RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dilluns, 29 de juliol del 2013

LA DEMOCRÀCIA, UNA REVOLUCIÓ?

Molt interessant article d’en Joan Subirats a El País; llàstima que no pertany a l’edició “nacional” sinó a l’edició per Catalunya. Mostro a continuació les frases més destacades:
Está llegando el momento en que reivindicar que nuestra vida política sea democrática va a convertirse en un acto insurreccional, en un acto revolucionario...
¿Qué nos queda? La revolución. ¿Qué revolución? Una revolución pacífica, que exija que las cosas funcionen como deberían funcionar. O sea, una revolución conservadora, en el sentido de recuperadora de ideales fundacionales, pero también rompedora, porque aumenta la conciencia que desde los moldes actuales ese cambio no es possible...
Ser demócrata hoy es exigir que la gente pueda decidir más directamente. Ser demócrata hoy es velar para que la prioridad de la actuación de los poderes públicos sea la justicia social, la autonomía personal y el reconocimiento de la diversidad. Ser demócrata hoy es considerar que lo público no se agota en lo institucional y que todos tenemos la responsabilidad de defender lo público como la expresión de los intereses colectivos. Ser demócrata hoy es desconfiar del poder y de quienes lo ocupan en nombre de todos, pero desconfiar también de los mecanismos que el propio poder afirma utilizar para evitar abusos. Ser demócrata hoy es no delegar las responsabilidades propias y colectivas y defender directamente lo que consideremos como bienes comunes. Ser demócrata hoy es ser revolucionario.

diumenge, 28 de juliol del 2013

DOS ARTICLES RECOMANABLES

Val la pena llegir-los en la seva totalitat, però vull ressaltar alguns paràgrafs destacats.
 
Un és d’en Josep Ramoneda: La incultura democràtica.
El deterioro de las instituciones públicas surgidas de la Transición es tan manifiesto que ya casi nadie lo pone en duda, excepto sus principales beneficiarios: los dirigentes de los grandes partidos, que se niegan a reformarlas. Pero entre las causas hay una que a menudo se olvida: el enorme déficit de cultura democrática que acumula este país...
Al inicio de la Transición, después de 40 años de dictadura, la cultura democrática iba escasa en este país. La resistencia activa siempre fue minoritaria y la clandestinidad no es precisamente una escuela de usos democráticos. Al construir el nuevo régimen pesó más la obsesión por la estabilidad que la preocupación por crear la cultura democrática que no existía…
… El déficit democrático se ha agravado desde que el PP regresó al poder, con un presidente que rehúye de modo sistemático el debate político, que es la base de la democracia. En el principio está la palabra…
Pero este desprecio por el debate público, este desdén por los ciudadanos, de los que solo se acuerda para decir que le dieron mayoría absoluta, es expresión de una manera de entender el ejercicio del poder: el autoritarismo posdemocrático, que comporta una politización deliberada de todos los poderes del Estado...
… Rajoy no tiene otra respuesta a un problema político como es el independentismo catalán que transferirlo al poder judicial. La judicialización permanente de la vida pública, que empezó en el tardofelipismo, es una de los graves problemas de la democracia española, con serios efectos de erosión para la justicia…
… En cualquier caso, esta idea patrimonial, tan poco democrática, del poder y de la política es un caldo de cultivo extraordinario para la corrupción, que es a la vez efecto y retroalimentación del déficit democrático de este país. Y que contamina el sistema de arriba abajo. Sin embargo, el Gobierno sigue sin una sola reforma institucional que represente una real redistribución del poder. Así se contribuye a que el deterioro institucional continúe.
 
L’altre es d’en Suso de Toro: "Los demás" somos botín de guerra.
 
Me pregunto de donde viene esa falta de vergüenza, cual es su origen, y creo que se trata de algo muy simple y evidente aunque todos estos años pasados hemos preferido no verlo: ganaron la guerra, el estado es suyo y nosotros somos su botín. Parece exagerado y difícil de creer pero con el franquismo y su continuidad sucede lo que se le atribuye al diablo, su mejor truco es hacer creer que no existe…
… El derecho de conquista y el botín son la clave de nuestras vidas. Los papeles robados a los catalanes por los fascistas y custodiados en el archivo de Salamanca no debían ser devueltos a sus dueños pues eran botín por “derecho de conquista”, esto lo decía desde un balcón salmantino, probablemente del ayuntamiento, un buen y conocido escritor hace pocos años. En la calentura de la movilización nacionalista local aquel intelectual verbalizó lo que no debía, lo que debe de permanecer velado para que pueda actuar, dijo la verdad oculta: aquí hubo una guerra y tuvo consecuencias, y esas consecuencias no desaparecieron mágicamente con la mágica Transición, lo que hizo ésta fue velarlas y pedirnos a todos que confiásemos en que nuestros deseos se harían realidad…
… Los franquistas son una casta. Rajoy es lo contrario de lo que dice ser y cuando dice que tardó en entrar en política se refiere a lo contrario: en vida de Franco él era un joven franquista y como tantos siguió la indicación que el general explicitó a los suyos, “haga como yo, no se meta en política”.  y sólo entró en política cuando murió Franco y hubo que posicionarse en el nuevo juego. Él lo hizo en un grupúsculo, Unión Nacional Española, dirigido por Gonzalo Fernández de la Mora, un curioso intelectual reaccionario exministro franquista y totalmente leal al Régimen, naturalmente era contrarios a la Constitución que se pactó y, lógicamente, absolutamente contrario a la recuperación del estatuto de autonomía de Galicia.
Rajoy se incorporó posteriormente al partido de Manuel Fraga Iribarne, AP, y siendo un señor adulto, habíendo ocupado cargos públicos y ocupando la presidencia de la diputación provincial de Pontevedra publicó dos artículos en la prensa viguesa explicando su ideario. Para ello glosó un libro de un periodista fascista, Luis Moure Mariño. Moure Mariño participó en los primeros días del golpe en el 36 y entró en la corte de intelectuales de la corte de los generales nacionalistas en Burgos a las órdenes de Dionisio Ridruejo con funciones de propaganda. En su libro argumentaba que la desigualdades sociales respondían a una necesidad humana impuesta por la genética y que Rajoy defendía y resumía en la constatación de que “los hijos de “buena estirpe” superaban a los demás”. El clasismo argumentado desde el racismo.
¿Cambió de ideología en algún momento? No consta en ningún lado…
… Veremos como acaba todo, pero acaba. Ganaron la guerra, la posguerra y la democracia salida de la Transición. Consiguieron la hegemonía de sus ideas fundamentales entre la población (“la unidad de la patria”, “¡soy español, español, español!”) y nos entretuvieron a todos hipnotizados por un juego de trileros: lo privado funciona mejor que lo público, hay que concentrar las entidades financieras en unas pocas, hay que privatizar porque si no no dan las cuentas, hay que hacerse seguros privados porque el futuro aguarda, Rajoy era menos malo que Aznar, Wert o Gallardón eran “liberales y modernos”...
Hay que dejar el juego. Llegados a un final de etapa histórica toca balance en el juego en este casino: la banca gana y se queda con todo. Ellos, los franquistas, eran los dueños del casino. Hay que dejar el juego.

divendres, 19 de juliol del 2013

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL I LA SEVA INDEPENDENCIA

El nou conflicte sobre la militància del President del TC en el Partit Popular i la seva influència en la legitimitat del propi President, i mes important del Tribunal en conjunt, em porta a recordar alguna cosa del que diu la Teoria Política sobre aquests tipus de Tribunal:
-     Les constitucions són elements limitatius sobre l’activitat futura dels governants. Són autolimitacions que s’imposen uns governants, en un moment determinat, per a garantir a la ciutadania que no actuaran condicionats pel cicle electoral
-     La formació de Tribunals Constitucionals és un procés de delegació del poder polític en un organisme independent i no sotmès a la pressió dels resultats electorals. Les seves funcions bàsiques són d’interpretació de la Constitució i garantia del seu compliment.
-     Es dona doncs la paradoxa de que el poble escull a un uns governants democràticament en base al vot, aquests governants limiten les seves competències fent una Constitució, i deleguen la interpretació i criteris d’aplicació dels preceptes constitucionals en un Tribunal no sotmès a cap tipus de control democràtics en la seva actuació.
-     Això neix del fet observat que si els governants actuen lliurament en el “mercat electoral”, per aconseguir guanyar no apliquen les polítiques convenients sinó les que els garanteixen la victòria en la següent elecció; s’arriba així a la “sub-optimalidad”. Per evitar-la, es demana que hi hagin espais polítics no sotmesos al mecanisme bàsic d’una democràcia: el vot.
-     La base d’aquest procés de delegació és l’establiment del que es diuen “compromisos creïbles”, és a dir, es dona la cessió de la part de sobirania en un agent independent dels governs, per donar garantia de que el que faran aquests òrgans és definir o aplicar les polítiques necessàries o convenients a llarga termini.
-     La Delegació comentada no es dona només en el cas de les Constitucions i els Tribunals constitucionals, sinó ho són també els Tribunals de Justícia, els Bancs Centrals, les Agències Reguladores (energia, telecomunicacions) i es fa en base a la necessita d’independència, la complexitat i coneixements necessaris per a definir els criteris d’actuació en determinats àmbits.
Tot el dit fins ara  fa quasi innecessari dir que la base d’aquests procés de delegació en organismes independents ha de ser justament la independència (i capacitat) de les persones que exerceixen aquestes funcions. Per això diferents països han definit diferents sistemes, sigui amb un procés de selecció molt acurat que garanteixi la capacitat i independència personal i donant als membres dels organismes reguladors seguretat en la seva funció i suport a la capacitat tècnica.
Per tant en el cas de la militància del President del Tribunal Constitucional en el Partit Popular es dona un supòsit raonable de manca d’independència i la seguretat que va ocultar aquesta militància en el procés de selecció. Si no es resol amb la dimissió, la conseqüència serà l’empitjorament de la manca de legitimitat de la institució, ja molt malmesa pel procés de L’Estatut d’Autonomia.
Resumint-ho en una comparació: seria imaginable en el futbol que el president o els membres del Comitè de Competició fossin del Real Madrid?. ... Bé, no se si he posat un bon exemple.
 
Josep Lluís Campa

dimarts, 16 de juliol del 2013

POBRETS BANQUERS!!!

La European Banking Authority acaba de publicar un informe on entre altres coses dona dades de les persones que a la banca europea han cobrat més d’un milió d’euros al 2011. Es mostra a continuació una extracció feta  de uns pocs països:
 

Observacions a fer:
-     El Regne Unit és el nucli del negoci financer a Europa. Te 14 vegades més persones (amb ingressos superiors a 1M€) que el següent país, Alemanya. Potser pel gran nombre de persones considerades, també te el promig més baix d’ingressos.
-     Espanya és el 4t país en quan a nombre de persones, però el primer en l’ingrés promig; és a dir, Espanya és el país d’Europa on els alts executius de la banca guanyen mes, un 32% més que els homònims d’Alemanya. Grècia és el segon país en el citat ingrés promig, però només amb 2 persones.
-     Sorprèn Luxemburg, el país de la Unió Europea amb major renda per càpita -en bona part per la seva especialització en temes financers- que només te 10 persones.
-     Sembla intuir-se una diferència entre els països del nord i del sud en quan a la diferència de percentatge de variable sobre el total d’ingressos. Són més alts en els països anglosaxons (per sobre del 70%) i més baixos en els llatins
-     Suècia, referent de l’estat del benestar i país d’alta equitat social, també mostra un promig dels més baixos, i a diferència del dit al punt anterior, només amb un 36% de variable.
Per últim, tornarem a posar aquestes dades en relació al sou mínim a Espanya. El total de remuneracions de les persones del quadre anterior es mostra a continuació, i tenint en compte l’import del salari mínim (que alguns volen baixar o senzillament eliminar) la remuneració d’aquest 3.000 senyors equival a la de més de MIG MILIÓ de receptors del salari mínim.
 


Ahir l’FMI demanava als bancs espanyols que prioritzin reforçar l’estructura del seu capital sobre el repartiment de dividends i el pagament de bonus als directius. Amen.
Josep Lluís Campa


dijous, 11 de juliol del 2013

BERAMENDI

Molt recomanable l’article de Pablo Beramendi citat al peu. Destaco alguns paràgrafs:
“Para que funcione, la redistribución dentro de las federaciones hay que merecerla. Se trata de un dilema clásico en las uniones políticas: cómo evitar que las transferencias de recursos perpetúen o agraven la situación que se supone han de corregir. Para minimizar ese riesgo, los países demandantes deben enviar señales creíbles de que utilizarán los recursos de forma productiva. Sin un compromiso creíble, la redistribución contribuye a sostener un sistema dominado por intercambios clientelares y la persecución irracional de privilegios locales. La viabilidad política de las transferencias refleja también el grado de corrupción del país receptor, su cultura fiscal y la capacidad de sus instituciones políticas y económicas para transformar esos recursos adicionales en bienestar sostenible”. Parla d’Europa i Espanya, però és aplicable a les transferències per solidaritat dins d’Espanya
Las reformas necesarias son conocidas e incluyen el sistema fiscal (todavía regresivo y débil), el sistema educativo e investigador (con unos recursos raquíticos y un diseño que expulsa al talento que forma), el mercado de trabajo (que sigue mostrando unos niveles extremos de dualización), el federalismo (contraproducente, por tardío, desde el punto de vista de la estabilidad institucional) y, sobre todo, el sistema político (donde la tolerancia hacia la corrupción a todos los niveles y la institucionalización del clientelismo como forma de intercambio siguen socavando la política democrática entendida como contraste de programas)”. Ara sí que parla només d’Espanya.
“Cuanto más tarde el PSOE en perfilar un discurso nuevo y sobre todo un candidato viable y en distanciarse claramente del reformismo popular, más espacio tendrá Rajoy para desarrollar su contrarreforma y peor nos irá a todos. El giro es urgente.”

UNA MANTA A PLE ESTIU

El 7 de juliol esmentava la posició del PSC intentant trobar una via d’evitar una confrontació en el conflicte sobre l’encaix (o no) de Catalunya en Espanya, i deia que el problema és que ningú els hi compra la idea.
El PSOE i el PSC  acaben de emetre la Declaració de Granada, que vol recollir una proposta de reforma de la Constitució Espanyola en un sentit federal. Fent un cop d’ull a les webs del PSOE i el PSC, l’accés al document amb la citada Declaració no hi figura de forma destacada en cap de les dues webs; fet que no deixa de ser curiós, donat es tracta d’una proposta de canvi de la CE per part del PSOE, i d’una declaració que segons Pere Navarro “passarà a la història”.
Mala cosa quan en les webs l’esmentada Declaració no ocupa un lloc destacat. De fet això te relació amb el punt feble de la proposta: la manca de credibilitat. Cap dels dos partits sembla tenir capacitat per transmetre a la ciutadania i als seus votants la capacitat d’establir un compromís creïble de canvi profund i seriós en un sentit federal de la Constitució espanyola, I no només per que cal el consens amb la dreta de l’estat, sinó també per la poca claredat i rotunditat de la posició pròpia.
El fil argumental de la Declaració és una defensa de l’estat de les autonomies, constatar que cal una reforma per consolidar-lo i millorar-lo en base a l’experiència des del 78 fins ara, i en que un dels efectes de la crisi és la percepció de pèrdua d’operativitat de les autonomies. Això porta, segons els socialistes, al creixement de dues posicions antagòniques: la recentralitzadora i la secessionista (motivada únicament en el canvi dels nacionalistes catalans, de CiU).
Defensa a continuació un nou estat autonòmic basat en respecte a les identitats, solidaritat, cooperació, igualtat de drets bàsics, i eficàcia administrativa. Per això cal reformar la Constitució: Senat, concretar competències, sistema de finançament, garantia serveis socials, cooperació institucional, reforma de l’Administració, incorporar el recurs previ d’inconstitucionalitat als Estatuts d’Autonomia.
I de la qüestió nacional de Catalunya que diu?. El següent paràgraf: Necesitamos reformar la Constitución para incorporar los hechos diferenciales y las singularidades políticas, institucionales, territoriales y lingüísticas que son expresión de nuestra diversidad”. Ho sento, però em sembla una frase digne del NODO o de TVE quan era la millor televisió d’Espanya.
Hi ha també en la web del PSOE un document complementari, no citat en la Declaració, que es diu HACIA UNA ESTRUCTURA FEDERAL DEL ESTADO, que fa una anàlisi més detallada de la situació i de les propostes de solució, encara que en el mateix sentit de la Declaració.
Reconeix 5 “fets diferencials” distintius d’alguns territoris:
-     La llengua. Proposa reforçat les competències de les autonomies en aquest tema. I que l’estat assumeixi de forma plena la seva existència.
-     Nacionalitats: ja estan reconegudes en l’actual CE i han de continuar sent-ho.
-     Insularitat
-     Existència política-històrica de determinats territoris: Catalunya, País Basc, Galicia, Navarra. I algunes alienes al procés històric: Aragó i Andalusia
-     Els territoris forals
Tot plegat no es concreta en res, només en demanar que hi hagi un títol específic de la nova Constitució que concretés la seva aplicació pràctica.
En l’apartat de nou finançament, diu els principis que l’han d’orientar: “entre otros, la autonomia financiera; la solidaridad interterritorial; el principio de corresponsabilidad; el principio de suficiència  y el principio de coordinación”.
I el famós principi d’ordinalitat? On és?. Doncs en un paràgraf posterior que diu:sería aconsejable tomar como referencia el federalismo alemán, ... en la jurisprudencia constitucional alemana la precisión ratificada por el Tribunal Constitucional, de que la contribución interterritorial no coloque en “peor condición relativa de quien contribuye respecto a quien se beneficia” (Fundamento Jurídico sobre la ordinalidad contenido en sentencia del TC sobre el Estatuto de Cataluña). “
Està clar: l’ordinalitat no és un principi bàsic: és aconsellable, seria bo prendre com a referència el model alemany i el que diu ja la Sentència del TC sobre l’estatut. Cap compromís real de dur-ho  a terme.
En resum, el PSC no aconsegueix que el PSOE es comprometi amb un canvi del model d’estat que tingui en compte les diferències nacionals existents en  Espanya. El PSOE ha tret un document, signat per tots els seus barons territorials, ambigu, que permet moltes lectures, que no aclareix ni es compromet realment en un canvi real de relacions interterritorials. Evidentment és una situació millor que l’actual, millor que qualsevol que pogués fer el PP, però que arriba tard i crec que no dona solució al problema actual. Potser quan es negociava el segon estatut, un posicionament d’aquest tipus hagués sigut útil, però ho és ara?. El PSC i el PSOE ens estan venent una manta zamorana en ple estiu.
 
Josep Lluis Campa

dilluns, 8 de juliol del 2013

EL NOU DELME (1)

Acabada l’època de la presentació de la declaració de renda, m’he proposat un petit joc: calcular quina és la pressió fiscal real que suporta un ciutadà treballador per compte aliena en aquest país.
He construït en Excel un senzill model en base als següents criteris:
-     Als ingressos bruts rebuts com a salaris, hi afegeixo l’import de les cotitzacions a la seguretat social2 corresponents formalment a l’empresa, però que no deixen de ser menys sou pel treballador. Aquest és l’ingrés global que considero com base sobre el que fer el càlcul. En el model considero el cas de 60.000€ de sou anual
-     Aplico sobre el salari brut els descomptes per cotitzacions a la SS (la part del treballador) i l’IRPF corresponent (utilitzant el programa PADRE de l’any 2012)
-     Suposo uns estalvis monetaris, amb un rendiment estimat, i la quota corresponent a l’IRPF. He suposat uns dipòsits de 50.000€ amb un 1,5% de tipus d’interès
-     Un concepte que també faig servir és el de la inflació com a impost sobre el capital. En el model aplico un 3% d’inflació
-     En quan al patrimoni immobiliari, considero el cas de dos immobles: la típica situació de pis de propietat i segona residència.
En el model aplico un % d’IBI i l’impost d’escombraries com a despeses pel ciutadà que són ingressos per l’estat entès en sentit ampli d’Administració Pública.
-     Tinc en compte també l’impost de circulació d’un cotxe mig a Barcelona
-     Per últim, considero l’IVA que paga suposant que dedica al consum final un percentatge de la seva renda disponible, aplicant-li un percentatge mig del citat IVA. En el model he considerat un 90% de consum i un 14,5% d’IVA.
QUADRE DE RESULTATS

El resultat final és que per un treballador que rep 60.000€ de sou anual brut, el percentatge dels seus ingressos que se’n va en impostos és del 44,39%. Quasi la mitat del seu guany.
Per tant, ja no hem de parlar de “Delme”, sinó potser de “Cinquantelme”.
Però no ens preocupem massa, que el PP ja ha muntat una comissió d’experts per la reforma fiscal. Tot pot empitjorar.
Josep Lluís Campa 
1-   “Diezmo” pels catalans espanyolitzats pels antecessors d’en Wert.

 

 

dissabte, 6 de juliol del 2013

EL JOC DE LA INDEPENDENCIA

Una manera d’analitzar el conflicte de la possible independència de Catalunya d’Espanya és aplicar el joc “del gallina” a aquest procés. Aquest joc es pot descriure com els dos conductors que van per una carretera de dos carrils, conduint cadascú el seu vehicle en paral•lel,  i es troben davant d’un estretament a un carril; guanya el joc el jugador que passa primer i perd el segon conductor, el que frena per ser un covard, un “gallina”.
Cadascú dels dos participants te una estructura de preferències similar:
1-           Jo segueixo i l’altre frena. He guanyat i l’altre ha perdut.
2-           Els dos frenem i no guanya ningú. Però no seguim conduint, ens parem.
3-           Jo freno i l’altre guanya. He perdut, però segueixo viu.
4-           No frenem cap dels dos. Tots perdem el joc (i la vida, doncs xoquem).
Aplicant-ho al cas del conflicte per la independència, es donen dos jugadors (Catalunya i Espanya), els dos volen guanyar, i guanyar vol dir a més que l’altre perd. No hi combinació en la que guanyin els dos jugadors, no hi possibilitat de resultat win-win. I aquest fet delimita molt el joc i els resultats.
La primera preferència és pels dos actors apurar les possibilitats en recerca del triomf total, amb derrota de l’altre opció. Seria en un cas arribar a una Catalunya independent amb pèrdua per part d’Espanya de la seva territorialitat actual. En sentit contrari significaria el fracàs del procés sobiranista sense modificar Espanya la seva Constitució i fins i tot interpretant de forma restrictiva l’estat de les autonomies. Un dels dos jugadors ha de frenar i perdre; qui ho farà?
La segona preferència ens portaria a una situació de bloqueig, amb impossibilitat de cap actor d’imposar-se a l’altre. Podríem pensar en un escenari en que les dues parts acorden aturar l’enfrontament amb la voluntat de canviar posteriorment les regles del joc (però si l’alternativa és independència o dependència, recordem que no hi ha solució guanyadora pels dos). Han de canviar els dos els seus objectius.
La tercera és que una de las parts es retiri, accepti el plantejament de l’altre part: Espanya accepta la independència de Catalunya o Catalunya es resigna a seguir sent part d’Espanya. Es fa difícil pensar en la viabilitat de cap de les dues: a la independència de Catalunya seguiria (o acompanyaria) la del País Basc i veuríem si el mimetisme tradicional en l’estat espanyol no faria seguir amb la voluntat d’independència a algun territori mes. En el sentit contrari, si Catalunya “torna al redil”, es fa més fàcil suposar una actitud d’explotació de l’èxit per part d’Espanya que intentaria aprofitar per a liquidar els nacionalismes perifèrics, que no pas una estratègia d’atracció i encís cap els catalans com les que ha fet el govern canadenc després dels referèndums perduts pels quebequesos.
La última preferència porta al xoc de trens, a la confrontació de legitimitats, el conflicte intern i internacional. Intervenció i / o suspensió de l’autonomia i dels poders locals, desobediència civil, tancament de caixes. Conflicte obert i costós per les dues bandes.
Analitzades les possibles alternatives, quina solució vàlida per les dues parts te el joc tal i com està plantejat? Jo crec que cap. Al menys mentre els dos jugadors pensin que tenen possibilitats de guanyar: Espanya en base a la seva legitimitat institucional i internacional com a Estat reconegut, i Catalunya amb la força d’exigir “només” un referèndum democràtic.
El que caldria és canviar el joc, les seves regles, per poder cercar i trobar un espai de negociació i articulació política que eviti l’enfrontament o la derrota d’una de les parts. Oblidar els objectius màxims i cercar uns objectius mínims compatibles i acceptables per les dues parts.
I això és el que crec que està intentant fer el PSC amb la seva proposta de federalisme més o menys asimètric: proposar un marc constitucional que permeti el reconeixement màxim de Catalunya com a subjecte polític, sense necessitat de sotmetre a la societat espanyola i catalana a una tensió i esforç com el necessari per aconseguir l’estat propi. D’alguna manera està intentant que el carril únic que tenen els actors per davant passi a ser un doble carril, encara que molt estret.
El problema es que ningú els hi compra la idea. Ni a Catalunya, ni a l’Estat, ni el propi PSOE.
Josep Lluis Campa
7 de Juliol de 2013