Després de la de Felipe González el passat
diumenge (A los catalanes), avui El País
publica un altre (A los españoles) signada
pels caps de la llista de “Junts pel sí”, inclòs l’Artur Mas. Anem per parts.
En primer lloc comentar l’entrevista d’ahir
a Felipe González en La Vanguardia, on fa una mena de rectificació a parts de
la seva carta. Són dos els principals temes en que González matisa el que deia
el passat diumenge: la comparació de la situació amb l’Alemanya i la Itàlia
feixistes (“En absoluto quería
decir eso”) i el reconeixement
de Catalunya com a nació (¿Estaría usted de
acuerdo en que la Constitución española reconociese a Catalunya como nación?
Absolutamente, sí. No tengo ningún problema en reconocer la identidad catalana
y en que se garantice constitucionalmente que no va a haber ningún extraviado
que intente alterar ese reconocimiento). En aquest segons
cas, en Felipe no rectifica només el dit a la carta, sinó el que ha expressat
amb frases o amb silencis al llarg de la seva trajectòria. Veurem si aguanta
aquest reconeixement, i si és capaç de influir en el seu partit per que també
estiguin d’acord
En qualsevol cas, m’agradaria recordar al
sr. González el que diu l’article 3er de la Ley Orgánica 2/1984, de 26 de març,
que regula el dret de rectificació: “deberá publicar
o difundir íntegramente la rectificación, dentro de los tres días siguientes al
de su recepción, con relevancia semejante a aquella en que se publicó o
difundió la información que se rectifica, sin comentarios ni apostillas”. És a dir, crec
que Felipe hagués tingut que enviar una nova carta al País rectificant l’anterior,
i aquest mitjà publicar-la igualment en diumenge, en portada i a 3 columnes.
Donat que a Espanya, els mitjans d’informació nacional són només els de Madrid,
rectificar a La Vanguardia és fer-ho amb la boca petita, i pensant
preferentment en el públic català, i no en el conjunt de l’estat.
En segon terme un comentari sobre la
diferència de tracte de El País a les dues cartes. La primera a 3 columnes en
portada, i la segona a una sola columna parcial, només 10 línies, i precedida
de un titular a tres columnes (“El desafío secesionista catalán provoca un
freno a la inversión extranjera”) i de l’entrada a un article “Otras cuentas de
la independència”. Com a mínim no es pot parlar d’equilibri en el tractament.
En quan a la carta d’avui, signada pels líders
principals de la candidatura “Junts pel Sí”, m’ha decebut molt. Han pensat a
qui la dirigien?, perquè ho feien?, què volien transmetre? Quin altre públic
potencial tenia la carta? Tinc la percepció particular que està dirigida al seu
seguidor, al seu possible votant, i no a qui diu el títol
Comença dedicant el primer paràgraf (el que
tothom llegeix) a criticar a Felipe González per la seva comparació amb el
nazisme. A part de la rectificació que ja ha fet l’autor, és donar-li una importància
extrema a un sol aspecte de tot el que va dir Felipe, pot ser el que mes ens va
doldre als catalans en general. Però encara i així, fer això és una forma de
manipulació
Dona com conegudes per la persona
que llegeixi la carta moltes coses. “La misma receta de siempre, agravios, despropósitos de los gobiernos, se
ofendió la dignidad de nuestras instituciones, etc.”. Sé que no és fàcil
posar en quatre línies detalls concrets, però era una oportunitat de explicar
als espanyols que s’ho llegeixin amb atenció l’altre cara de moltes decisions
que l’estat espanyol ha pres en els últims anys.
Quan ja fa anys que el catalanisme ha virat
cap a un nacionalisme d’interès, basat en la ciutadania i el futur, i no en la
identitat o la història, la carta te un gran flaire de romanticisme, i de què
bons que som els catalans i que dolents són els altres. Que Romeva i Bel signin
un paràgraf que obvia (o nega per omissió) que també hi ha una bona part d’Espanya
que ha lluitat contra la dictadura, i lluita per la llibertat fa una mica de
pena. I a més, és dona un argument fàcil per la desqualificació de la carta, i
de la mobilització ciutadana
La frase “Catalunya ha amado a pesar de no ser amada, ha ayudado a
pesar de no ser ayudada, ha dado mucho y ha recibido poco o nada, si acaso las
migajas cuando no el menosprecio de gobernantes y gobiernos” és d’un
romanticisme més propi d’un jocs florals, o d’una carta a la Sra. Francis, que
no d’un document polític. ¿De veritat s’han llegit la carta abans de publicar-la?
Cal dir les coses de forma completa. El
problema no va ser que el Tribunal Constitucional dictés una sentència; això forma
part d’una estructura institucional i constitucional homologable amb altres països
democràtics. El problema va ser que el TC va ser prèviament manipulat, amb
membres caducats i altres inhabilitats, pressionat per alguns partits i mitjans
de comunicació, sense resistència per part de l’esquerra espanyola, per que dictés
una sentència esbiaixada que no feia us de possibles interpretacions obertes de
la Constitució Espanyola. I era una oportunitat per tornar-ho a dir. Cal tenir
en compte que per un lector, especialment de fora d’Espanya, dir que el TC va
posar una sentència per davant de les urnes és un argument molt dèbil.
Que els primeres espases del moviment independentista
català, quan tenen l’oportunitat d’utilitzar (en tot el sentit del verb) una
tribuna amb la capacitat de difusió que té El País, a nivell espanyol, llatinoamericà
i internacional, la desaprofitin fent servir uns arguments tan febles,
discutibles i difícils d’entendre sinó estàs en mig del conflicte, no diu gaire
de la capacitat de tirar tot això endavant.
Han desaprofitat una bona possibilitat per explicar-se.
Em quedo amb una pregunta: ¿No volen o en saben? O una altre que donaria resposta
a les anteriors: només s’estan mirant el melic?
Per acabar dir que en la meva opinió les
dues cartes són fluixes, no estan dirigides a l’argumentació seriosa sobre les
diferents vessants del problema, no aporten ni espais per l’entesa ni bases per
a la negociació; no quedaran en cap cas com a documents de referència per a la
ciència política o la història. Potser reflecteixen, d’un altre manera, un problema
que ve sent constant en els últims anys: la manca de nivell dels polítics, la
manca de capacitat de lideratge, l’increment de l’ús del populisme i les
emocions per sobre del raonament i les dades. A Espanya i a Catalunya
