La frase del
títol s’ha repetit molt últimament a Catalunya i a Espanya. El mot ‘democràcia’
es fa servir com un valor inqüestionable però sense tenir en compte que pot
tenir diversos significats segons el adjectiu amb el que l’acompanyem (liberal,
popular, orgànica, directa, representativa, o fins i tot cristiana).
De fet, no
existeix una única característica per a definir la democràcia. Es clar que
democràcia és votar, i que on no es pot exercir el dret d’elecció no hi ha un
regim democràtic, però no és només això.
Daniel Inneraty,
en el primer capítol del llibre ‘En clau
de procés’, ens ajuda a concretar el tema. Poso a continuació els paràgrafs
més aclaridors, sota el meu punt de vista
La democràcia és un conjunt de valors i procediments que
s’han de saber orquestrar i equilibrar (participació ciutadana, eleccions
lliures, parer dels experts, sobirania nacional, protecció de les minories, preeminència del dret, autoritats independents,
rendició de comptes, deliberació, representació).
L’actual crisi de la democràcia és una crisi d’unilateralització
d’algun del seus elements. La democràcia és un procés ... la implicació de les
societats en la governació ha de ser més sofisticada que la que es posa en joc
en les lògiques plebiscitàries o en l’agregació de preferències a través de la
xarxa; ha de ser entesa com una intervenció continua en el seu propi autogovern
a través de la pluralitat de procediments, uns més directes i altres més
representatius, mitjançant lògiques majoritàries i altres que no ho són.
No hi ha nació sense donar per suposat alguna cosa que en
principi no es sotmet a discussió, com a marc de referència o subjecte de
sobirania. El poble no pot decidir fins que algú no decideix qui és el poble.
De fet, qualsevol sistema polític és incapaç de resoldre democràticament la qüestió
sobre qui decideix què i remet sempre a un marc previ de sobirania ... ‘Els
criteris del procés democràtic pressuposen que el subjecte és el correcte’
(Dahl) ... el nostre estancament ve pel fet que considerem les identitats
polítiques com a dades irrefutables i no tots les veuen així
¿Qui ha dit que les sobiranies no es poden compartir? Les
sobiranies exclusives són més aviat l’excepció i no la regla en el món actual
... El veritable titular de la sobirania és la gent i la legalitat sense
legitimitat té sempre un recorregut escàs
El dret a decidir ve acompanyat del deure de pactar o el
binomi no imposar / no impedir
Les nostres societats democràtiques requereixen
institucions i hàbits de negociació ... hi ha qüestions que es poden resoldre
simplement comptant els vots, però d’altres –les més decisives, les que afecten
les condicions de la convivència- per a les quals fa falta un acord més ampli,
és a dir, una voluntat política més integradora ... La democràcia és un sistema
polític que equilibra discussió i decisió, negociació i resolució, acord i dissensió.
El moment competitiu està eclipsant la dimensió col·laborativa de la democràcia. El triangle competició / majoria / publicitat està infravalorant
altres instruments del procés polític que tindrien més aviat cooperació / acord
/ negociació
Es comet l’error de confiar a un instrument per a la
construcció de majories la solució d’un problema que requereix la construcció d’amplis
acords. (Es refereix a eleccions i referèndums). La democràcia majoritària és incapaç d’aconseguir
el que en el millor dels casos s’obté gràcies a la democràcia de negociació.
No hi ha dreceres per la democràcia inclusiva. Tenint en
compte el nivell ínfim de diàleg que tenim, amb la confiança pel terra i una
mínima capacitat de transacció per part dels principals actors polítics, és
previsible que necessitem força temps per a recompondre una cultura política de
negociació democràtica.
En resum,
Democràcia és un procés d’equilibris entre diverses dimensions polítiques, que
necessita de la participació de la gent –més enllà del fet de votar-, de col·laboració
entre actors, i de capacitat de negociació.
Un segon
aspecte del text és que mostra el gran problema de fons en el conflicte entre
Espanya i Catalunya: la discussió del demos,
el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, i la concepció d’Espanya
como una societat plurinacional (o no)
Referència: En clau de procés. 11 conceptes polítics.
Ubasart i Seguró (eds). Herder. 2018
