Quina pena!! L’oncle Pepet tenia
raó una vegada més. El reconeixement del frau fiscal per part de Jordi Pujol és
un episodi rellevant de la dificultat de mantenir la creença en l’honestedat i
honorabilitat de les persones si no es senten sotmeses a control i vigilància. Aquest
cas te diferents facetes i formes d’interpretar-ho:
Una de les característiques de
Jordi Pujol al llarg de la seva actuació com a polític i com a president era el
to ètic i moral del seu discurs, les crides a com havien de ser les formes
correctes d’actuar, incloent com ser un “bon català”. Els seus discursos i
escrits ja no es podran llegir mai sense tenir en compte que va ocultar durant
més de 30 anys un capital situat a l’estranger.
En una societat democràtica
avançada, un dels pitjors delictes que pot fer un política és el frau fiscal. Que
els impostos siguin aprovats pels Parlaments representats del conjunt del poble
és una de les mes grans conquestes democràtiques. No complir amb les
obligacions fiscals és robar als teus propis conciutadans, i això no ho pot fer
mai un polític.
Agreuja la valoració crítica del
fet, que fa quasi dos anys que va començar a sortir informació sobre el tema i
fins la setmana passada tampoc va trobar temps per fer el que ha acabat fent:
acceptar els fets. Que esperava? Que continués la impunitat?
Pujol ha perdut segurament bona
part del seu prestigi i del seu paper a la història. Amb diferències, però el
fet confessat per Pujol és una mica com el 11M per l’Aznar: canvia la visió de
la seva actuació global a la història. L’Aznar va ser conscient des del primer
moment d’això i d’aquí la seva rancúnia i interès en canviar a posteriori els
fets. Desitjo que Pujol no caigui en el mateix error.
La propaganda i els interessos
partidistes intentaran el contrari, però crec que aquest fet no invalida ni
deslegitima el nacionalisme català ni el moviment sobiranista; això sí, aquest entorn
polític s’ha de mostrar clarament crític en contra del que va fer l’ex-President,
i no caure en la resposta tipus “i tu més”. Els episodis de corrupció en el
Partit socialista, la gurtel en el PP, els Zaplana, Camps, Fabra, ERE,s a
Andalusia, etc., no invaliden les ideologies que representen els partits
respectius. El que provoca més desafecció és la manca de resposta clara davant
dels casos concrets quan afecten als propis partits.
Qui segurament ho pagarà amb dificultats
a curt termini per dirigir el país i amb una forta pèrdua de vots en properes
eleccions serà Convergència. Només els queda fer un gran canvi ideològic generacional
i de persones. Pujol era el rei abdicat, però encara parlava, influïa i tenia
el carisma suficient per a mantenir un fort pes polític; això s’ha acabat.
Catalunya és (ha de ser) més que
un club, més que un partit, més que un President. El camí que bona part vol recórrer
cap a la independència ha de ser cap a un país diferent, sense Millets,
Pujolets, Bustos i alcaldes amb sobresous. Ens cal un país honest, transparent,
amb separació i equilibris de poders, amb formes de participació popular,
mitjans de comunicació públics (no governamentals), que lluiti contra la injustícia
i la desigualtat, amb una visió social respectuosa amb els individus, amb una
nova llei electoral pròpia. Per això sí valdria la pena.
PD: No vull acabar sense comentar
que espero que desprès del cas Pujol, segueixin sortint altres casos dels que
es parla, no es concreta i ningú confessa: fortuna del ex-rei Juan Carlos, terrenys
de la família d’Esperanza Aguirre al costat de l’estació de l’AVE, venda de la
ciutat esportiva del real Madrid, etc. etc.
JL Campa
