MES SOBRE LES ELECCIONS USA

Quines són les raons que poden explicar la victòria de Donald Trump a les eleccions del passat novembre? De la lectura de diferents articles i d’escoltar uns quants experts, indico a continuació les que em semblen més versemblants:

- És una conseqüència dels efectes de la globalització, que ha redistribuït de forma diferencial els seus beneficis i pèrdues. Existeix als Estats Units un segment de població afectada negativament, veritables perdedors en els últims 25 anys: gent gran, en zones rurals, en àrees industrials afectades per les deslocalitzacions. Aquesta gent –semblant sociològicament a la que va votar a la Gran Bretanya a favor del Brexit- vol canvis.

-  Va encertar en el to de la seva campanya per aconseguir que la indignació de molta de la gent esmentada, es convertís en emoció i així es mobilitzés per anar a votar-lo. El seu lema de campanya era molt eficaç, com també va ser-ho el del Brexit: Make America Great Again / Let’s take back control. No es va presentar com un candidat nice, sinó com una persona emprenyada, airada, disposada a fer el que calgui per redreçar el rumb; és a dir es va presentar amb el mateix estat d’ànim que els seus votants

-   En cavi la racionalitat i fredor de la campanya de Hillary –que no va pensar mai que Trump fos una amenaça real- no va aconseguir que molts demòcrates anessin a votar. A més va transmetre menyspreu i superioritat en vers els possibles votats de Trump el que va engrandir la seva imatge de pertànyer a l’establishment causant de la situació actual. 

- Les enquestes prèvies van ser sempre interpretades per part dels mitjans de comunicació donant com a guanyador als demòcrates, malgrat que en el tram final la distància s’anava empetitint i doncs les diferències estaven en el marge d’error. Això va provocar la suma dels dos efectes típics en aquests casos: molts partidaris de Hillary no van a votar i votants dubtosos van acabar votant al perdedor per solidaritat.  

-  El sector rural, tant del nord com del sud, que està sobre-representat en el sistema d’elecció presidencial, va anar a votar en contra del citat establishment, dels polítics que al seu entendre no els tenen en compte, de les elits que, des d’una pretesa superioritat moral i intel·lectual, actuen en contra dels seus valors.

-  El fet de ser una elecció després de 8 anys de governança demòcrata afavoria la victòria republicana. Des de la segona guerra mundial, només en el cas de G. Bush darrera de R. Reagan, ha guanyat un president que fos del mateix partit que l’anterior. L’habilitat de D Trump va ser aconseguir la nominació republicana, i el recolzament del partit com a conseqüència sent un polític extern al partit. L’alta possibilitat d’alternança el va afavorir.

-  El Partit Republicà parteix d’una identitat política clara (home, blanc, anglosaxó, protestant, liberal), sorgida dels fundadors originals del país i l’intenta representar de forma exclusiva. El Partit demòcrata construeix la seva força política i electoral en base a sumar diferents segments y minories de la població americana (dones, afro-americans, ecologistes, gais, llatins). A grans trets sembla que aquesta vegada ha minvat la participació d’afro-americans i de dones

-  Potser la raó de la disminució citada podria ser doble. Per un costat part de l’electorat considerava excessiu que desprès del primer president afro-americà ara hagués la primera dona presidenta. Per l’altre, una part de l’electorat de raça negra no ha volgut dona suport a una dona blanca. En las dos possibles causes -que anàlisi postelectorals podran confirmar o no si són plausibles- hi ha raons de caire conservador, racista i masclista.

     

Transcric a continuació les característiques d’un psicòpata segons Robert Hare, investigador sobre psicologia criminal:

Gran capacitat verbal i un encant superficial.

Autoestima exagerada.

Constant necessitat de obtenir estímuls y tendència al avorriment.

Tendència a mentir de forma patològica.

Comportament maliciós y manipulador.

Manca de culpa o de qualsevol tipus de penediment.

Afectivitat frívola, amb una resposta emocional superficial.

Manca d’empatia. Crueltat e insensibilitat.

Estilo de vida parasitari.

Falta de control sobre la conducta.

Vida sexual promiscua.

Historial de problemes de conducta des de la infantesa.

Falta de metes realistes a llarg termini.

Actitud impulsiva.

Comportament irresponsable.

Incapacitat patològica per acceptar responsabilitat sobre les seves pròpies accions.

Historial de molts matrimonis de curta durada.

Tendència a la delinqüència juvenil.

Revocació de la llibertat condicional.

Versatilitat per la acció criminal.

Podem rumiar sobre quines d’elles es poden aplicar a Trump, i ens ajudarà a ser conscients de en mans de qui estaran els Estats Units, i el món, a partir de gener.

Ah! No podem tenir cap tipus de superioritat moral sobre els estatunidencs per que hagin votat a Trump: Berlusconi va ser president d’Itàlia durant dotze anys, Gil i Gil onze anys Alcalde de Marbella i Rita Barberà de València durant 14 anys.

JLC

AZNAR, VALLADOLID, EL PISUERGA y EL ENEMIGO

Ahir l’editorial de El País parlava de la dimissió d’Aznar com a president d’honor del PP, i feia una crítica al que ha representat en política el personatge, en especial a la seva capacitat de fracturar la societat espanyola.

Però aprofitant que Ansar està molt relacionat amb Valladolid, en especial amb Quintanilla d’Onésimo (Onésimo Redondo; fundador de las JONS, part de Falange Española), i a que el Pisuerga passa per Valladolid, l’editorial aprofita per criticar el que passa a Catalunya.

En primer lloc l’editorial, quan fa referència a la crítica que ha fet recentment FAES -la fundació ideològica d’Aznar- al PP per la seva política de “dialogo” respecte a Catalunya, considera implícitament inapropiada la immersió lingüística existent. ¿Pensa de veritat El Pais que es pot “dialogar amb Catalunya” atacant una de les bases de la defensa de la llengua catalana i de la igualtat d’oportunitats pels ciutadans de Cataunya?

De tota manera, la última frase de l’editorial és la que més m’ha cridat l’atenció: “A diferencia de distintos partidos extremistas y populistas de Europa, Aznar no necesita recurrir a la xenofobia para erigirse en el gran defensor de la identidad española: ya tiene a los catalanes”    

L’antic diari progressista i d’esquerres mostra un nou argument a seguir en lo successiu pel nacionalisme espanyol: són els separatistes els que justifiquen la defensa de la identitat espanyola. És un clar exemple d’aplicació de la tècnica de manipulació política dita transposició (veure post de 10 d’agots) que consisteix en acusar als altres del que tu fas o ets.

Hi ha un lament constant de bona part de la societat catalana que diu que el PP, l’Espanya més montaraz, la visió uniformadora i centralista de l’Estat, són la causa principal de bona part de l’independentisme. Alguns li han posat fins i tot nom: el “teorema Forcadell” que diu que l’independentisme sempre pot comptar amb Espanya per créixer i consolidar-se. Doncs bé, El País agafa l’argument expressat originalment des de Catalunya i li dona volta, se’l fa seu, i l’aplica en sentit contrari.   

Preparem-nos a sentir-ho sovint en el futur: “son los separatistas catalanes los que provocan la exacerbación del nacionalismo español, del bueno y del malo”

En part és normal si recordem que entre les tècniques més efectives del nacionalisme, del bo i del dolent, està la de tenir la figura clara d’un enemic que unifiqui a la nació per sobre dels interessos partidistes. Ha passat en tots els processos de formació dels Estats-nació des de finals del segle XVIII: no hi ha res millor per unir forces pròpies que tenir un enemic exterior.

Però la característica pròpia, única, diferencial, estranya, patològica, és que Espanya, per afirmar el seu nacionalisme, està formant un ENEMIC INTERIOR. L’enemic no està entre “els altres”, és part del que considera com “nosaltres”.

Curiós i preocupant

JLC

ELECCIONS USA

Ja fa un mes de les eleccions presidencials als Estats Units i s’han pogut llegir moltes opinions sobre les raons de la victòria del Trump: populisme, missatge simplista, guanya l’anti-establishment, i moltes mes. Potser una de les explicacions mes esteses és que en Trump ha aconseguit mobilitzar darrera seu el vot de la classe mitjana blanca de les zones industrials, empobrida per la globalització.

Veure l’evolució global del vot popular al llarg de les eleccions que han tingut lloc durant el segle XXI, dona una perspectiva una mica diferent. Veiem el quadre amb les dades resum de les últimes 5 eleccions presidencials:

El gràfic següent mostra l’evolució comparada del total de vot popular a demòcrates i republicans des de l’any 2000

Les conclusions o observacions que podem fer són les següents:

-     Hillary Clinton, la candidata demòcrata, ha obtingut quasi els mateixos vots que va tenir Obama en les eleccions anteriors de 2012. Ha perdut només 727.000 vots d’un total de 66 milions, és a dir un 1,22% de vots menys.

-     Donald Trump, el candidat republicà, ha rebut només 622.000 vots més que els que va tenir G.W. Bush l’any 2004. Un 1% més de vots en termes absoluts, però si tenim en compte el creixement de població als USA des de 2004, el vot a Trump ha perdut un sis milions respecte al de Bush

-     Per tant, en termes globals, Trump no ha mobilitzat, no ha captat, a votants nous que abans votessin demòcrata o s’abstinguessin. Fins i tot ha perdut percentatge de votants respecte al total.

-     De la mateixa manera, el problema per a Hillary ha estat no poder mantenir o incrementar els votants d’Obama i el no fer-ho especialment en alguns estats claus (els coneguts com a Swing-States), però no ho ha sigut –com diuen molts- l’abandonament de part del grup social blanc, anglosaxó i protestant (els WASP).  

-     El Partit demòcrata ha obtingut 2,5 milions de vots més que els Partit Republicà, quasi un 2% més de vot popular. És la segona vegada que passa (al menys des de 1976) que no és President el candidat que obté més vots; l’anterior va ser el 2000 quan Al Gore va obtenir mig milió de vots més que G. W. Bush, però aquest cop la diferència és cinc vegades més gran. Cal elogiar el fair play del Partit demòcrata acceptant els resultats; dubto que Trump hagués fet el mateix en una situació inversa, donat que ja va advertir que només respectaria els resultats si guanyava ell.

-     De fet el percentatge de vot popular obtingut pel candidat guanyador és el més petit (47.57) en aquest segle i en canvi el Partit Republicà controla la Presidència i les dues Cambres legislatives. Està clar que el sistema de representació americà necessita d’una pensada i redefinició.

-     Un ultima apunt, i no menor: el vot obtingut per la tercera candidatura supera els 4.400.000 vots, quan en la resta de eleccions considerades amb prou feines arribava al milió. Amb una excepció, la de l’any 2000 en que quasi aconsegueix 3 milions, el que va provocar el mateix resultat que ara: els candidats demòcrates van guanyar en vots, però van perdre en delegats, i per tant els republicans van arribar a la Presidència. Conclusió: quan un tercer partit obté un bon resultat, el partit demòcrata perd; una versió americana de la conseqüència de la desunió de les esquerres

Per tant l’anàlisi dels resultats globals ens diu que la derrota de Hillary ha estat més per la incapacitat de mobilitzar a tots els possibles votants demòcrates, que ho be es van abstenir o van votar a la tercera opció. Els perquè són més discutibles: percepció de Hillary com a casta? dels Clinton com a dinastia? suficiència o supèrbia per part de la candidata? confiança en que era impossible que Trump guanyés?

Segurament tot això existia, però tinc la sospita personal que al final a Hillary li va pesar el fet de ser dona i blanca. Hi havia americans (i americanes) que no estaven preparats per que després de tenir un president negre, ara tenir per primera vegada una dona; igualment, és possible que determinats sectors afro-americans no la votessin per ser blanca, i dona a més.

JL Campa