fragments de l’últim article de Josep Ramoneda a
El País (a l’edició Catalunya, no a l’edició espanyola)
La
llibertat és anterior a la llei, aquesta la limita fins i tot quan la
protegeix. I la virtut és trobar el punt òptim –el més inclusiu– en la relació
entre la llibertat i la llei.
Es
llegeixen sofisticades ostentacions de saviesa jurídica per donar forma
objectiva de delicte o de violació constitucional a comportaments que se situen
en l’àmbit del que és declaratiu i propagandístic, és a dir, de la llibertat
d’expressió, i que no tenen eficàcia jurídica i administrativa.
Em
sorprèn que alguns juristes avalin l’estratègia de Rajoy de transferir les
respostes al sobiranisme al Tribunal Constitucional. Si ens atenim al principi
de separació de poders, l’elisió de responsabilitats polítiques per part del
president és una actitud manifestament inconstitucional. La confusió de
funcions degrada la democràcia.
Per
què se senten més els constitucionalistes disposats a fer valer la Constitució
com a arma per combatre el sobiranisme que no pas els partidaris de pensar la
manera d’obrir-la perquè hi capiguem tots?
No
és la Constitució la que configura una societat, com sembla que alguns entenen;
és la societat la que busca una Constitució que la reguli adequadament. Les
societats es doten d’una Constitució i no a l’inrevés.
Des
del 1978 hem viscut en un immobilisme constitucional manifest. El bipartidisme
ha tingut pànic a canviar la Constitució
Quan
es decreta la independència com un ideal impossible –per ser il·legal– s’està
produint una manifesta negació de la realitat. Agradi o no, l’independentisme
existeix.
Reconèixer
l’altre, intentar entendre la seva perspectiva és condició per a qualsevol
solució política. I explorar vies constitucionals atrevides era una manera de
contribuir a aquest reconeixement.
Paraula
d’en Ramoneda.
