Ja s’ha acabat la campanya electoral del
27S. El meu principal pensament després d’aquestes dues setmanes és: pobre
Espanya!, quins governants que té!; és difícil fer-ho més malament pels seus
interessos.
Davant del que ells mateixos diuen “desafio
separatista”, un problema que afecta a la indissoluble
unitat de la nació espanyola, ja m’esperava una gran ofensiva per part del
Govern de l’Estat, dels dos partits majoritaris, de tot l’aparell de l’Estat i
dels mitjans informatius, com així ha sigut. El que no m’esperava és que ho
fessin tant malament:
- Han actuat des d’una
posició de superioritat: nosaltres sabem molt bé el que passa a Catalunya. A Catalunya
hi ha –segons ells- una majoria silenciada, que si són capaços de mobilitzar-la
els farà guanyar les eleccions. Per tant s’han dirigit només a ells, i no a la
resta de catalans que creuen en diferents graus que cal canviar les relacions
Catalunya-Espanya.
- Han continuat amb l’estratègia
de negació de Catalunya, de reconeixement de “l’altre”. Aquesta negació confirma
l’existència d’un marc mental diferent, que condiciona el racionament associat.
Segueixen imaginant Espanya com un cos, i per tant perdre un membre és una
amputació dolorosa. A Catalunya és parla de relacions de parella (Espanya i
Catalunya) i la independència és una separació, no necessàriament traumàtica
- Missatges exclusivament
negatius: una nova versió de les set (o més) plagues bíbliques. No han ofert un
futur millor i il·lusionant, ni han desenvolupat l’apartat d’avantatges de
continuar junts, no ofereixen un projecte atractiu per a Espanya. Només avisos
en forma de amenaces que, a més, només seran efectives si Espanya actua de
manera bloquejadora i venjativa.
- Manca d’empatia i
de capacitat de seducció. Només surt el pa amb tomàquet, la Costa Brava i frases
fetes com “os queremos”; per cert importada de com el Regne Unit es dirigia als
escocesos abans del seu referèndum.
- Arguments majoritàriament
economicistes, quan el problema és de reconeixement. Quan es trenca una parella
no pots argüir només la hipoteca,
- No saben què és el
soft power -el poder tou- i la seva importància per a les relacions entre
persones i entre estats. Han utilitzat de forma quasi exclusiva el hard power (Banca,
Tribunals, “el peso de la Ley”, Exercit, Església), el que ha implicat a més l’abús
barruer i manipulador de les Institucions públiques. Han tingut de fer
successius desmentiments d’afirmacions, però l’afirmació va en titulars en portada
i la rectificació en lletra petita i en planes interiors.
- Continuen sense
escoltar. Fa molts anys que moltes veus des de Catalunya fan advertiments sobre
la desafecció incremental de la ciutadania catalana (recordem només els discursos
de Montilla a Madrid mentre va ser President). Y la raó es que no escolten per
que “desprecian cuanto ignoran”; dit d’un altre manera, la ignorància porta al menyspreu.
- Han contribuït al caràcter
de referèndum de les eleccions, internacionalitzant el problema cercant suports
al estranger, però sense argumentar propositivament dins del propi país
- Crida continua i de
caire conservador a l’estat de dret i a la legalitat vigent, on està clar que no
entra la independència. Ha estat una forma de negar la possibilitat de negociació,
de forma que l’altre part només li queda la reivindicació i les sortides
imaginatives.
- Seguint una de les tècniques
més barroeres de la propaganda, la regla de la transposició, acusen als altres
del que ells fan: nacionalisme, no negociar, enquistament, manipulació,
adoctrinament. Exemple recent, les declaracions de la Vicepresidenta
Santamaria: “Santamaría afea a Mas que no hable con "el 50% de catalanes" y
advierte: "Si no te reconocen como Estado, no existes" (La
Vanguardia 22/9)
- On està el Rei? Ja
sé que no te més capacitat constitucional que “arbitra y modera el funcionamiento regular de las Instituciones”, però ho està fent?
Sap que s’està jugant la corona?
Considerant que l’interès
del PP i el seu Govern és mantenir la unitat d’Espanya, i no per la força, sinó
per mitjà de convèncer als catalans que és una millor opció que no pas la independència,
la pregunta és perquè ha actuat d’aquesta
forma tan allunyada als seus interessos estratègics?
Opció 1: confien en
que els partits partidaris de la Unitat d’Espanya aconseguiran la majoria
absoluta del Parlament català. Cap enquesta ho preveu
Opció 2: acostumats
a concebre la política espanyola des d’una mirada centralitzada en Madrid, no
tenen la percepció adequada, ni la capacitat d’analitzar informacions
discordants o diferents
Opció 3: són més inútils
dels que ens podem arribar a pensar, de forma que no han fet una campanya
adequada el problema
Opció 4: no estan
aplicant un enfoc estratègics, a llarg termini, sinó tàctic: guanyar les
pròximes eleccions generals espanyoles i conservar el govern. Pensen amb un enfoc
dicotòmic: si guanya l’independentisme el 27S, el partit que es presentarà com
a millor garant de la sagrada unitat de la pàtria espanyola és el PP. Si perden
les forces favorables a la independència, el PP es presentarà com el “conseguidor”
que ho ha fet possible. O sigui, en els seus càlculs partidistes, una estratègia
win-win pel PP a curt termini.
En resum, el govern
i el partit majoritari a Espanya: o no veuen la realitat, o la veuen
distorsionada, o són inútils o en el millor dels casos són curt-terministes. El
principal partit de l’oposició no té tampoc una posició clara per enfocar la resolució
del problema territorial. Els altres partits espanyols o són irrellevants o no
tenen experiència de govern, i el seu principal objectiu és aconseguir accedir
a quotes de poder a Espanya, no resoldre el problema.
Per tant, pobre
Espanya; que malament ho té.
JLC
Dos cites
interessants seguint el fil de l'anterior:
Sense
acceptar els independentistes tal com són i sense assumir que Catalunya no és
un braç o un ronyó d’un subjecte polític superior sinó que és subjecte en ella
mateixa, no hi ha sortida dialogada. Només hi ha la llei del més fort. Tot
pacte requereix el reconeixement mutu dels negociadors. Josep Ramoneda ARA 12/9
Las posibilidades de conservar a Cataluña en España
dependen al fin y al cabo de la capacidad de los españoles de ganarse a los
catalanes. Y esa capacidad es nula. Ramon Cotarelo. 22/9
