Una
de les millors coses que portarà la independència de Catalunya serà la desaparició
dels independentistes (ja no seran necessaris) i que podrem debatre preferentment sobre
el conegut com “eix social”, de forma que es confrontaran els models de
societat possibles. És a dir, podrem tornar a considerar conceptes bàsics com
solidaritat, equitat, desigualtats, gènere, esquerres, dretes, drets socials,
etc.
En
aquest sentit és imprescindible el que ens deia ahir Josep Mª Vallés a El País sobre la
necessitat de tenir drets socials per poder mantenir una societat democràtica. Tot
el que expressa és encertat, però per destacar alguna cosa adjunto alguns paràgrafs:
Cualquier retroceso
en la efectividad de tales derechos (sociales) equivale a una
“desdemocratización” del sistema político hasta poner en riesgo su misma
continuidad. Aceptados a regañadientes en su momento por los sectores
dominantes, los derechos sociales fueron relegados a menudo a una posición
subalterna en una jerarquía de derechos donde contaban con protección mucho más
débil que los derechos civiles y políticos: así ocurre, por ejemplo, en la
Constitución española de 1978.
...
Parece, pues, un
contrasentido lamentar el escaso vigor de nuestras democracias si al mismo
tiempo se defienden políticas socioeconómicas que socavan el alcance y la
efectividad de los derechos sociales. Y así ocurre en buena parte de las
democracias de nuestro entorno donde la alarma —sincera o hipócrita— por la
pérdida de confianza democrática se presenta como compatible con las llamadas
“políticas de austeridad”, cuyo efecto inmediato ha sido la laminación de
derechos sociales y, con ella, un crecimiento de la desigualdad certificado de
manera fehaciente por instituciones internacionales como la OCDE o el FMI.
A los cinco años de
esta crisis sin precedentes, fracaso económico y retroceso democrático no
pueden desvincularse. Por esta razón, dar un salto adelante en calidad
democrática exige replantear a fondo el modelo económico dominante.
Parece llegada la
hora de revisar el dogma fracasado de “crecer primero para redistribuir
después” e intentar una alternativa más equitativa: “redistribuir primero para
crecer más y mejor”. Una redistribución que conllevaría el relativo
fortalecimiento de los derechos sociales y, con ellos, la garantía efectiva de
los derechos civiles y políticos. Porque las políticas socioeconómicas
adoptadas no pueden ser indisociables del progreso democrático que tanto se
reclama
D’un
altre banda Josep Oliver en el seu article d’avui a El Periòdico posa el focus
en la necessitat de construir una societat més solidària, i de començar a
fer-ho ja:
De la crisi
econòmica els asseguro que en sortirem. Del nostre contenciós històric amb
Espanya, també. I si és a través de la independència, fins i tot trobarem la
manera d’acoblar-nos en el projecte europeu. Tots els grans problemes es
resoldran, tard o d’hora.
Però el que no es
corregirà és el patiment actual de milers de famílies, de nens i de grans sense
recursos i sense ajudes públiques, sense esperança, que només sobreviuen
gràcies a la caritat. És aquí on mostrem enormes mancances. Aquesta Catalunya
que voldríem tan avançada, tan nòrdica, s’acaba comportant com un país llatí
més, recorrent a la caritat i obviant la justícia. I així, a la callada i amb
la pròrroga pressupostària, van caure els impostos que haurien d’haver permès
un cert alleujament de les finances públiques.
...
Hem tingut, i
tindrem, dificultats enormes amb l’Estat espanyol. Però no ens equivoquem.
També aquí hi ha incompetència política, alimentada per doctrines liberals que
postulen que els pobres ho són perquè s’ho mereixen... Són temps molt difícils.
Però la Catalunya del futur es construeix avui, no posposant la resolució
d’aspectes essencials. Es construeix defensant els drets nacionals enfront de
Madrid. I també els drets dels seus ciutadans a un mínim d’assistència pública
...
Necessitem una nova
Catalunya que ens allunyi del nostre passat llatí, que ens acosti al nord. Però
sense garantir drets socials mínims no ho aconseguirem... Quan mirem enrere
d’aquí uns anys, desitjaria contemplar que, juntament amb la culminació dels desitjos
nacionals de la majoria dels catalans, també vam ser capaços de construir una
societat més solidària. I que ho vam fer en moments, com els actuals, d’enorme
penúria pressupostària.
Enllaços als articles complerts:
