TAULA DE DIÀLEG

   Donat que demà comencen les reunions de la 'Taula de diàleg', avui pot ser útil recordar, a grans trets, com van anar les negociacions d’un final acordat de la guerra del Vietnam. 

   El 4 de Maig  de 1968 es dona un pre-acord entre els Estats Units i Vietnam del Nord per iniciar converses formals a París, de forma que el 10 de maig es fa la primera reunió exploratòria (per cert, al mig dels fets del maig del 68 a París).

   Mesos després, el 23 de gener de 1969 es formalitza l’inici de la Conferència de pau a París. Es seuen a la taula representants de quatre actors: els Estats Units, Vietnam del Sud, Vietnam del Nord, i el Front Nacional d’Alliberament (Vietcong). 

   No és fins el 27 de gener de 1973 que es signen els acords de París,  que signifiquen l’alto el foc i la retirada dels Estats Units del Vietnam del Sud. Dos anys després, el 30 d’abril del 1975, cau definitivament Saigon i l’abril del 76 s’unifiquen els dos Vietnams.

   Per que funcionessin les reunions negociadores es van tenir que discutir i resoldre diferents aspectes simbòlics i protocol·laris. No va ser fàcil acordar la forma física de la taula de reunions: ¿quadrada, amb visualització de les 4 parts enfrontades? ¿rodona, sense accentuar diferències? Finalment es va optar per una taula ovalada. També es va discutir fortament per l’ordre d’entrada de les parts a la sala, doncs es podia interpretar que els primers que entraven eren els derrotats que esperaven submisament a que arribessin els vencedors La solució va ser trobar una sala de reunions amb quatre portes, i que les diferents delegacions entressin a la vegada

   Durant el període entre maig de 1968 i gener del 1973, els Estats Units van canviar de president; de fet L.B. Johnson va decidir no presentar-se a la reelecció i va ser Nixon el que va gestionar la derrota. També es important recordar que durant el període de converses no es van suspendre les operacions militars, inclosos bombardeigs sobre població civil.

   

   Quines conclusions podem treure?

- La celebració de converses significa en sí mateix el reconeixement mutu entre les parts implicades en un conflicte.

- El protocol es considera important per a mantenir l’equilibri entre les parts.

- La necessitat que porta a tenir converses sobre un problema polític, es fa evident quan hi han debilitats en les parts; incloent la impossibilitat de guanyar el conflicte.

- Cal temps per aconseguir resultats positius; no es pot anar a negociar fructíferament amb la pressió d’un calendari o la il·lusió d’acabar en pocs dies o setmanes.

- Els negociadors -tots- han de tenir tremp, calma, fredor. Han d’estar preparats per no reaccionar a cor calent davant d’esdeveniments que podrien enfonsar el procés de converses. 

- Han de coincidir les parts en l’existència d’un objectiu més o menys compartit: en el cas del Vietnam era el fi de la guerra. Tot i això uns volien acabar ràpid, uns altres mantenint la divisió entre Vietnam Sud i Nord, uns altres unificant el país

   Demà comencen les reunions entre el Govern espanyol i el català per intentar trobar vies de solució al conflicte que existeix des de 2010. 

   Tot i les diferències evidents (sobre tot que no hi ha una situació bèl·lica), podem trobar algunes similituds amb l’exposat sobre les converses de París: hi ha reconeixement entre els actors, la impossibilitat de ’vèncer’ o ‘derrotar’ del tot a l’altre porta a la negociació, caldrà temps i calma per obtenir resultats, objectiu compartit de resoldre (o controlar dins d’uns marges) el conflicte de relacions amb Catalunya.

   Per cert, no em deixa de resultar curiós observar com determinats sectors indepes, que fa dos mesos feien una campanya massiva cridant ‘Spain, seat and talk’, han oblidat aquest lema i mes aviat es dediquen a menystenir les converses, quan no a demanar resultats immediats i de màxims. Fa pensar que era una campanya feta pensant que no hi hauria mai taula negociadora o de diàleg.

TRACTORS, POMES I SÚPERS

Fa un temps em vaig quedar xocat quan vaig veure en un súper una lleixa oferint pomes de !Nova Zelanda!, a un preu inferior al de pomes produïdes a Lleida. Fa poc vaig sentir que el 90% dels espàrrecs consumits a Espanya són el 90% procedents de la Xina i el Perú

També em quedo a vegades inquiet davant de la proliferació de verduleries i fruiteries amb productes que a mi em semblen de ‘lowcost’, i que sempre tenen les prestatgeries plenes, sense que puguis notar quan es produeix la renovació dels estocs consumits.

Quan hi ha incendis forestals, moltes veus imputen part de les causes, a l’abandonament del medi rural i la desaparició d’explotacions forestals, agrícoles i ramaderes, provocades per la seva manca de rendibilitat-

Aquest dies s’està anunciant una retallada del 14% dels fons agrícoles de la Unió Europea

Ahir va haver-hi tractorades a diferents llocs de Catalunya i Espanya reivindicant que la pagesia rebi un preu just pel seus productes, o al menys que estigui en proporció raonable amb el preu final de venda als consumidors. Sembla que aquesta protesta és alguna cosa més que un moment puntual, i enllaça amb moviments de fons com el de l’Espanya (i la Catalunya) buidada.

En aquest context avui el professor López Casasnovas publica avui un article a La Vanguardia que em sembla molt aclaridor. Tot i que al final està l’enllaç a l’article, resumeixo les idees més importants,:

-      Treballar per cobrir costos i amb incertesa no té futur

-      El posicionament negociador en la formació de preus de pagesos i ramaders és d’inferioritat en vers les grans cadenes distribuïdores, que actuen com monopolis de demanda i que ‘han integrado toda la cadena de valor exceptuado el esfuerzo y el riesgo del trabajador’

-      El tipus de mercat en el que es mouen els nostres agricultors és de competència imperfecta, amb grans barreres d’entrada per aconseguir equilibrar la potència de la concentració de la demanda per parts dels intermediaris.  

-      Els costos de transport d’importacions fetes des de tot el mon (inclosa Nova Zelanda) no paguen per les seves externalitats negatives contaminants, i no incorporen al seu preu aquest cost. Afegeixo que tampoc compensen el possible dúmping social en relació als països d’origen.

-      Es contradictori lloar els èxits dels models tipus ‘mercadona’ i al mateix temps reivindicar la sostenibilitat mediambiental i la defensa del medi rural i la pagesia. L’excedent i els beneficis de les grans cadenes intermediàries són l’espoli dels productors agrícoles; aquest concepte em fa recordar al de la ‘plusvàlua’ marxista en la relació empresari-obrer  

La conclusió de Guillem López Casasnovas és que cal un increment de la responsabilitat social de les empreses distribuïdores, i si aquestes no ho fan, les consumidors haurien de decidir millor on comprar.

Crec que les grans distribuïdores no canviaran;  per tant hem de ser els ciutadans els que, aplicant la ja vella dita ‘pensa globalment, actua localment’ haurem de seleccionar el que comprem; no només en base al preu, sinó també a l’origen del producte, incorporant a la nostra decisió el ser conscients dels costos amagats i de la repercussió sobre el nostre entorn natural més proper.

Article Guillem López Casasnovas

200208 CALLE ESTE-OESTE

He llegit el llibre Calle Este-Oeste de Phillipe Sands. Es tracta d’una obra que es ven a les llibreries com a literatura, però es de fet un llibre d’història sobre centre-europa que, partint de la història familiar de l’autor, mostra l’entorn de la segona guerra mundial. Al meu parer té tres principals focus d’atenció: la ciutat de Lviv, tres dels seus ciutadans i el judici de Nuremberg

Lviv. Una ciutat coneguda com Lemberg sota l’imperi austro-hongarès. Després de la primera guerra mundial va passar a ser polonesa i el seu nom va canviar a Lwow. Quan la van ocupar els soviètics al principi de la segona guerra li deien Lvov, però quan els alemanys la conquereixen li tornen a dir Lemberg; finalment va passar a ser part d’Ucraïna i el seu nom actual és Lviv. No només va tenir 5 noms sinó, a més, va pertànyer a 8 estats diferents en poc menys  de 30 anys. Va patir un pogrom el 1918 i la deportació al camp d’extermini de Belzec de 50.000 jueus en només 2 setmanes de l’estiu de 1942 (Die Grosse Aktion). La ciutat és la mateixa, però les guerres, els exterminis i les deportacions han  canviat les característiques de la seva població, que ara s’ha homogeneïtzat amb majoria ucraïnesa

Els tres ciutadans són principalment Hersch Lauterpacht (n. 1897) i Raphael Lemkin (n.1900). Van viure i estudiar a Lviv, en la mateixa universitat. Els dos van destacar en el camp jurídic on van crear, desenvolupar i aconseguir fer efectius dos conceptes novedosos en el dret internacional: ‘Crims contra la humanitat’ i ‘Genocidi’. El primer concepte és de Lauterpacht que, partint d’una concepció liberal, posa el focus sobre la protecció dels individus com a éssers individuals;  de Lemkin és el segon, que es centra en els crims que tenen com objectiu la destrucció de ser humans pel fet de pertànyer a un grup racial, lingüístic, religiós o polític.

El tercer ciutadà és l’avi de l’autor del llibre -Leon Buchholz-, que li serveix de motivació per a teixir el relat entre els records familiars, la història de l’època nazi i la generació dels nous conceptes legals. A partir d’una història familiar Sands elabora una investigació sobre uns conceptes de dimensió general; passa del que és local al global.

Judici de Nuremberg:  El llibre relata com el concepte de ‘crims contra la humanitat’ va ser cabdal en l’acusació als jerarques nazis, entre ells Hans Frank (quart personatge principal del llibre), jurista destacat del règim nazi, governador de Galitzia durant l’ocupació de Polònia i responsable doncs de la citada Grosse Aktion a la ciutat de Lviv.

Per primera vegada s’introduïa i aplicava: “que el derecho internacional no era solo un derecho ‘entre estados’ sino también el derecho ‘de la humanidad’. Va ser el germen de la Corte Penal Internacional.   

Unes consideracions personals sobre el tema:

És un mèrit de l’autor com el llibre relata amb força tensió argumental els esforços de Lemkin per que els crims nazis fossin considerats genocidi (cosa que no va passar), així com la personalitat del citat Frank a partir de converses de l’autor amb el seu fill, que no defensa al seu pare, més aviat renega d’ell.

Quan explica la motivació del llibre, posa l’origen en una invitació que va rebre per a donar una conferència en la Universitat de Lviv l’any 2010; quan es prepara el tema descobreix que tant Lemkin com Lauterpacht eren originaris de Lviv, com el seu avi. Sorprèn que Sands, investigador acadèmic a França, Gran Bretanya i els Estats Units, no fos conscient d’aquest fet. Potser s’explica per que  el seu avi mai havia parlat de la seva vivència en l’època nazi: ‘Leon había encerrado la primera mitad de su vida en una cripta’. A Espanya també s’ha donat aquesta conducta de silencis en relació a la guerra civil.

Quant de patiment i dolor significarien pels seus habitants els continus canvis de pertinència de  la ciutat de Lviv! Comparo amb relats de la guerra civil espanyola de les terres de l’Ebre, que van patir canvis de zona nacional a republicana i després a nacional de nou, que relaten un munt de venjances i persecucions. A més la conseqüència final no ha estat tornar a una situació de convivència de diferents orígens dins de la ciutat, sinó a una homogeneïtzació sota una majoria ucraïnesa, sense presència significativa de jueus, polonesos o alemanys.

Foto: Gueto de Lviv

https: //es.wikipedia.org/wiki/Gueto_de_Le%C3%B3polis