MES SOBRE LES ELECCIONS USA

Quines són les raons que poden explicar la victòria de Donald Trump a les eleccions del passat novembre? De la lectura de diferents articles i d’escoltar uns quants experts, indico a continuació les que em semblen més versemblants:

- És una conseqüència dels efectes de la globalització, que ha redistribuït de forma diferencial els seus beneficis i pèrdues. Existeix als Estats Units un segment de població afectada negativament, veritables perdedors en els últims 25 anys: gent gran, en zones rurals, en àrees industrials afectades per les deslocalitzacions. Aquesta gent –semblant sociològicament a la que va votar a la Gran Bretanya a favor del Brexit- vol canvis.

-  Va encertar en el to de la seva campanya per aconseguir que la indignació de molta de la gent esmentada, es convertís en emoció i així es mobilitzés per anar a votar-lo. El seu lema de campanya era molt eficaç, com també va ser-ho el del Brexit: Make America Great Again / Let’s take back control. No es va presentar com un candidat nice, sinó com una persona emprenyada, airada, disposada a fer el que calgui per redreçar el rumb; és a dir es va presentar amb el mateix estat d’ànim que els seus votants

-   En cavi la racionalitat i fredor de la campanya de Hillary –que no va pensar mai que Trump fos una amenaça real- no va aconseguir que molts demòcrates anessin a votar. A més va transmetre menyspreu i superioritat en vers els possibles votats de Trump el que va engrandir la seva imatge de pertànyer a l’establishment causant de la situació actual. 

- Les enquestes prèvies van ser sempre interpretades per part dels mitjans de comunicació donant com a guanyador als demòcrates, malgrat que en el tram final la distància s’anava empetitint i doncs les diferències estaven en el marge d’error. Això va provocar la suma dels dos efectes típics en aquests casos: molts partidaris de Hillary no van a votar i votants dubtosos van acabar votant al perdedor per solidaritat.  

-  El sector rural, tant del nord com del sud, que està sobre-representat en el sistema d’elecció presidencial, va anar a votar en contra del citat establishment, dels polítics que al seu entendre no els tenen en compte, de les elits que, des d’una pretesa superioritat moral i intel·lectual, actuen en contra dels seus valors.

-  El fet de ser una elecció després de 8 anys de governança demòcrata afavoria la victòria republicana. Des de la segona guerra mundial, només en el cas de G. Bush darrera de R. Reagan, ha guanyat un president que fos del mateix partit que l’anterior. L’habilitat de D Trump va ser aconseguir la nominació republicana, i el recolzament del partit com a conseqüència sent un polític extern al partit. L’alta possibilitat d’alternança el va afavorir.

-  El Partit Republicà parteix d’una identitat política clara (home, blanc, anglosaxó, protestant, liberal), sorgida dels fundadors originals del país i l’intenta representar de forma exclusiva. El Partit demòcrata construeix la seva força política i electoral en base a sumar diferents segments y minories de la població americana (dones, afro-americans, ecologistes, gais, llatins). A grans trets sembla que aquesta vegada ha minvat la participació d’afro-americans i de dones

-  Potser la raó de la disminució citada podria ser doble. Per un costat part de l’electorat considerava excessiu que desprès del primer president afro-americà ara hagués la primera dona presidenta. Per l’altre, una part de l’electorat de raça negra no ha volgut dona suport a una dona blanca. En las dos possibles causes -que anàlisi postelectorals podran confirmar o no si són plausibles- hi ha raons de caire conservador, racista i masclista.

     

Transcric a continuació les característiques d’un psicòpata segons Robert Hare, investigador sobre psicologia criminal:

Gran capacitat verbal i un encant superficial.

Autoestima exagerada.

Constant necessitat de obtenir estímuls y tendència al avorriment.

Tendència a mentir de forma patològica.

Comportament maliciós y manipulador.

Manca de culpa o de qualsevol tipus de penediment.

Afectivitat frívola, amb una resposta emocional superficial.

Manca d’empatia. Crueltat e insensibilitat.

Estilo de vida parasitari.

Falta de control sobre la conducta.

Vida sexual promiscua.

Historial de problemes de conducta des de la infantesa.

Falta de metes realistes a llarg termini.

Actitud impulsiva.

Comportament irresponsable.

Incapacitat patològica per acceptar responsabilitat sobre les seves pròpies accions.

Historial de molts matrimonis de curta durada.

Tendència a la delinqüència juvenil.

Revocació de la llibertat condicional.

Versatilitat per la acció criminal.

Podem rumiar sobre quines d’elles es poden aplicar a Trump, i ens ajudarà a ser conscients de en mans de qui estaran els Estats Units, i el món, a partir de gener.

Ah! No podem tenir cap tipus de superioritat moral sobre els estatunidencs per que hagin votat a Trump: Berlusconi va ser president d’Itàlia durant dotze anys, Gil i Gil onze anys Alcalde de Marbella i Rita Barberà de València durant 14 anys.

JLC

AZNAR, VALLADOLID, EL PISUERGA y EL ENEMIGO

Ahir l’editorial de El País parlava de la dimissió d’Aznar com a president d’honor del PP, i feia una crítica al que ha representat en política el personatge, en especial a la seva capacitat de fracturar la societat espanyola.

Però aprofitant que Ansar està molt relacionat amb Valladolid, en especial amb Quintanilla d’Onésimo (Onésimo Redondo; fundador de las JONS, part de Falange Española), i a que el Pisuerga passa per Valladolid, l’editorial aprofita per criticar el que passa a Catalunya.

En primer lloc l’editorial, quan fa referència a la crítica que ha fet recentment FAES -la fundació ideològica d’Aznar- al PP per la seva política de “dialogo” respecte a Catalunya, considera implícitament inapropiada la immersió lingüística existent. ¿Pensa de veritat El Pais que es pot “dialogar amb Catalunya” atacant una de les bases de la defensa de la llengua catalana i de la igualtat d’oportunitats pels ciutadans de Cataunya?

De tota manera, la última frase de l’editorial és la que més m’ha cridat l’atenció: “A diferencia de distintos partidos extremistas y populistas de Europa, Aznar no necesita recurrir a la xenofobia para erigirse en el gran defensor de la identidad española: ya tiene a los catalanes”    

L’antic diari progressista i d’esquerres mostra un nou argument a seguir en lo successiu pel nacionalisme espanyol: són els separatistes els que justifiquen la defensa de la identitat espanyola. És un clar exemple d’aplicació de la tècnica de manipulació política dita transposició (veure post de 10 d’agots) que consisteix en acusar als altres del que tu fas o ets.

Hi ha un lament constant de bona part de la societat catalana que diu que el PP, l’Espanya més montaraz, la visió uniformadora i centralista de l’Estat, són la causa principal de bona part de l’independentisme. Alguns li han posat fins i tot nom: el “teorema Forcadell” que diu que l’independentisme sempre pot comptar amb Espanya per créixer i consolidar-se. Doncs bé, El País agafa l’argument expressat originalment des de Catalunya i li dona volta, se’l fa seu, i l’aplica en sentit contrari.   

Preparem-nos a sentir-ho sovint en el futur: “son los separatistas catalanes los que provocan la exacerbación del nacionalismo español, del bueno y del malo”

En part és normal si recordem que entre les tècniques més efectives del nacionalisme, del bo i del dolent, està la de tenir la figura clara d’un enemic que unifiqui a la nació per sobre dels interessos partidistes. Ha passat en tots els processos de formació dels Estats-nació des de finals del segle XVIII: no hi ha res millor per unir forces pròpies que tenir un enemic exterior.

Però la característica pròpia, única, diferencial, estranya, patològica, és que Espanya, per afirmar el seu nacionalisme, està formant un ENEMIC INTERIOR. L’enemic no està entre “els altres”, és part del que considera com “nosaltres”.

Curiós i preocupant

JLC

ELECCIONS USA

Ja fa un mes de les eleccions presidencials als Estats Units i s’han pogut llegir moltes opinions sobre les raons de la victòria del Trump: populisme, missatge simplista, guanya l’anti-establishment, i moltes mes. Potser una de les explicacions mes esteses és que en Trump ha aconseguit mobilitzar darrera seu el vot de la classe mitjana blanca de les zones industrials, empobrida per la globalització.

Veure l’evolució global del vot popular al llarg de les eleccions que han tingut lloc durant el segle XXI, dona una perspectiva una mica diferent. Veiem el quadre amb les dades resum de les últimes 5 eleccions presidencials:

El gràfic següent mostra l’evolució comparada del total de vot popular a demòcrates i republicans des de l’any 2000

Les conclusions o observacions que podem fer són les següents:

-     Hillary Clinton, la candidata demòcrata, ha obtingut quasi els mateixos vots que va tenir Obama en les eleccions anteriors de 2012. Ha perdut només 727.000 vots d’un total de 66 milions, és a dir un 1,22% de vots menys.

-     Donald Trump, el candidat republicà, ha rebut només 622.000 vots més que els que va tenir G.W. Bush l’any 2004. Un 1% més de vots en termes absoluts, però si tenim en compte el creixement de població als USA des de 2004, el vot a Trump ha perdut un sis milions respecte al de Bush

-     Per tant, en termes globals, Trump no ha mobilitzat, no ha captat, a votants nous que abans votessin demòcrata o s’abstinguessin. Fins i tot ha perdut percentatge de votants respecte al total.

-     De la mateixa manera, el problema per a Hillary ha estat no poder mantenir o incrementar els votants d’Obama i el no fer-ho especialment en alguns estats claus (els coneguts com a Swing-States), però no ho ha sigut –com diuen molts- l’abandonament de part del grup social blanc, anglosaxó i protestant (els WASP).  

-     El Partit demòcrata ha obtingut 2,5 milions de vots més que els Partit Republicà, quasi un 2% més de vot popular. És la segona vegada que passa (al menys des de 1976) que no és President el candidat que obté més vots; l’anterior va ser el 2000 quan Al Gore va obtenir mig milió de vots més que G. W. Bush, però aquest cop la diferència és cinc vegades més gran. Cal elogiar el fair play del Partit demòcrata acceptant els resultats; dubto que Trump hagués fet el mateix en una situació inversa, donat que ja va advertir que només respectaria els resultats si guanyava ell.

-     De fet el percentatge de vot popular obtingut pel candidat guanyador és el més petit (47.57) en aquest segle i en canvi el Partit Republicà controla la Presidència i les dues Cambres legislatives. Està clar que el sistema de representació americà necessita d’una pensada i redefinició.

-     Un ultima apunt, i no menor: el vot obtingut per la tercera candidatura supera els 4.400.000 vots, quan en la resta de eleccions considerades amb prou feines arribava al milió. Amb una excepció, la de l’any 2000 en que quasi aconsegueix 3 milions, el que va provocar el mateix resultat que ara: els candidats demòcrates van guanyar en vots, però van perdre en delegats, i per tant els republicans van arribar a la Presidència. Conclusió: quan un tercer partit obté un bon resultat, el partit demòcrata perd; una versió americana de la conseqüència de la desunió de les esquerres

Per tant l’anàlisi dels resultats globals ens diu que la derrota de Hillary ha estat més per la incapacitat de mobilitzar a tots els possibles votants demòcrates, que ho be es van abstenir o van votar a la tercera opció. Els perquè són més discutibles: percepció de Hillary com a casta? dels Clinton com a dinastia? suficiència o supèrbia per part de la candidata? confiança en que era impossible que Trump guanyés?

Segurament tot això existia, però tinc la sospita personal que al final a Hillary li va pesar el fet de ser dona i blanca. Hi havia americans (i americanes) que no estaven preparats per que després de tenir un president negre, ara tenir per primera vegada una dona; igualment, és possible que determinats sectors afro-americans no la votessin per ser blanca, i dona a més.

JL Campa

  

  

LA TRANSICIÓ (I MES, I MES, I...)

Torno sobre la valoració que es pot fer sobre la transició des d’un punt de vista històric.

He tornat a veure després de molts anys la pel·lícula “Siete dies de Enero” que relata l’assassinat de la “matanza” de cinc laboralistes a Atocha per part d’elements d’extrema dreta. Dirigida per Juan Antonio Bardem el 1979, dos anys després dels fets i un després de l’aprovació de la Constitució, mostra –sobre tot quan utilitza imatges reals tretes de noticiaris espanyols i estrangers- força be l’entorn en que es va desenvolupar bona part de la transició: grups d’acció d’extrema dreta, violència policial, mobilització de les forces d’esquerra al carrer, detencions, conspiracions a favor de la involució en certs cercles franquistes i moviments adaptatius per part d’uns altres, segrestos i assassinats per part de grups terroristes, demandes d’amnistia i llibertat.

La pel·lícula acaba amb un títols de crèdit finals on es diu que, malgrat les dificultats relatades al gener, al mes d’abril es legalitza el Partit Comunista, al Juny es fan les primeres eleccions democràtiques des del 1936 (sense cap diputat de l’extrema dreta), i al 1978 el poble espanyol “convocado a referèndum por S.M. el Rey” aprova la Constitució. Es a dir, des del punt de vista de la esquerra (comunista), es legitima i dona per bo el procés de transició des del règim franquista a una democràcia de tipus europeu occidental.

En aquest context aquesta setmana ha mort Marcos Ana, que va ser empresonat pel franquisme als 19 anys i alliberat 23 anys després, quasi un quart de segle més tard!!. Un espai de temps per a oblidar-ho tot: “decidme como es el beso de una mujer; dadme el nombre del amor, no lo recuerdo ... ya olvidé la dimensión de las cosas; su olor, su aroma; escribo a tientas el mar, el campo, el bosque”.  Així era el franquisme, el règim que va afusellar a Companys, a Carrasco i Formiguera, a Carles Rahola, a Puig Antich, fins i tot a cinc persones a l’octubre de 1975.

L’opció que es va debatre durant la transició era escollir entre dictadura i democràcia, entre opressió i llibertat, entre l’Espanya més negra i l’Europa democràtica. I no cal oblidar que es va fer en un entorn de minoria i debilitat de l’oposició democràtica: en el referèndum per la reforma política del 1976, les forces antifranquistes van defensar l’abstenció, que va representar només un 21%; menys que el 33% que va haver en el 1978 per aprovar la Constitució, encara que més que el 11% que es va abstenir en el referèndum franquista de 1966.

La deriva negativa del règim del 1978, en especial a partir del volts de 1990, ha de ser criticada per sí mateixa, no en base a desautoritzar el procés que el va originar.  Va ser un èxit donat el règim dictatorial de sortida i les condicions democràtiques aconseguides. 

JLC

PD: sobre el mateix tema, veure post anteriors del 3 de Març de 2015 i del 17 d’octubre d’enguany  

FEDERALISME

   Aquest matí he assistit la 2ª Convenció Federalista organitzada per la Fundació Rafael Campalans, del PSC. 

  La cosa que més m’ha cridat l’atenció ha sigut que, després de quatre hores parlant de federalisme, de la tradició que tenia dins de l’esquerra, reivindicant que no era una ocurrència reactiva al “procés”, sinó que estava arrelat a la història d’Espanya i de Catalunya; després d’anomenar a diferents figures històriques com Reventós, Pi i Margall, Gabriel Alomar, Carretero, després de tot això ningú ha fet referència a Pasqual Maragall i les seves propostes federalistes. ¿És un oblit casual i involuntari o bé és la negació d’un passat recent del PSC? Més encara, ¿es pot fer federalista, socialista i catalanista obviant la figura de Maragall? 

  Per explicar-ho tot, sí que hi ha hagut una cita a Pasqual Maragall. Ha estat Francina Armengol, la presidenta de les Balears, que ha comentat que encara recordava a Maragall explicant el federalisme al Comitè Federal (del PSOE es suposa) mentre bona part dels assistents el xiulava. 

  L’explicació de la teoria i de les diverses formes que te el concepte de federalisme m’ha semblat molt completa i correcta. Han esmentat alguna vegada la Declaració de Granada, però curiosament es regalava als assistents el document de la Fundació Campalans -fet uns mesos abans- que representa un enfocament molt més plurinacional i avançat que la molt suau i poruga Declaració citada.

  Al final Miquel Iceta ha donat el seu diagnòstic: el PSC no te tant un problema de manca de proposta federalista, sinó un problema en quan a la factibilitat de la mateixa, és a dir a la possibilitat real de dur-la a terme en una futura reforma constitucional. Efectivament, si no ha estat possible reformar l’Estatut en un mínim sentit pluralista, ¿cóm es podrà fer una reforma constitucional federal, quan això representa una dispersió i compartició del poder de l’estat, ara concentrat?  

  Algun fet destacable:

- Més d’un dels ponents, inclòs Joaquin Almunia, han afirmat que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ha portat a una situació real de tenir vigent un Estatut no constitucional, doncs no ha estat votat pel poble català en la seva redacció vigent. La Presidenta balear ha fet notar que estan vigents a l’Estatut Balear alguns articles -copiats de l’Estatut català- prohibits a Catalunya.  

- Enrique Barón i Joaquin Almunia han mostrat molta preocupació pel futur de la Unió Europea, i per la seguretat col·lectiva del continent si el nou president americà abandona d’alguna manera la OTAN. Almunia ha dit que veia molt llunyana la possibilitat d’aconseguir una mena d’estats units d’Europa.

- Tots els ponents han parlat de federalisme, amb mes o menys accent en aspectes controvertits com són la garantia d’igualtat de drets de tots els ciutadans, la plurinacionalitat, la solidaritat interregional, la manca d’identitats úniques dins d’Espanya i de Catalunya, la coresponsabilitat fiscal. Manuel Cruz en canvi ha fet les seves intervencions amb un biaix orientat més a desautoritzar el “procés” que a fer propostes federals. 

- Els dos ponents alemanys, de la Fundació Ebert han posat l’accent en que el model federal ha vingut funcionant bé a Alemanya, en base a un Senat representant als landers,a la negociació continua en un entorn de lleialtat institucional i constitucional, i a l'aplicació del principi de subsidiarietat pel que la gestió i les decissions s'han de fer en el nivell més proper al ciutadà possible

JL Campa. 

NOU GOVERN ESPANYOL

Quasi un any ha passat per que torni a manar el mateix, el que toca, “como Dios manda”, que diria en Mariano. Triomf total del conservadorisme espanyol, del de dretes i del d’esquerres, amb gran alegria del poders econòmics espanyols i europeus.  

El govern durarà. Com deia en Juliana, veurem fortes baralles de dia, i no veurem els pactes de nit, sobre els temes rellevants, entre PP, C,s i PSOE. Te un mínim de dos anys per davant, que es el que necessita el PSOE per a intentar aclarir-se, fer un nou congrés, escollir nou candidat i fer la pre-campanya

Tristíssim paper del PSOE. Per acabar abstenint-se, més li hagués valgut negociar un programa i govern de coalició, o com a mínim posar preu polític a la seva abstenció. A més, ha donat una mostra de manca de flexibilitat i de preocupant autoritarisme imposant una votació uniforme de tots els seus diputats . Una abstenció tècnica dels mínims diputats necessaris hagués tramés un missatge més oposat al PP i evitat la crisi amb el PSC i els diputats díscols. Segueix vigent el lema d’Alfonso Guerra: “el que se mueve no sale en la foto”  

La dreta espanyola està representada per un sol partit, per un partit catch-all, que recull tots els vots possibles optimitzant el nombre d’escons. L’esquerra no fa el mateix, divideix els seus vots entre dos grans forces (PSOE y Podemos) i l’abstenció desencantada.

L’esquerra (la vella i la nova) ha de refer el seu posicionament ideològic i trobar propostes polítiques realistes que engresquin als seus electors. Ahir Chomsky referint-se a les eleccions americanes va dir que Trump deia el que volen sentir els seus, mentre Hillary només el critica personalment.  Apliquem-nos el compte i reconeguem que Rajoy diu el que els seus elector volen sentir; en canvi les esquerres no estan sent capaços d’articular un discurs atraient pel conjunt d’electors que l’havien votat durant anys. Correm el risc de caure en un populisme erm, que no pot atraure al nombre suficient de gent necessària per guanyar a la dreta. Recordem que  el PSOE guanyava les eleccions fent una oferta d’ampli espectre i oferint capacitat de gestió i de governabilitat.

En relació a Catalunya les coses sembla seguiran  igual, amb potser alguna concessió en matèria de finançament, però sota l’imperi de la llei. Estem abocats a l’enfrontament i la insubmissió. Ambdues coses les hauran de començar a fer els polítics, que han d’estar disposats a entrar a la presó. Quan això passi, el procés començarà a anar en serio.

JLC

PS: Bona entrevista avui a Miquel Iceta a La Vanguardia. 

LA TRANSICIÓ (DE NOU)

  Per diferents raons i des de diversos enfocs, és un fet que a la societat espanyola –i a la catalana- s’està imposant el “relat” que afirma que la transició espanyola va ser un fracàs, una desfeta, una traïció, i una victòria pòstuma del franquisme.

  Sempre he cregut que el problema en la construcció d’aquesta explicació de la història recent, és que es barregen tres períodes històrics separats: 

  El primer període és la transició pròpiament dita, és a dir el procés entre el regim dictatorial franquista (no oblidem que el dictador va morir sent Generalíssim, amb tot el poder, afusellant persones el mes anterior: “va morir al llit”) i arribar a ser una democràcia homologada a les altres del món occidental; aquest període acaba al meu entendre amb l’entrada d’Espanya en la comunitat europea el 1986. Es disposava d’una Constitució oberta que permetia anar evolucionant en funció de com ho fes la societat, un Tribunal Constitucional prestigiós (va frenar la LOAPA), l’horitzó espanyol estava ple de possibilitats de ser un país fortament desenvolupat amb característiques de potència mitjana, i Catalunya tenia per davant grans possibilitats d’anar aconseguint més autogovern. Va ser un procés amb un resultat exitós sense dubte.    

  El segon període comença amb l’arribada José Maria Aznar al govern espanyol el 1996, desprès d’haver unificat en un sol partit a totes les dretes i extremes dretes hispàniques. S’apropia de la Constitució espanyola, la petrifica convertint-la en uns nous principis del Movimiento (inalienables per definició), i comença un lent però continuo procés de recentralització i buidament de competències de les autonomies. D’alguna manera és en aquell moment quan es trenca el pacte de la transició, per que la dreta conservadora espanyola té un pla alternatiu i renacionalitzador en el sentit de l’espanyolisme uniformista. El discurs hegemònic triomfant de la dreta (amb l’extrema dreta inclosa) va començar a imposar-se, malgrat el govern Zapatero, i a frenar les possibilitats d’avançaments socials i de visions pluralistes de l’estat. 

  El tercer període és l’actual i comença entre 2006 i 2010: L’oposició del PP al nou Estatut de Catalunya de 2006, la crisi econòmica global a partir de 2008 amb el gir econòmic cap a l’austeritat imposada, i la sentencia sobre l’Estatut del 2010 feta per un Tribunal Constitucional manipulat pel PP. Tots aquests fets, que tenen com a conseqüència la desafecció de bona part de la gent que havia donat suport al sistema polític vigent, més el canvi generacional natural després de 30 anys, trenquen de manera ja evident els pactes que eren la base del regim del 78.

Avui en Antoni Puigverd a La Vanguardia diu més o menys el mateix millor que jo: 

  La transició va ajuntar (perquè no hi havia més sortida) els espanyols de parles i d’ideologies diverses, entorn de la idea de reconciliació i de la col·laboració lleial. Però aquest vernís va desaparèixer per l’embornal de la història en la dècada dels noranta, quan Aznar va desacomplexar els hereus socials, econòmics i polítics del franquisme gràcies a una operació política excepcional: la galvanització del centredreta espanyol amb el metall de l’extrema dreta ...

  Però ara la influència de l’extrema dreta sobre la vida política espanyola es veu descarnadament. Va tibar fins a extrems in­tolerables el difícil i ambigu equilibri territorial que el títol VIII de la Constitució emparava, amb la qual cosa es van crear les condicions objectives del plet a cara o creu amb Catalunya. I amb el tema de la memòria històrica ha impedit completar el cicle virtuós de la transició ...  

  Tant l’esquerra antifranquista com el catalanisme van fer, en el pacte de la transició, moltes concessions que, en un moment donat, van ser traïdes. Aquest és el nus de la qüestió. O apareix a la dreta un corrent que refà i renova el pacte de la transició ... o bé el procés de ruptura quallarà de manera inevitable; i no solament a Catalunya ... 

  La dreta pot seguir manant, però mentre es­tigui galvanitzada per l’extrema dreta, ho farà a costa, no ja de la desafecció de molts catalans i d’un nombre creixent d’espanyols, sinó també a costa del futur d’Espanya. 

  En resum: no cal negar mèrits a la transició pròpiament dita que va aconseguir un règim democràtic i esperançador. Cal enfocar el problema actual espanyol en l’hegemonia de la (ultra) dreta a partir del lideratge d’Aznar i amb la política quietista, fosca, subterrània de Rajoy.  I per lluitar contra això no cal carregar-se el procés de la transició

PD: Quina alegria poder veure exposada a la via pública -i a les defecacions dels coloms- una estàtua del general dictador !!decapitada¡¡. Quin gran símbol! Segur que a ell no li agradaria gens veure’s-hi.

De fet, jo proposaria deixar-la exposada fins que surtin del “Valle de los Caidos” les dues despulles que estan enterrades a l’altar major.  

Article de Puigverd

ARRIBA ESPANYA

Doncs sí, crec que de nou arriba Espanya, la seva pitjor versió, la Espanya una grande y libre 3.0. Després de la ensulsiada del PSOE, que ha escollit convertir-se en PSOEA (Partit Socialista de Extremadura y Andalusia), el panorama és tenebrós.

Sembla que el futur a curt i mitjà termini és estar en mans de la dreta, del conservadorisme, de l’hegemonia de l’individualisme. Estem abocats a tenir un govern d’un partit –el PP- hegemònic a Espanya, encara que residual a Catalunya i el País Basc. Un partit que ha sublimat i fet seves aquelles nafres que l’Aznar culpava al PSOE ("paro, despilfarro y corrupción") però aconseguint que –per ells- no tinguin cap cost electoral

El PP recolzat per Ciutadans -els “primos” de Rivera, de pensament neofalangista nacionalista espanyol,  creat amb l’únic objectiu de carregar-se el catalanisme- podrà continuar duent a terme el seu programa màxim: ortodòxia capitalista, desmuntar l’estat del benestar per a poder privatitzar els serveis i les pensions, centralisme extrem per a concentrar el màxim de poder en el millor nombre de persones i centres, abandonament de la lluita contra les desigualtats, utilització en benefici propi de totes les institucions de l’estat.    

EL PSOEA sembla condemnat a deixar governar al PP. A mes no podrà fer oposició real fins que no faci neteja, es reinventi, i aclareixi si vol tornar a ser una alternativa de govern o vol seguir enrocat en la defensa del poder actual dels seus barons. Si mirem als altres casos de l’esquerra socialdemòcrata europea, hem de ser pessimistes respecte al seu futur

I totes les opcions polítiques que no formin part d’aquest nucli dur conservador, estan condemnades a ser desautoritzades per l’orquestra de mitjans de comunicació que les qualificaran en dues categories: populistes o independentistes. Seran de fet excloses del nucli del sistema polític, reduïdes a fer soroll, però a no poder intervenir en les decisions importants.

L’ofensiva contra els que no tenen la visió de l‘Espanya UNA, uniforme, la nació més antiga del mon, serà constant i inmisericorde. Oblidem qualsevol possibilitat de desenvolupar el concepte de nació de nacions, de tenir en peu d’igualtat les llengües de l’estat, de poder ser al menys “autònoms”, que vol dir tenir capacitat de decidir les nostres lleis. 

Quines alternatives tenim amb aquesta Espanya que arriba? Com espanyols poques: el poder conservador espanyol és poderosíssim, i ara fins i tot és una característica transversal a la societat espanyola incloent part de l‘esquerra(ho defineix la frase “Virgencita que me quede como estoy”).

I com a catalans? Si es confirmen els negres pronòstics anteriors, les possibilitats de vies intermitjes quedaran eliminades definitivament. Recordem un fet: en els quasi cinc anys de ”conflicte” entre Espanya i Catalunya no hi ha hagut per part de l’estat cap oferta, cap negociació, cap concessió; només hi ha hagut manca de reconeixement, amenaces, mentides, i utilitzar el “estado de derecho” en la pitjor concepció del terme (recordem que ja era un argument del franquisme per a oposar-se a les peticions de reformes democràtiques).

Desgraciadament només ens quedaran dos opcions: assimilació o anar-nos.

JL Campa

PS: acabo de veure la vinyeta d'en Forges avui. com ve al cas, l'afageixo

ARRIBA ESPANYA

Doncs sí, crec que de nou arriba Espanya, la seva pitjor versió, la Espanya una grande y libre 3.0. Després de la ensulsiada del PSOE, que ha escollit convertir-se en PSOEA (Partit Socialista de Extremadura y Andalusia), el panorama és tenebrós.

Sembla que el futur a curt i mitjà termini és estar en mans de la dreta, del conservadorisme, de l’hegemonia de l’individualisme. Estem abocats a tenir un govern d’un partit –el PP- hegemònic a Espanya, encara que residual a Catalunya i el País Basc. Un partit que ha sublimat i fet seves aquelles nafres que l’Aznar culpava al PSOE ("paro, despilfarro y corrupción") però aconseguint que –per ells- no tinguin cap cost electoral

El PP recolzat per Ciutadans -els “primos” de Rivera, de pensament neofalangista nacionalista espanyol,  creat amb l’únic objectiu de carregar-se el catalanisme- podrà continuar duent a terme el seu programa màxim: ortodòxia capitalista, desmuntar l’estat del benestar per a poder privatitzar els serveis i les pensions, centralisme extrem per a concentrar el màxim de poder en el millor nombre de persones i centres, abandonament de la lluita contra les desigualtats, utilització en benefici propi de totes les institucions de l’estat.    

EL PSOEA sembla condemnat a deixar governar al PP. A mes no podrà fer oposició real fins que no faci neteja, es reinventi, i aclareixi si vol tornar a ser una alternativa de govern o vol seguir enrocat en la defensa del poder actual dels seus barons. Si mirem als altres casos de l’esquerra socialdemòcrata europea, hem de ser pessimistes respecte al seu futur

I totes les opcions polítiques que no formin part d’aquest nucli dur conservador, estan condemnades a ser desautoritzades per l’orquestra de mitjans de comunicació que les qualificaran en dues categories: populistes o independentistes. Seran de fet excloses del nucli del sistema polític, reduïdes a fer soroll, però a no poder intervenir en les decisions importants.

L’ofensiva contra els que no tenen la visió de l‘Espanya UNA, uniforme, la nació més antiga del mon, serà constant i inmisericorde. Oblidem qualsevol possibilitat de desenvolupar el concepte de nació de nacions, de tenir en peu d’igualtat les llengües de l’estat, de poder ser al menys “autònoms”, que vol dir tenir capacitat de decidir les nostres lleis. 

Quines alternatives tenim amb aquesta Espanya que arriba? Com espanyols poques: el poder conservador espanyol és poderosíssim, i ara fins i tot és una característica transversal a la societat espanyola incloent part de l‘esquerra(ho defineix la frase “Virgencita que me quede como estoy”).

I com a catalans? Si es confirmen els negres pronòstics anteriors, les possibilitats de vies intermitjes quedaran eliminades definitivament. Recordem un fet: en els quasi cinc anys de ”conflicte” entre Espanya i Catalunya no hi ha hagut per part de l’estat cap oferta, cap negociació, cap concessió; només hi ha hagut manca de reconeixement, amenaces, mentides, i utilitzar el “estado de derecho” en la pitjor concepció del terme (recordem que ja era un argument del franquisme per a oposar-se a les peticions de reformes democràtiques).

Desgraciadament només ens quedaran dos opcions: assimilació o anar-nos.

JL Campa

PS: acabo de veure la vinyeta d'en Forges avui. com ve al cas, l'afageixo

LA CORRUPCIÓ MÉS PROFUNDA

Pel seu interès adjunto els paràgrafs més rellevants de l’article d’ahir de l’Antoni Puigverd:

Descomptada la corrupció i amb un PSOE sense nord, Mariano Rajoy es limita a esperar (és la seva activitat favorita) un bon resultat del seu delfí a Galícia i un desastre socialista al País Basc. Un naufragi del PSOE faria caure Sánchez i permetria la investidura de Rajoy. Altrament, queda el recurs d’una tercera elecció. Rajoy deu estar orgullós del seu control del temps. El no del socialista és descrit com una tossuda beneiteria, mentre que la indiferència de Rajoy suscita admiració i aplaudiments: vet aquí el nou Maquiavel! És curiós que les forces vives de la premsa o de l’economia no reclamin responsabilitat a Rajoy. No hauria de sortir a buscar suports, aquell que els necessita? No hauria de conciliar, proposar i abraçar, aquell que pretén governar gràcies als altres? No hauria de fer autocrítica i propòsit d’esmena, el que només sap governar amb majoria absoluta? No hauria de ser Rajoy qui proposés a la ciutadania i als partits, un gran programa de reformes, inclusiu i regenerador, per tal de recol·locar el país en la senda col·laborativa? Què li espera a un país liderat per algú que fonamenta el seu èxit només en el fracàs dels ­altres?

L’èxit personal de Rajoy serà molt car, a més de lent. El tempo de Rajoy és boníssim per a ell, ­però és un pes mort per al bé comú. ¿Com pot ser que, en plena crisi econòmica i amb el gravíssim problema territorial, ­tothom trobi tan normal que un líder doni més preferència als seus interessos que a l’interès general? No és aquesta la corrupció més profunda?

Article Puigverd

CONCEPTES HEGEMÒNICS

El poder real combina la capacitat de força (que dona poder coercitiu) i la capacitat de convicció (que dona legitimitat). En aquest segon aspecte, bàsic per aconseguir el domini social, es produeix l’intent per part de la classe dominant –segons ja va dir Marx- d’aconseguir que els seus interessos econòmics i socials siguin percebuts pels altres grups socials com els “interessos generals”. Si ho assoleix, es dona el fet de la servitud voluntària, doncs de fet l’hegemonia defineix i s’apropia del “sentit comú”, de lo “raonable”, del que “tothom pensa”. Gramsci ho va teoritzar, però Mariano Rajoy ho aplica constantment en els seus discursos.

Des de l’època de Reagan i Thatcher es ve donant el triomf de l’hegemonia neoliberal, amb l’ajut d’Universitats, Think tanks i mitjans de comunicació. Van introduir l’individualisme, l’anarco-capitalisme, van desacreditar lo públic i alabar lo privat; construïren un marc de referències, de conceptes, de “significants” (com es diu ara) que ens van portar al triomf de l’1% del més rics, a la progressiva desaparició de les classes mitjanes i a enfrontar-nos al futur de forma individual, mai col·lectiva; a la vida com a competència i no com a col·laboració

Ha passat durant molts anys, però seguim sota la pressió de nous conceptes lliberals, que pugnen per aconseguir l’hegemonia, és a dir l’acceptació submisa i voluntària per part de la gent. Mostro uns quan exemples:

Emprenedor: es presenta com la via per que qualsevol persona que no té o no troba feina pugui superar per ella mateixa aquesta situació. Ha de ser capaç d’impulsar per ell mateix iniciatives que li permetin guanyar-se la vida, deixar de cobrar subsidis, i que fins i tot –si ho fa be- pot ser una oportunitat de lucrar-se. Les noves tecnologies mostren molts exemples d’èxit, encara que no es parla dels exemples de fracassos que són moltíssims més. Porta associat un missatge de fons: si altres han tingut èxit i tu no, la culpa és teva i el mèrit és seu.

Economia col·laborativa: bonic concepte que permet en teoria obtenir més ingressos “posant en valor” actius que ja tenim. L’exemple són UBER, AIRBNB, webs per compartit serveis. Sota la pàtina de modernitat i obtenció de més ingressos s’amaga una realitat d’auto-explotació, coneguda fa anys com a “pluriempleo”, i precarietat. Conseqüències no explicades són la desregulació de serveis, caigudes de les recaptacions fiscals, baixada de salaris i pujada de lloguer a les ciutats.

Meritocràcia: entesa com a reconeixement del mèrit personal, de l’esforç fet en formació i capacitació. Qui no pot estar d’acord? (Aquí és d’aplicació el “vel de la ignorància” de Rawls, del que un altre dia parlaré). Però quan es defensa el concepte, s’obvien normalment les diferències en les situacions de partida de les persones, de forma que les individus de les classes altes tenen accés, per mèrit fins i tot, a llocs als que les persones de les classes mitjanes i baixes no poden accedir. Dos exemples trets de La Vanguardia ahir: el fill de Patricia Botin, llicenciat a Georgetown te feina en un Fons d’Inversions Lone Star; i la que serà la seva dona, fills dels Puig perfumers, és responsable d’Opportunity Network a Barcelona. Meritocràcia o casta?

Professionalisme free-lance. Una variant també individualista de la figura de l’emprenedor, en aquest cas aplicada a persones que treballen per compte aliena, però sense lligam laboral ni garantia de continuïtat, com autònoms. Oferta de les capacitats pròpies a empreses, organismes i institucions per a desenvolupar feines. Du ocult un risc d’auto explotació i actuació en l’economia semi-submergida, a més de una permanent precarietat.

Zona de confort. Concepte de nova utilització en els mitjans de comunicació per a referir-se a l’espai d’actuació on les persones, pel nostres coneixements, experiència o capacitat ens sentim confortables, és a dir quan dominem un tema, una feina, unes relacions. El problema és que es presenta de forma negativa: quan una persona està dins de la seva zona de confort es relaxa, s’acomoda,  es deixa anar. Per tant, l’objectiu de gerents, caps, coachs, és fer sortir als seus de la zona de confort, creant-los inseguretats, que són –per definició- creatives i germinadores .

Sobre aquest tema de la zona de confort en Sergi Pàmies ha fet un article (adjunt) molt recomanable, on entre altres coses demana “respecte a les multituds que han convertit la zona de confort en una màxima aspiració de facto o que somien a arribar-hi”. A més, Pàmies critica la figura dels coachs (que no oblidem són finançats per un mateix) “entestats a esperonar els mortals perquè trenquin les rutines que s’han treballat al llarg de tota una vida” al temps que ens avisa que “el vernís de novetat filosòfic-espiritual funciona com una droga”. Com una droga, o com un concepte hegemònic.

JL Campa

Article Sergi Pàmies

ASSISTENTS A LA DIADA

En base a les fotos, vídeos i informacions publicades, la meva estimació dels assistents a la Diada del diumenge és la següent:

En relació a l’estimació de màxims prevists en l’article del passat dissabte, els canvis introduïts són els següents:

Allargada la concentració de Berga en 300 metres, i acceptada  la xifra d’assistents oficial, doncs dona una densitat de 2,7 persones per metre quadrat

Allargada la de Salt en 400 metres, i acceptada la dada de la Guàrdia Urbana, que dona una densitat de 3,2.

La concentració a Lleida ampliada en 100 metres. Aplicada una densitat de 3, el nombre d’assistents queda en 105.000 persones (no en 120.000 com diu l’organització)

La xifra oficial d’assistents a Tarragona sembla versemblant.

A Barcelona, ampliant en 100 metres la longitud de la concentració, i en base a 4 persones per metre quadrat, dona una mica més de 300.000 persones. La dada de la Guardia Urbana de 540.000 assistents implica ubicar a 7 persones en cada metre quadrat, per tant no la considero

716.000 assistents signifiquen una baixada respecte a anteriors Diades?

Adjunto a continuació el quadre resum de les meves estimacions d’assistents, fetes amb el mateix mètode i ja publicades en el blog, a les concentracions d’altres anys

Es tracta evidentment d’una disminució de l’assistència respecte a l’any passat, però cal tenir en compte el mètode d’estimació, doncs si el 2015 consideréssim la mateixa densitat de 3,3 assistents per metre que la mitjana d’aquest any, el total hagués sigut de 728.000, molt semblant a la dada d’enguany

El rellevant és que la capacitat de convocatòria dels 5 últims onzes de setembre és impressionant i crec que sense precedents en el món contemporani. Tant de debò hi hagi la capacitat política per totes bandes per trobar solucions democràtiques al problema que hi ha plantejat.

Em temo però que el conservadorisme espanyol (el de dretes i el d’esquerra) no tingui la voluntat de voler reconèixer la realitat, ni la intel·ligència i flexibilitat necessàries per a cercar vies per abandonar l’immobilisme i desllorigar el problema més important que té ara Espanya i Catalunya.

PD: quasi acabat l’article, he llegit a El País (dins de l’edició Catalunya, perquè l’editorial d’ahir deia coses molt diferents) un escrit de l’Enric Company del qual adjunto unes frases que van en el mateix sentit però estan millor escrites que les meves:

Les manifestacions de la Diada van mostrar el diumenge passat que els partits i les organitzacions independentistes mantenen una enorme capacitat de mobilització. Els qui les minimitzen i menyspreen confonen els seus desitjos amb la realitat. Durant cinc anys consecutius centenars de milers de ciutadans catalans han atestat amb la seva presència al carrer que el gruix del catalanisme autonomista ha abraçat la causa de la independència.

Això és un canvi polític d’una gran magnitud, que ha modificat les coordenades de la política catalana i ha contribuït a canviar el sistema català de partits. Unit a la crisi del sistema espanyol de bipartidisme imperfecte, el canvi a Catalunya ha contribuït a volatilitzar les condicions de l’estabilitat parlamentària dels governs d’Espanya existent des de la dècada del 1990, amb les conseqüències que són ben visibles: 10 mesos de govern en funcions i la perspectiva d’unes terceres eleccions legislatives en un any.

Les xifres d’assistents a les manifestacions d’aquest Onze de setembre poden ser interpretades, magnificades, negades i manipulades, però res d’això impedeix constatar que responen a un canvi polític de gran magnitud, que s’ha ratificat a les urnes. Els qui deien fa tres anys que el suflé sobiranista baixava saben ara que uns anys hi haurà més o menys manifestants que uns altres, però el problema és aquí i no s’esfumarà. A l’inrevés, l’expectativa més raonable és que la pressió del sobiranisme català s’orienti a provocar canvis polítics substancials a Espanya a la manera en què al llarg del segle XX els va provocar l’autonomisme.

        

POSSIBLES ASSISTENTS A LA DIADA

Demà dia 11 torna a haver-hi una concentració reivindicativa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, encara que aquesta vegada hi hauran cinc llocs de concentració en el territori català: Berga Salt, Lleida, Tarragona i Barcelona.

També com cada any, el dilluns es donarà una batalla de xifres d’assistents en que uns contaran milions i altres desenes de milers. Com ja he fet altres vegades vaig a intentar objectivar quines poden ser les possibles xifres possibles d’assistents en base a calcular la superfície dels llocs de concentració i multiplicar pels possibles persones per metre quadrat

Per això he agafat els mapes de concentració indicats en la web de l’ANC, amb Google Earth he estimat la superfície (suposant espais diàfans sense mobiliari urbà) i aplicar una densitat de persones per metre

Doncs bé, si suposem que la manifestació aconsegueix omplir totalment els espais amb 4 persones per metre quadrat, l’assistència podria estar en l’ordre de les 765.000 persones, segons dona el detall del quadre següent:

Si en comptes de 4 persones per m2 comptem només 3, aleshores el conjunt estaria pel voltant de les 575.000 persones

Aquesta densitat de 4 persones per metre quadrat la vaig aplicar també l’any passat a la Via Lliure en la Meridiana, i donava una estimació de manifestants per sobre dels 880.000.

Veurem com va el diumenge i què diuen els diferents mitjans sobre en nombre d’assistents

JLC