RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

divendres, 31 d’agost del 2018

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA


Reconec que em vaig equivocar quan intentava analitzar el desenvolupament del 'procés' fins els fets de l'Octubre del 2017. Vaig confiar en que estàvem en un sistema democràtic –conscient de que tots són imperfectes- i que per tant les accions i el posicionament del govern –i de l’Estat- espanyol eren part del joc democràtic, i que tot plegat acabaria més tard o més d'hora en un marc de negociació política, més o menys ampli, transparent, embrollat o limitat

Deia que em vaig equivocar. Les institucions de l’Estat espanyol no van tenir mai un enfocament democràtic del conflicte ni van considerar mai la possibilitat d’una negociació. La resposta a les reivindicacions que es feien des de Catalunya des del 2010, va ser doncs negativa, repressiva i punitiva. El règim polític espanyol no va actuar com una democràcia.
Per tant, com a resultat dels fets que culminen amb l’1-O, l’aplicació del 155, el no reconeixement dels resultats de les eleccions de desembre i l’existència d’exiliats i presos preventius, cal pensar que Espanya no és una democràcia. No ha gestionat per mitjans democràtics el conflicte, primer sobiranista i després independentista. Només ha aplicat el Imperio de la Ley de forma torticera. Podria haver interpretat la Constitució de forma més oberta. haver fer servir el soft power, el convenciment, fins i tot la ‘compra’ de voluntats invertint en imfrastructures a Catalunya. No va fer res de tot això.
Després del xoc institucional, podia haver acusat als polítics catalans de desobediència i aplicar-li’s penes d’inhabilitació política, però ha optat per l’autoritarisme judicial inventant-se uns delictes de rebel·lió inexistents -per la manca de violència- i aplicant amb extrema duresa la presó preventiva
Això no ha sigut gratis per España doncs ha portat a una crisi institucional que afecta a la credibilitat dels Tribunals Constitucional, Suprem i de Comptes; a la Monarquia, als cossos de seguretat, a diaris com El País, a les empreses amb seu a Catalunya. Tot això amb el silenci majoritari de l’esquerra.
Però d’un altre banda em pogut veure el funcionament escrupolós d’una de les funcions bàsiques de la democràcia: la possibilitat de canviar de govern. La moció de censura va significar la caiguda del govern del PP –màxim responsable de tot el que està passant- i una renovació d’interlocutors i de l’enfoc del problema: ara el problema polític a Catalunya existeix i per tant cal donar-li una solució política i no judicial. Això, si al final no es queda només en una nova operació de ‘talante’, és un canvi d’escenari i del camp de joc polític.
A més hem vist processats i comdemnats al propi PP com a partit, a Rato, Bárcenas, el Bigotes i companyia, a Urdangarin i Camps, al rei emèrit en la picota. Tot això son símptomes evidents d’un sistema democràtic.
En què quedem doncs? És una democràcia o no ho és?
La meva resposta és que Espanya és una democràcia homologable a qualsevol altre fins que no li toquis el voraviu. La línia vermella es diu UNIDAD DE ESPAÑA: Una única nación donde la soberanía recae en el conjunto del pueblo español, con uniformidad e igualdad entre todos los españoles, con unidad de poder. La unidad de la nación española precede a la constitución y es un valor moral. Davant de la possibilitat d’una segregació d’una part del territori, s’abandonen els principis democràtics, actua la raó d’estat, i s’aplica l’imperi de la llei (concepte molt estimat pel franquisme), es titlla de traïdors als tebis i es canta el “a por ellos”.
En referència al problema de segregació del territori, possiblement molts sistemes democràtics tenen o tindrien una línia vermella semblant. El problema a Espanya és que la Unidad de la Patria incorpora també el concepte d’uniformitat; Espanya no es reconeix a sí mateixa com a plural, ni políticament, ni nacionalment, ni lingüísticament. Ha de ser UNA Espanya UNIFORME.
El que ha passat ha vingut a demostrar que era encertat el plantejament que vaig fer del Trilema d’Espanya (veure article de 6 d’Octubre de 2015): Espanya no pot ser a la vegada democràtica, uniforme, i tenir a Catalunya. O canvia la uniformitat per la plurinacionalitat, o per mantenir dins a Catalunya deixarà de ser democràtica definitivament.


dilluns, 27 d’agost del 2018

CARTES GUANYADORES


Fa un any, l’independentisme tenia quatre cartes guanyadores:
1- Un lema: “Volem Votar” (com Escòcia i Canadà). Clar, entenedor, democràtic, inclusiu.  
2- Un objectiu concret: dur a terme un referèndum –a ser possible legal i pactat- on el conjunt de la ciutadania expressés la seva opinió
3- Un mètode: la mobilització popular, ordenada i pacífica. “la revolució dels somriures”.
4- Temps: la independència ja arribarà, es qüestió de persistència. Només cal recordar l’anunci electoral de la CUP: anem a poc a poc perquè anem molt lluny.
La situació a hores d’ara no és igual, més aviat és pitjor pels seus interessos.
El lema unitari s’ha perdut i esmicolat. A la pregunta de ‘què voleu?’, les respostes són variades i menys clares quan no confuses: la república ja està proclamada, cal implantar la república, el referèndum ja s’ha fet, dret a decidir, dret d’autodeterminació. No hi ha una proposta unívoca i fàcilment comprensible.
L’objectiu de fer un referèndum ja no és comú. Uns el donen per fet (pantalla passada), mentre d’altres reconeixen que cal fer-ho be, amb llibertats i garanties.
El mètode pacífic es manté. Amb els actes de record del 17A així ha estat, i amb l’aniversari de l’1-O es tornarà a posar a prova. Hauran d’estar atents a no caure en una resposta errònia a les provocacions dels grups de la porra i la por, que ja s’ha vist el 17A que han pogut establir controls d’entrada a la Plaça Catalunya.
La gestió del temps també s’ha perdut. Uns tenen molta pressa per que ‘ara o mai’, altres ja han arribat a la meta (individualment ja es senten independents), i també hi ha els que pensen que no s’aconseguirà en aquesta generació i cal continuar picant pedra.
Recordo que a primer de Ciències Polítiques -al primer trimestre- et deien que un país no es independent quan es declara, sinó quan els altres països el reconeixen. La independència no és un tema de declaració sinó de reconeixement. I des d’aquest punt de vista, el posicionament independentista ha reculat i fet passes enrere, doncs les seves ‘cartes guanyadores’ han perdut força i claredat com a conseqüència principalment de la manca d'un anàlisi compartit de la situació i d’una estratègia comuna.
JLC

dilluns, 13 d’agost del 2018

MASTERS & MASTERS


Al Sr. Pablo Casado li van convalidar 18 de 22 assignatures en un Master de la Universitat Rey Juan Carlos; no va assistir a classe i només va presentar quatre treballs –que no ha permès consultar- de 90 folis en total (informació de Eldiario.es). Sense oblidar que en la Llicenciatura de Dret va superar 12 assignatures en quatre mesos, precisament quan va ser elegit diputat autonòmic per Madrid el 2007 (informació de Elmundo.es).
La meva experiència personal a la Universitat Pompeu Fabra és molt diferent, començant per que en el Grau de Ciències Polítiques NO em van convalidar l’assignatura de “Introducció a la Economia”, tot i el meu títol previ de Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona.
En quan al Màster de Història del Món finalitzat el mes passat –també a l’UPF-, tenia control d’assistència en totes les assignatures, lectures setmanals obligatòries, elaboració de ressenyes i presentacions a classes, una amplíssima bibliografia obligatòria, i un TFM –Treball Fi de Màster- que vaig haver de presentar electrònicament a la Facultat d’Humanitats i defensar davant un Tribunal de tres professors .  
Adjunto el següent quadre resum de l’activitat que m’ha comportat fer el Màster:

Doncs sí: hi han Màsters i Màsters, i també hi han Universitats i Universitats. Vull creure que el conjunt dels títols de les universitats s’aconsegueixen seguint el model d’esforç i treball; al menys és la meva experiència recent.
La capacitat de la dreta espanyola per usar en benefici propi les institucions públiques, encara que això comporti la seva degradació, s’ha tornat a demostrar. El pitjor no és com s’ha beneficiat el Sr. Casado, el pitjor és com la seva actuació empastifa el prestigi del sistema universitari espanyol.
JL Campa