PROPOSTA DE REFORMA FEDERAL

Ahir Miquel Iceta, com a primer secretari del PSC,  concretava en un article al País els criteris per a una reforma federal de la Constitució Espanyola. Segons ell, les qüestions que ha de contemplar són:

 

1. La definición de España como Estado federal.

2. El reconocimiento de que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones.

3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio y la atribución de todas las demás competencias a las autonomies.

4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes.

5. La consideración de los temas lingüísticos, educativos y culturales como competencia estricta de las comunidades con lengua propia.

6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las autonomías.

7. La descentralización efectiva del Poder Judicial.

8. La transformación del actual Senado en un Consejo Federal integrado por los Gobiernos autónomos.

 

Apuntem-nos doncs aquests criteris, que inclouen un estat no unitari ni uniforme, el reconeixement  de la plurinacionalitat, asimetria per a temes específics, autonomia total per temes educatius, lingüístics i culturals, principi d’ordinalitat i Senat federal a l’estil alemany. Aquesta proposta no es dedueix directament de la coneguda com a Declaració de Granada del PSOE. Per tant, la primera pregunta seria si el PSOE es fa seus aquests principis federals.

En qualsevol cas, una reforma de la Constitució que inclogués les qüestions proposades, que coincideixen molt amb el pensament federal de Pasqual Maragall, podria ser la concreció formal de la tercera via. El problema continua sent si el poder establert a Espanya (PP, PSOE i l’estabishment a Madrid) són capaços d’acceptar i desenvolupar un canvi de la distribució del poder com el proposat.

La proposta d’Iceta es situa en la millor tradició del catalanisme clàssic: és una proposta de regeneració d’Espanya per a millorar l’encaix i situació de Catalunya. Però, la compra algú a Espanya? la comprarà ara algú a Catalunya?

Veurem.

JL Campa

 

M Iceta

ESCÒCIA: TE PARA TODOS?

Dos dies abans del referèndum a Escòcia, els tres principals partits britànics van fer públic un manifest en que es comprometien a millorar l’autonomia escocesa. La publicació d’aquest document alguns analistes la consideren com clau de volta per la victòria del no a la independència. Adjunto el text original traduït per mi mateix:

 

EL VOT

El poble de escòcia vol conèixer el que les tres principals partits proposen com a canvi per Escòcia.

Estem d’acord en:

El Parlament escocès tindrà nous poders permanents i d’envergadura, sota un  calendari acordat i anunciat pels tres partits.

Es la nostra esperança que les persones d’Escòcia s’involucrin directament, així com que cada partit treballi  per millorar la forma en que el regne Unit sigui governat en els pròxims anys

Estem d’acord en que el regne Unit existeix per assegurar  les oportunitats i la seguretat de tots, compartint els nostres recursos de forma equitativa entre les 4 nacions per assegurar la defensa, prosperitat i riquesa de tots els ciutadans

I degut a la continuació de la clàusula Barnett (*) de assignació de recursos, i als poders del Parlament escocès per augmentar els ingressos,  podem afirmar categòricament quela ultima paraula sobre quan es pot gastar en el Sistema Nacional de Salut serà una competència exclusiva del parlament escocès

Creiem que aquests  arguments fan molt poderós el romandre junts al Regne Unit a fi de sustentar el nostre futur com a país. Farem honro a aquests principis i valors, no només abans del referèndum, sinó després

El poble vol veure un canvi. El vot negatiu serà un canvi mes ràpid, més segur i millor que no pas la separació.

Signen: Cameron (conservador), Miliband (laborista) i Clegg (liberal)

(*) fórmula Barnett: actual sistema de reparto regional de la inversión pública, que atribuye la inversión pública en Escocia, Gales e Irlanda del Norte de acuerdo con las variaciones que se registran en la inversión pública en Inglaterra (El País 16/9/14)

 

Es considera que obre la porta a la tercera via, a incrementar el nivell d’autonomia escocesa, sense arribar al trencament, i que per això molta gent dubtosa o partidària d’aquesta solució es va decantar pel No

Si ens imaginem un document semblant a Espanya, signat pels màxims representants del PP i del PSOE, podria tenir la força suficient per a acabar amb el problema català tal i com esta plantejat ara? Ho dubto, i no sols per l’impensable d’una frase de l’estil de “entre las naciones que forman España”

Es tracta d’un document amb promeses genèriques i sense concretar. És un manifest de bones intencions embolcallat de paraules de compromís i honor. Si ha tingut èxit pot ser serà per que el poble britànic confia més en els seus governants i les seves promeses. A l’estat Espanyol estem cansats de promeses i cords no complits.

Per cert, ja es diu ara que la cosa es pot concretar en un solució semblant a les autonomies espanyoles, és a dir “te per a tots”, que no era el plantejat en el document. Seria una pena que la democràcia mes antiga del mon, que ha donat exemple de com enfocar un problema polític donant veu al poble, caigués també en el vici de fer propostes a curt termini, per sortir del pas, no complint compromisos.

O potser és que a tot arreu, “Paris bien vale una misa” (o una mentida)

Veurem la resposta dels escocesos

JL Campa

REFERÈNDUM ESCÒCIA

Escoltats els resultats del referèndum i sense llegir articles d’opinió sobre el mateix, faig les següents reflexions:

 

Increïbles les dades d’enregistrament per anar a votar (el 96%) encara que una mica incoherents amb la participació final (84%). La gent s’apunta per desprès no anar-hi? En qualsevol cas, una gran participació, i per tant una gran legitimitat del resultat.

 

Resultat previsible per tres raons: L’opció d’independència significava un gran trencament amb la situació inicial; Trencar un país de la tradició i força de la Gran Bretanya és molt difícil. Pesen al final les tradicions i la història recent, que inclou haver estat fins fa poc més de cent anys el país hegemònic al món, amb l’imperi més gran conegut. En segon lloc, fa mig any, el vot independentista no superava el 30%, i és molt difícil aconseguir un canvi tant important fins a superar més del 50%. Per últim, l’opció final pel votant escocès no ha estat entre independència i seguir igual, sinó entre independència i més autonomia; votar NO era votar per més autonomia dins del regne Unit (la tercera via)

 

En aquest tema, al Regne Unit s’ha fet política des del principi: acord per fer el referèndum, pregunta clara, debats argumentats, oferta de més autonomia. A més, la posició unionista no ha estat desqualificadora del contrari, sinó que més aviat a intentat aconseguir convèncer que no pas vèncer. És a dir, no ha amenaçat a Escòcia a vagar per l’espai sideral.

 

Són evidents els problemes que planteja sempre la celebració d’un referèndum puntual com a forma de participació política: cal escollir entre dos posicions alternatives, sovint antagòniques, sense deixar espai per a solucions intermitges. No li veig cap avantatge sobre la democràcia representativa amb cultura de participació de la gent en eles assumptes públics.

 

Vull recordar que en la història recent d’Espanya, els referèndums que s’han fet els ha guanyat sempre l’opció presentada pel govern de torn, que era la de menys risc teòric: Referèndum per la Reforma Política (“reforma o ruptura”, guanya la reforma), Referèndum Constitucional (ser democràcia o no ser-ho, guanya l’opció de ser democràcia), Referèndum de la OTAN (continuar dins o sortir-se’n, guanya seguir dins)

 

De tota manera continua sent present la contradicció a Catalunya i Espanya (molt mes clara fa pocs anys), on els que perdrien la consulta per la independència la volen fer, i els que la guanyarien no volen fer-la. País de bojos.

 

JL Campa

 

 

 

BONO I MARAGALL

Ahir en El País es publicava, sota el titular “Menos corrupción y más solidaridad es lo que necesita Cataluña”  un article de José Bono explicant una conversa a l’octubre de 2005 entre diferents “padres de la Pàtria” a Madrid i on acusa a Pasqual Maragall i a l’Estatut de ser “la base de la secesión”.

L’Enric Juliana i en Miquel Iceta contesten avui mateix al citat article, però a mi m’agradaria aportar dues coses del meu treball fi de grau sobre el federalisme en el pensament polític d’en Pasqual Maragall.

 

Per una banda adjunto el núvol de paraules emprades en els texts treballats sobre els escrits d’en Pasqual Maragall, on queda palès que el concepte d’Espanya és superior fins i tot al de Catalunya, de forma conseqüent amb l’enfoc del catalanisme clàssic de trobar encaix a Catalunya dins d’Espanya i de reformar aquesta per a fer-ho possible

 

 D’un altre, adjunto una part de les conclusions del treball, que fan  referència a la intenció política de Pasqual Maragall de canviar Espanya per poder encabir Catalunya, i de les dificultats per a fer-ho, en bona part per actituds polítiques com les del Sr. Bono:

“el projecte polític de Maragall està més orientat a canviar Espanya que a canviar Catalunya. Catalunya no pot ser el que és, i vol continuar sent, si Espanya no canvia i accepta la seva pluralitat. Si Espanya te un projecte uniformista, uninacional i monolingüe, Catalunya no té cabuda o ha de deixar de ser el que és. Però Maragall és optimista sobre el tema; cal tenir en compte que pertany a la generació política anomenada de la transició, que va començar lluitant contra la dictadura franquista, i va protagonitzar el canvi d’Espanya a una democràcia de tipus liberal, introduint la descentralització en la forma d’estat de les autonomies, i aconseguint la incorporació a la Comunitat Europea. Si havien aconseguit això, per què no podia plantejar-se una reforma que implicava menys canvis i menys ruptures?   

De tota manera, l’optimisme anterior va ser sotmès a una dura prova durant el procés de reforma de l’Estatut, que va evidenciar la dificultat de trobar una interlocució lleial i clara per par del poder polític espanyol. Com s’ha vist abans, Maragall va posar en evidència les actituds de rebuig, indiferència, hostilitat fins i tot, de l’espanya conservadora, del nacionalisme espanyol, de la dreta però també de l’esquerra, dels mitjans de comunicació de Madrid especialment, de l’altre Espanya, la que no és plural

Maragall avisa dels riscs d’aquesta actitud, de la creació de desconfiança i desesperança, de la desafecció i del possible creixement del moviment independentista. En relació a aquest tema, Maragall no ha sigut mai independentista, el seu projecte ha estat sempre definit per facilitar l’encaix de Catalunya a Espanya, en part per que creu que els conceptes de sobirania, estat i independència estant canviant. De fet el que vol és anar portant, amb els fets, amb les polítiques, amb el pacte federal, als independentistes cap a la via federal.

Però la manca per part de la part espanyola d’interlocució, de voluntat política pluralista, d’enteniment del projecte integrador plantejat, de federalistes està fent impossible el concepte d’Espanya plural i el desenvolupament d’un projecte de federalisme pluralista.  

Maragall es defineix sempre com catalanista, un catalanisme que defineix com sentiment de pertinència, però també obert, integrador i no exclusivista, orientat a impulsar la transformació a Espanya, que torna a insistir en avançar junts des de el reconeixement de la diferència, i que el lliga també amb la seva idea de federalisme. És també un catalanisme orientat a Europa i el món, a la llibertat més que la separació, lleial i obert.”

 

Una ultima consideració és que, si acceptem l’explicat pel Sr. Bono, el nivell d’argumentacions  dels implicats en la discussió no supera al de les pitjors tertúlies.

JL Campa

 

Bono

Iceta

Juliana

LA DIADA D'AHIR

Observacions en l’entorn de Mossèn Cinto

 

-          Entre 3 i 3,5 persones per m2 en una amplada de 40m. Això dona entre 1,320.000 i 1,540.000 manifestants. Quedem en 1,5M?

-          I aixó és molt. Catalunya te uns 7,5 M d’habitants. Es van manifestar en un sol punt del país un 20%.  L’equivalent serien unes manifestacions de 9,5M a Espanya, 16M a Alemanya, a 62M als Estats Units i a 271M a la Xina.

-          Públic variat, amb una gran part de gent entre 30/50 anys, que són una part de la població que crec no és gaire present en altres actes i moviments socials actuals.

-          Ambient de festa: famílies amb nens, sense tensió, amb alegria. Poca reivindicació, tret de uns pocs crits d’independència.

-          Considero que manca un moment (o estona) culminant. La gent es concentra, passa l’estona, sua la cansalada i se’n torna cap a casa.

-          Excés d’uniformitat. Poques (cap) pancartes reivindicatives; tampoc n’hi han indicant d’on es procedeix.

 

Comentaris a posteriori

 

-          El País no és el que era: diari independent, progressista, amb una certa orientació d’esquerres. Segueix una línia editorial negacionista del conflicte, donant importància  a la manipulació oficial, i considerant el fracàs del moviment catalanista en els dos últims anys. nomes li falta un passat per a dir el mateix que l’Alicia, que la manifestació d’ahir demostra el fracàs independentista.

-          TV3 està impresentable. Ahir nit en el resum inicial del TN només es va parlar de la V; no hi va haver més noticies al mon. Com la manca de professionalitat arrossega cap a fer malament les coses, no van ni aprofitar la punxada dels “unionistes” a Tarragona.

-          Sobre lo de Tarragona: el PP de Catalunya, Ciutadans, el sector espanyolista del PSC-PSOE, ¿no tenen mes capacitat de mobilització que arreplegar a menys de 10.000 persones en el millor dels casos? Per a mi, la major sorpresa del dia.

-          És veritat que en democràcia les decisions no s’han de prendre en base al nombre de manifestants. Però la capacitat de mobilització d’una idea s’ha de tenir en compte políticament. És el que va fer Adolfo Suárez quan va veure el Passeig de Gràcia ple el 1977: va fer política, va  estirar les lleis vigents, i va portar al Tarradellas, reconeixent la seva legalitat d’origen republicà.

-          Es veritat també, com diuen alguns, que 6M de catalans no és van manifestar a favor de la independència i del dret a decidir; però també ho és que 7.490.000 catalans no es van manifestar a favor de la continuïtat en Espanya. Recordar per últim com el règim franquista va utilitzar el terme “majoria silenciosa” en el seus últims anys, quan augmentaven les manifestacions al carrer.  

JL Campa

JOC DE DIFERÈNCIES

Font: Ferreres a El Periódico 11/9/14

COMPTAR MANIFESTANTS DE LA VIA CATALANA

El proper dijous, 11 de setembre, es farà la Via Catalana: la V de votar, de victòria, de voluntat.

Intentarem avançar quina pot ser l’assistència de persones a l’acte, amb la mateixa metodologia que ja vam emprar  en ocasions anteriors: calcular la superfície amb google Earth, estimar una densitat d’assistents i arribar a la quantitat de manifestants possibles.

Recordem que amb aquest mètode ens sortien 492.000 manifestants l’any 2012 i un milió a la cadena del 2013.

Doncs be les possibilitats pel proper dijous es resumeixen en el següent quadre:

Cal tenir en compte que en el càlcul de la superfície no es resten els espais enjardinats o ocupats per mobiliari urbà. Per estimar la densitat, una mitja de 2 persones per metre quadrat és ja considerable.

Per tant, si la V és un èxit, si  s’aconsegueix  omplir de forma considerable tota la superfície plantejada, si es donen desbordaments de persones en algunes zones, la quantitat de persones  aplegades podria oscil·lar entre les 750.000 i el milió. I això és molt per ser una concentració en un sol punt del territori.

JL Campa

 

 

1714-2014

Adjunto complet un article de  Albert Sánchez Piñol avui a La Vanguardia, pel seu interès en quan a dades històriques sobre el 1714, les interpretacions que es fan ara, i també per ser l’autor del llibre Victus, la presentació del qual va ser censurada pel govern espanyol a Holanda la setmana passada:

 

La noche del 11 de septiembre del año pasado estaba escuchando una emisora de alcance estatal cuando intervino Antonio Bolaño, tertuliano exaltado, exasesor de Montilla, despachándose a gusto contra la exitosa manifestación. Bolaño describió Catalunya como un lugar tan enrarecido por los soberanistas, tan intelectualmente enloquecido, que algunos incluso mencionaban “barbaridades” como “republicanismo monárquico”. Al señor Bolaño alguien le tendría que haber dicho dos cosas. Una: que la expresión republicanismo monárquico es un término estrictamente académico que usan los historiadores para describir la filosofía política que imperaba en Catalunya antes de 1714. Y dos: que la ignorancia casi siempre va de la mano del ridículo.

Los hechos de 1714 han generado tantos esfuerzos revisionistas que es imposible resumir todos los argumentos del megáfono negacionista. He aquí los principales.

El discurso de Casanova el 11 de septiembre deja muy patente que los catalanes luchaban por el rey y por España. En efecto, el último alegato del gobierno catalán, en circunstancias extremamente patéticas, invoca que la lucha catalana es “por la libertad de toda España”. Lo que el revisionismo calla es que el significado de la palabra España era radicalmente diferente del actual. Los historiadores han definido la España de 1713 como un “Estado Compuesto”, un sistema de esencia confederal. Es decir, que la última proclama de Casanova era perfectamente coherente con la defensa de las Libertades y Constituciones.

En cualquier caso, ¿saben de dónde han sacado los autores revisionistas el fragmento de la proclama “españolista” de Casanova? De Castellví. Francesc de Castellví fue un exiliado austriacista que escribió las monumentales Narraciones históricas, guiado por el deseo de inmortalizar la lucha de los catalanes por sus libertades. ¿Qué hace el revisionismo? De las más de cinco mil páginas de Castellví toma un fragmento minúsculo y excluye las otras 4.999 páginas. Bravo. De hecho, la última Diada, el PP pagó para que la prensa catalana publicara ese fragmento, perfectamente descontextualizado. Esto es típico del procedimiento negacionista. Se coge un documento de época indudablemente auténtico, se extrapola y se obvian los miles de documentos que lo contradicen. Por decirlo de algún modo: imaginemos que existiera un parte meteorológico del 7 de diciembre de 1941, donde se indicara que aquel día hubo una gran tormenta en el Pacífico Oriental. La conclusión revisionista sería la siguiente: “El documento demuestra que los aviones no podían volar; en consecuencia, el ataque a Pearl Harbor nunca existió”.

La represión filipista no fue tan grave, y gracias al nuevo régimen Catalunya progresó económicamente. Que es como decir que el franquismo industrializó Catalunya. La historiografía moderna lo ha dejado muy claro: en la posguerra, Catalunya prosperó a pesar del nuevo régimen y no gracias a él. En cuanto a la represión borbónica, las últimas investigaciones apuntan que todavía fue más grave de lo que se creía. La práctica habitual del ejército borbónico consistía en quemar cualquier localidad donde se topara con una mínima resistencia. Una política de Estado basada en los incendios, las deportaciones y las ejecuciones. Ahora bien, elevando la anécdota a categoría, el partido Ciudadanos, en su página web “Vamos a contar diadas” llega a afirmar que “durante el sitio de Barcelona los pueblos del Pla de Barcelona no sólo acogieron sin problemas a las tropas sitiadoras, sino que los campesinos hicieron pingües negocios con ellas” (sic). Que a estas alturas de las investigaciones históricas Ciutadans continúe manteniendo una web como Vamosacontardiadas.com ya no es un fenómeno que se tenga que explicar desde la demagogia, sino por el psicoanálisis.

La enconada resistencia barcelonesa fue provocada por un puñado de aristócratas y políticos ambiciosos que manipularon a una chusma ignorante. Destaco este argumento porque tiene 300 años de vigencia. Los botiflers de la época ya lo mencionaban, y hoy en día, mira tú por donde, se afirma lo mismo del proceso soberanista. El problema es que tenemos las actas de las votaciones parlamentarias de la época: en primera instancia los nobles votaron en contra de que Barcelona resistiera, y sólo rectificaron por la presión popular.

El bando catalán sólo defendía un anticuado sistema de fueros medievales y privilegios nobiliarios. Es urgente, urgentísimo, recuperar Víctor Ferro y su El Derecho Público Catalán. Las Instituciones en Cataluña hasta el decreto de Nueva Planta (1987). Ferro ilumina el magnífico edificio que fueron las Constituciones, donde incluso se preveían medidas para limitar el poder real como el hábeas corpus. La guerra de Sucesión en la Península fue, de hecho, un conflicto entre dos modelos políticos. En Castilla imperaba un principio: “La palabra del rey es ley”. Y en cambio, en Catalunya, la figura real estaba más subordinada a las instituciones autóctonas. Por eso un autócrata como Felipe V se exclamaba: “Las últimas cortes me los han dejado (a los catalanes) más repúblicos que a los ingleses” (sic). Y es por todo ello que los historiadores se refieren al sistema catalán como “republicanismo monárquico”. ¿Lo entiende ahora, señor Bolaño, lo entiende?

ASP

 

 

CONTINUEM AMB L’AUSTERITAT?

Anton Costas diu en referència a continuïtat de la política  d’austeritat a Espanya i a Europa el següent:

Con la política europea de austeridad pasa una cosa curiosa. No es posible encontrar ningún dato objetivo que la avale. Pero, aun así, tiene apoyos. Especialmente, el de las élites financieras y de grandes corporaciones multinacionales. A los que les van bien las cosas, les gusta la austeridad, pero para los otros, no para ellos.

La recesión de 2011-2013 fue, por tanto, una crisis autoinfligida por la austeridad. Pero también por la incapacidad del Banco Central Europeo para cumplir con su objetivo legal de mantener la inflación en el 2%.

La causa del malestar es que la austeridad es un falso amigo. Es una idea aparentemente sensata, pero peligrosa por el momento y la forma como se aplica. Con un sector privado nacional sobreendeudado y anémico, y unas exportaciones que sufren un euro fuerte, la austeridad perjudica seriamente la salud de la economía y de la gente. Nos lo dice la evidencia cotidiana, pero también está bien documentado en la investigación académica, la del FMI y de la OCDE.

¿Por qué, entonces, las autoridades europeas se obcecan en perseguir políticas irracionales e insensatas cuando existen otras mejores disponibles? No hay una única razón. Pero en buena parte es por el apoyo de las élites económicas ... a diferencia de lo que ocurrió después de la Segunda Guerra Mundial, las élites actuales no tienen una ética de responsabilidad civil ni un compromiso entre sus propios intereses y los nacionales. Ignoran que la economía de mercado sólo funciona si está arraigada en una sociedad próspera y en un buen gobierno.

¿De dónde pueden venir los impulsos para el cambio? De la presión de la sociedad civil y de las políticas de la UE. Los partidarios de la integración deben recordar que su legitimidad social, su núcleo moral, no está en conceptos como competitividad o eficiencia, sino en su capacidad para ofrecer oportunidades de mejora a los ciudadanos, especialmente a los que más lo necesitan. Las políticas europeas quiebran esa legitimidad porque perjudican a los más débiles. Reconstruirla debería ser la prioridad de la nueva Comisión Europea, que ha de comenzar a funcionar estos días.

Per la seva banda, Paul Krugman parla sobre França, que segons la majoria del corrent econòmic dominant fa anys que és el “malalt d’Europa”:

Hay que comprender dos cosas. La primera, que Europa, en su conjunto, tiene graves problemas. La segunda, que a pesar de ello, en medio de ese desastre generalizado, a Francia le está yendo mucho mejor de lo que podríamos pensar a juzgar por la prensa. Francia no es Grecia; ni siquiera es Italia. Pero se está dejando intimidar como si fuera un caso perdido.

En este momento, a Europa le va peor de lo que le iba en la etapa equivalente de la Gran Depresión. Y puede que haya noticias aún peores en el futuro, ya que Europa tiene todos los síntomas de estar precipitándose hacia una trampa deflacionaria como la de Japón.

¿Cómo encaja Francia en este panorama? Las noticias describen sistemáticamente a la economía francesa como un desastre disfuncional lastrado por unos impuestos elevados y por las normativas del Gobierno. Por eso, cuando se observan las cifras reales, uno se sorprende un poco ya que no cuadran en absoluto con esa historia.

¿Por qué, entonces, tiene Francia tan mala prensa? Cuesta no sospechar que existen razones políticas: Francia tiene un sector público muy grande y un Estado de bienestar generoso, lo cual debería conducir al desastre económico según la ideología del libre mercado. Por eso, lo que cuentan las noticias es que es un desastre, aunque no sea lo que dicen las cifras. Y parece que Hollande, aunque dirija el Partido Socialista francés, se cree estas críticas que tienen una motivación ideológica. Y lo que es peor, ha entrado en un círculo vicioso en el que las políticas de austeridad hacen que el crecimiento se estanque, y este estancamiento del crecimiento se utiliza como prueba de que Francia necesita aún más austeridad. Es una historia muy triste, y no solo para Francia.

Europa necesita desesperadamente que el líder de una economía importante —una que no atraviese una situación horrible— se levante y diga que la austeridad está acabando con las perspectivas económicas europeas. Hollande podía y debería haber sido ese líder, pero no lo es

Dos missatges doncs: L’austeritat imposada per Alemanya, i seguida per Rajoy, no ens traurà de la crisi econòmica a Europa; i França és una economia que es resisteix a canviar cap a un model més lliberal, i per tant fa anys que està sotmesa a la pressió de l’opinió ortodoxa que anuncia un imminent col·lapse que no es produeix.  

 

Enllaços als articles:

Costas

Krugman