Amb una mica d’endarreriment, causat tant
per les festes com per intentar seguir les giragonses del procés a Catalunya,
faig unes observacions sobre els resultats de les eleccions del 20D a Espanya:
- El partit amb més
diputats (PP) és el que te el nombre de diputats més petit de la història: 123.
El següent cas va ser el PP a la legislatura 1996 amb 156. El màxim va ser 202
al 1982
- El segon partit (PSOE)
te només 90 diputats, també el mínim històric. L’anterior mínim van ser 105 del
PP l’any 1986
- La gran diferència
es dona en el gran nombre de diputats que van obtenir el 3ª i 4t: 69 Podemos i
40 C,s. El màxim que havia obtingut un tercer partir eren 23 diputats el PCE /
PSUC al 1979 i el quart 17 CiU el 1993.
- Si sumem els
diputats del 3er i 4t partit donen 109. Signifiquen 72 diputats més que
l’anterior màxim, que eren 37 els anys 86 i 96.
- El bipartidisme
PSOE+PP venia recollint entre el 80,2% del total dels diputats (al 1989) i el
92,3% al 2008. En aquestes eleccions ha baixat a ser un 60,9% dels diputats.
- La suma dels 4
primers partits arreplega el 92,0% dels diputats i s’apropa al ja citat màxim
aconseguit pel bipartidisme del 92,3%.
- La suma dels
partits nacionalistes (catalans i bascs) és de 25 diputats. Han perdut, molt
especialment Convergència, la possibilitat de fer de frontissa, el que afavoria
la política de “peix al cove”, que no sembla ara aritmèticament possible.
- Encara que no es
reflexa en les dades generals, cal esmentar la gran caiguda de diputats del PSC
que ha passat de 25 diputats a 8 en només dos eleccions.
è Nova situació que
dona un escenari sense precedents. Debilitat dels dos partits “amos” del
bipartidisme. El nou Congreso és un
joc a quatre (com a mínim). Situació quasi marginal dels partits d’àmbit no
estatal
Possibilitats
matemàtiques
Tindrem en compta
una dada de referència: el govern més minoritari de la història de la
democràcia espanyola va ser el primer d’Aznar amb 156 diputats, molt semblant
en nombre a l’últim de Felipe González (159).
Quines combinacions
–raonables- ens poden donar un resultat igual o superior, que pugui permetre un
govern majoritari o minoritari, però mínimament consistent?
1- La gran coalició
PP+PSOE: 213 diputats. Clarament amb majoria absoluta. No necessiten de cap
recolzament extern ni de “geografies variables”. A favor tindrà la pressió
exterior de la UE i dels mercats, la interna de l’IBEX, la dels grans mitjans
de comunicació de Madrid, i la concepció unitària d’Espanya. En contra la
diferència de programes polítics entre els dos partits, en lo social, econòmic,
territorial, la recança de la part del PSOE menys conservadora, i la
possibilitat d’una reforma constitucional.
2- Tripartit
PSOE+Podemos+C,s: 199 diputats. També majoria absoluta, però govern entre tres.
A favor tindria la possibilitat de plantejar un pacte regeneracionista de la
Constitució Espanyola i bona part de les raons dites en el cas anterior; en
contra les grans diferències entre els models econòmics i socials de Podemos i
C,s, les poques intencions de C,s de comprometre’s governant i la posició
radicalment espanyolista i antinacionalista de C,s.
3- Coalició PP+C,s:
163 diputats. A 13 de la majoria absoluta, 7 per sobre del mínim històric.
Necessitaria de pactes puntuals variables per a poder fer una acció de govern.
Aquest pactes sempre haurien de ser amb el PSOE o amb Podemos, o amb un mínim
de dos partits petits, doncs cap d’ells arriba al nombre de 13. A més, la massa
crítica dels partits petits la dona els 3 nacionalistes: Convergència, ERC i
PNB; qualsevol combinació de 2 d’aquests 3 partits supera els 13 diputats
necessaris per assolir la majoria. Significaria visualitzar l’enfrontament de
les dretes espanyoles amb les esquerres i amb els nacionalistes.
4- Coalició
PSOE+Podemos: 159 diputats, a 17 de la majoria absoluta. Mateixes consideracions
que en el cas anterior, només que els recolzaments exteriors per part de
partits petits necessitarien de l’acord dels dos partits sobiranistes catalans,
CDC i ERC que sumats tenen precisament 17 diputats. A favor hi jugaria la
possibilitat de dur a terme polítiques socials equitatives i compensadores de
l’austericidi vigent; en contra la reacció de les forces conservadores
espanyoles i europees, ben orquestrades pels grans mitjans de comunicació i que
sotmetrien al govern a operacions de ”acoso y derribo” constants i des del
primer dia.
Per aconseguir
aprovar les lleis normals cal tenir majoria simple de vots, és a dir més vots a
favor que en contra; per les lleis orgàniques cal majoria absoluta, la mitat
més ú dels diputats. Un govern monocolor del PP amb els seus 123 diputats
necessitarà sempre que al menys s’abstingui dos partits grans.
Com pot acabar?
Els politòlegs, com
els economistes, poden analitzar i explicar be les causes i els mecanismes pels
que les coses es succeeixen d’una determinada forma ... quan ja han succeït.
Quan fan de futuròlegs entren en espais no científics, amb aleatorietats i
valències lliures, i sovint s’equivoquen.
Dit això, i amb el
risc de no encertar-la, crec que l’escenari més probable –o al menys el més
raonable- és la gran coalició PP-PSOE, segurament sense Rajoy.
És la situació
menys trencadora amb l’estatus actual, la més continuista, i per tant la que
més s’adapta a una societat tant resistent al canvi polític com és Espanya en
el seu conjunt; a fi de comptes, el PP és evidentment el partit conservador de
dretes i el PSOE el conservador d’esquerres.
A més podrien tenir
un cert èxit si fossin capaços d’articular un veritable govern de coalició, amb
programa pactat en detall i objectius clars i “centristes”. Si aconsegueixen
poder fer durant un parell d’anys reformes reals en determinats aspectes
econòmics que facin disminuir l’atur i pujar els sous reals, si refan una mica la
sanitat i l’educació pública, si reformen les institucions reguladores
separant-les del poder executiu, podrien assolir resultats que no fossin
negatius per a cap dels dos partits.
A l’inrevés, si la
coalició es fa només per continuar en el poder i guanyar temps, si competeixen
i es barallen entre Ministeris, si només segueixen fent del govern una menjadora
pels seus afiliats, aleshores hauran aconseguit governar un temps més però
perdran les properes eleccions. En especial el PSOE que sofrirà una pressió més
gran de Podemos per l’esquerra que no pas el PP de C,s per la dreta.
No veig viable ni
el govern tripartit excloent Podemos -doncs no crec que el PSOE els cedeixi tot
el terreny de l’esquerra- ni tampoc que C,s estigui disposat a entrar a
governar. Està en el seu ADN ser un partit mediàtic, tertulià i d’oposició
parlamentària, però no un partit de govern; recordem que ni tant sols ha
governat en cap Ajuntament important)
Hi ha una altre
possibilitat que necessita sempre de la col·laboració del PSOE mitjançant l’abstenció:
és possible arribar a diferents combinacions –amb acords de geometria variable
amb diferents partits- que donen com a resultat majories simples que poden
permetre aprovar lleis normals, no orgàniques. Per exemple el vot favorable del
PP més l’abstenció de PSOE i C,s permet tenir majoria simple, sense que la
resta de partits puguin fer res. No crec que el PSOE vulgui actuar com a suport
extern del govern del PP doncs tindria uns costos electorals futurs possiblement
més importants que la mateixa gran coalició
Si no es dona la
gran coalició, només hi ha dues alternatives: un govern del PP minoritari,
dèbil i inestable, amb necessitat de pactes continus a diferents bandes pidolant
abstencions per a poder aprovar qualsevol llei. L’altre és anar a noves
eleccions.
Veurem si no s’acaba
donant una situació semblant a la recentment viscuda a Catalunya. Tensió
creixent i desacords entre partits que semblen avocar a noves eleccions, fins
que l’últim dia –per raons d’estat- es pacti el govern de coalició PP/PSOE
JL Campa
PD: Això sí, el
problema català no sembla que pugui ser resolt ni encarat per cap d’aquestes
possibles combinacions. To be continued.
