RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dimecres, 29 de juliol del 2015

REFLEXIONS A DOS MESOS DEL 27-S

Tres alternatives
En les properes eleccions al Parlament de Catalunya, declarades com a plebiscitàries davant de la impossibilitat de fer un referèndum específic, s’acabaran enfrontant tres gran alternatives en relació al lligam política entre Espanya i Catalunya:
A-  Opció per l’estatus actual: ordre Constitucional, Catalunya una autonomia més, únic subjecte polític Espanya en conjunt. El bloc dur format per PP i Ciutadans, i el PSC incorporat a ultima hora, doncs ja no defensa el dret a decidir de Catalunya com fins ara
B-   Opció pel dret a decidir de Catalunya: reconeixement per tant de Catalunya com a subjecte polític. Indefinició en relació a la independència, deixant veure que la seva opció de fons és una nova relació entre Espanya i Catalunya, a negociar en el futur. Inclou per la dreta a UDC i per l’esquerra la coalició Catalunya sí que es pot, formada per restes de Iniciativa-Verds, alguns moviments socials i el que Podemos pugui articular a Catalunya.
C-  Opció per la independència de Catalunya: el seu objectiu clar és aconseguir la majoria suficient per a engegar un curt període de transició fins a la independència de Catalunya. Es tracta per una banda d’una llista dita Junts pel sí que inclou només dos partits Convergència i ERC, amb l’afegit dels dos moviments que han impulsat les grans mobilitzacions dels últims anys L’Assemblea i Omnium. Per un altre banda, inclou per part de l’esquerra alternativa, la CUP.

Eleccions o referèndum?
Són legalment i de fet una elecció dels diputats al Parlament de Catalunya, eina per tant de la democràcia representativa. Però s’està imposant el relat conforme són de fet un referèndum encobert sobre la independència.
Un referèndum és una forma de democràcia directa, on els ciutadans decideixen (Sí, No, abstenció) sobre un tema concret. Però com hem vist abans, de fet no hi hauran dos opcions, sinó tres: estatus, dreta a decidir, independència), i això no és gaire normal en un referèndum.
A més, en un referèndum es compten i es sumen els vots dels ciutadans, mentre que en unes eleccions es converteixen els vots de cada circumscripció en escons. En el primer cas sempre guanya el referèndum qui obté més vots, en el segon qui obté més escons. Semblaria lògic doncs que per a considerar que en unes eleccions referendàries una opció ha guanyat, sigui en base al conjunt de vots obtinguts, no dels escons. Un referèndum es guanya si s’obté la majoria de vots favorables en el conjunt del cos electoral, encara que sigui només per un vot.  Per que si apliquéssim la lògica de la democràcia representativa, els escons obtinguts, aleshores semblaria també raonable aplicar el requeriment de necessitar de majories qualificades per a poder prendre decisions de certa importància. Si segons l’Estatut de Catalunya cal una majoria de 2/3 dels vots dels diputats per a poder iniciar la seva modificació, no seria lògic també exigir la mateixa majoria per a poder iniciar un procés d’independència?
O apliquem les regles de la democràcia directa o les de la democràcia representativa, però no la que més ens convingui en cada moment.

Possibles resultats
Òbviament, si qualsevol opció obté per sí sola la majoria del 50% + 1 dels vots emesos, aquesta opció ha guanyat i els resultats són clars i interpretables, i l’opció guanyadora tindria legitimat suficient per desenvolupar el seu programa. Veiem els tres escenaris de resultats teòrics: 
 El problema d’interpretació ve quan cap opció obté aquesta majoria; aleshores els resultats poden ser a grans trets les mateixes combinacions que ja vam analitzar quan el 9N (veure article del 6 d’octubre de 2014): 


En l’escenari 1 guanya sense majoria absoluta la independència. Vist per alguns, la independència perd, però hi ha una gran majoria favorable al canvi de l’estatus quo actual.
En l’escenari 2 és l’estatus quo el que guanya, però també són majoria els que voldrien canviar la situació actual.
En l’escenari 3 perden les posicions extremes i guanya també la suma de partidaris de l’estatus quo actual.
La conclusió és que si l’opció constitucionalista (no m’agrada el terme unionista) no guanya per majoria absoluta, en tots els casos queda per darrera de la suma de les opcions de canvi, sigui aquest la independència o sigui el reconeixement de Catalunya com subjecte polític amb dret a decidir el seu futur. Una aliança d aquestes dues opcions trobant un espai comú pot ser una força molt determinant en la nova legislatura, i una base molt important per forçar a la negociació i el canvi del marc institucional actual.

Factor clau en relació a l’opció pel dret a decidir
Però per això caldrà que l’opció d’esquerres no independentistes mantingui, desprès de les eleccions el seu posicionament. Caldrà més concretament que Podemos mantingui en el seu programa a les eleccions espanyoles el que ara diu Pablo Iglesias:  “Respetaré la voluntad democrática de los catalanes” (El Periódico 20-7-2015), o el que assumeix en el Manifest de Catalunya sí que es pot: “Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi –fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a cap altre marc”
Aquest és al meu entendre la clau de volta, esperar que Podemos no caigui en el model que ha representat tants anys el PSC: formalment autònom respecte al PSOE, però supeditat en les grans decisions als interessos del partit en el conjunt d’Espanya.  Quan llegeixo que Catalunya sí que es pot tindrà grup parlamentari propi en el Congrés espanyol no puc deixar de recordar que el PSC també ho va tenir (una legislatura). Cal recordar que l’organització interna de Podemos és molt i molt centralitzada, i que és molt difícil , per no dir impossible, que la pràctica política respongui a criteris diferents dels organitzatius propis
Una nova frustració de promeses de reconeixement fetes quan s’està lluny del poder i incomplertes quan s’accedeix al govern seria molt decebedora.

Claus respecte a l’opció independentista
Des del 9N ha optat per defensar directament la independència i no el concepte més ampli del dret a decidir. Ara són més purs, més convençuts, més compactats, però també són menys. La dita llista única ho és només de dos partits (CDC i ERC) això sí, amb el recosament de figures cabdals dels moviments socials favorables a la independència. Per cert, Convergència ha aconseguit ser l’únic partit important que, des de la transició, no s’ha presentat mai sola a unes eleccions; curiós, no?.
Com fa anys diu en Ferran Requejo, no ets independent pel fet de declarar-te; ho ets quan els altres et reconeixen com independent. I per que et reconeguin cal demostrar –als altres- que hi ha una voluntat majoria de ser-ho, expressada democràticament. No valdrà amb el que sembla que s’està considerant com a mínim: majoria d’escons en unes eleccions autonòmiques. Caldrà sempre un referèndum, lliure, democràtic, i una majoria clara. I si seguim el model canadenc-quebequès, aquesta majoria només serviria per forçar a l’estat a una negociació sobre una nova forma de relacions entre Catalunya i Espanya.  
La presa està fent que es vulguin cremar etapes. Alguns creuen que hi ha una “finestra d’oportunitat” que no es pot deixar passar. De fet, s’està intentant –pels dos extrems- que una decisió tant important com la independència no es prengui desprès d’un gran debat de pros i contres, sinó en base a factors emotius.    

El gran risc
Una derrota, o una no victòria, de les forces partidàries de canviar la forma actual de relacions entre Catalunya i Espanya, seria una desfeta per anys. Les forces conservadores i centralistes que hi ha a Espanya ho aprofitarien per laminar el model autonòmic (una mica més), homogeneïtzar competències i continuar amb la seva soterrada creuada contra la llengua catalana. El model d’organització territorial espanyol seria de certa descentralització uniforme de la gestió, però amb una major centralització de les decisions.
De tota manera, això no tindria que portar a utilitzar aquest evident risc per a fer crides emotives a ser “bons catalans” i a la desqualificació dels que pensin o vulguin votar en sentit contrari a la independència (ja s’han fet algunes declaracions en aquest sentit). No caiguem en desqualificacions com les que ja hem viscut: recordem que el que no estava amb el règim de Franco no era un bon espanyol, el que s’oposava a Nuñez no era un bon barcelonista i el que no estava d’acord amb en Pujol no era un bon català.

JL Campa