Per diferents raons i des de diversos enfocs, és un fet que a la societat espanyola –i a la catalana- s’està imposant el “relat” que afirma que la transició espanyola va ser un fracàs, una desfeta, una traïció, i una victòria pòstuma del franquisme.
Sempre he cregut que el problema en la construcció d’aquesta explicació de la història recent, és que es barregen tres períodes històrics separats:
El primer període és la transició pròpiament dita, és a dir el procés entre el regim dictatorial franquista (no oblidem que el dictador va morir sent Generalíssim, amb tot el poder, afusellant persones el mes anterior: “va morir al llit”) i arribar a ser una democràcia homologada a les altres del món occidental; aquest període acaba al meu entendre amb l’entrada d’Espanya en la comunitat europea el 1986. Es disposava d’una Constitució oberta que permetia anar evolucionant en funció de com ho fes la societat, un Tribunal Constitucional prestigiós (va frenar la LOAPA), l’horitzó espanyol estava ple de possibilitats de ser un país fortament desenvolupat amb característiques de potència mitjana, i Catalunya tenia per davant grans possibilitats d’anar aconseguint més autogovern. Va ser un procés amb un resultat exitós sense dubte.
El segon període comença amb l’arribada José Maria Aznar al govern espanyol el 1996, desprès d’haver unificat en un sol partit a totes les dretes i extremes dretes hispàniques. S’apropia de la Constitució espanyola, la petrifica convertint-la en uns nous principis del Movimiento (inalienables per definició), i comença un lent però continuo procés de recentralització i buidament de competències de les autonomies. D’alguna manera és en aquell moment quan es trenca el pacte de la transició, per que la dreta conservadora espanyola té un pla alternatiu i renacionalitzador en el sentit de l’espanyolisme uniformista. El discurs hegemònic triomfant de la dreta (amb l’extrema dreta inclosa) va començar a imposar-se, malgrat el govern Zapatero, i a frenar les possibilitats d’avançaments socials i de visions pluralistes de l’estat.
El tercer període és l’actual i comença entre 2006 i 2010: L’oposició del PP al nou Estatut de Catalunya de 2006, la crisi econòmica global a partir de 2008 amb el gir econòmic cap a l’austeritat imposada, i la sentencia sobre l’Estatut del 2010 feta per un Tribunal Constitucional manipulat pel PP. Tots aquests fets, que tenen com a conseqüència la desafecció de bona part de la gent que havia donat suport al sistema polític vigent, més el canvi generacional natural després de 30 anys, trenquen de manera ja evident els pactes que eren la base del regim del 78.
Avui en Antoni Puigverd a La Vanguardia diu més o menys el mateix millor que jo:
La transició va ajuntar (perquè no hi havia més sortida) els espanyols de parles i d’ideologies diverses, entorn de la idea de reconciliació i de la col·laboració lleial. Però aquest vernís va desaparèixer per l’embornal de la història en la dècada dels noranta, quan Aznar va desacomplexar els hereus socials, econòmics i polítics del franquisme gràcies a una operació política excepcional: la galvanització del centredreta espanyol amb el metall de l’extrema dreta ...
Però ara la influència de l’extrema dreta sobre la vida política espanyola es veu descarnadament. Va tibar fins a extrems intolerables el difícil i ambigu equilibri territorial que el títol VIII de la Constitució emparava, amb la qual cosa es van crear les condicions objectives del plet a cara o creu amb Catalunya. I amb el tema de la memòria històrica ha impedit completar el cicle virtuós de la transició ...
Tant l’esquerra antifranquista com el catalanisme van fer, en el pacte de la transició, moltes concessions que, en un moment donat, van ser traïdes. Aquest és el nus de la qüestió. O apareix a la dreta un corrent que refà i renova el pacte de la transició ... o bé el procés de ruptura quallarà de manera inevitable; i no solament a Catalunya ...
La dreta pot seguir manant, però mentre estigui galvanitzada per l’extrema dreta, ho farà a costa, no ja de la desafecció de molts catalans i d’un nombre creixent d’espanyols, sinó també a costa del futur d’Espanya.
En resum: no cal negar mèrits a la transició pròpiament dita que va aconseguir un règim democràtic i esperançador. Cal enfocar el problema actual espanyol en l’hegemonia de la (ultra) dreta a partir del lideratge d’Aznar i amb la política quietista, fosca, subterrània de Rajoy. I per lluitar contra això no cal carregar-se el procés de la transició
PD: Quina alegria poder veure exposada a la via pública -i a les defecacions dels coloms- una estàtua del general dictador !!decapitada¡¡. Quin gran símbol! Segur que a ell no li agradaria gens veure’s-hi.
De fet, jo proposaria deixar-la exposada fins que surtin del “Valle de los Caidos” les dues despulles que estan enterrades a l’altar major.
Article de Puigverd
