Fa
quatre o cinc anys vaig escoltar dir a Ferran Requejo, membre del
Consell Assessor per a la Transició Nacional, que per ser independent no hi ha
prou en declarar-te: ets independent quant els altres et reconeixen com a tal. Per
això és molt important disposar del màxim d’arguments no sols davant dels
catalans i dels espanyols, sinó també davant de la resta del món
Fins
ara el procés català ha disposat d’un argument imbatible com és la
reivindicació “Volem votar”; recordem
que el 74% dels catalans estan d’acord en fer un referèndum on el poble pugui
donar la seva opinió respecte a la independència de Catalunya. Més enllà del
realisme i cinisme en que es basen les relacions internacionals, segur que els
govern espanyol te algunes dificultats per argumentar contra la petició de “volem votar” com s’ha fet a Canadà i
Escòcia.
El
Govern de Rajoy, en la seva primera acció purament política sobre aquest tema des
de que està al poder, ha convidat al Govern de la Generalitat a anar a discutir
el tema al Congreso de los Diputados.
Crec que la negativa que dona el Govern de la Generalitat és un error, doncs
dona un argument senzill, simple i fàcil d’entendre al govern espanyol: “Se niegan a discutir del tema en sede
parlamentaria”. La potència d’aquesta afirmació equilibra (com a mínim) la
de “volem votar”. Ras i curt: no anar
al Congreso facilita la posició del Govern de Rajoy davant de la comunitat
internacional
Els partits
independentistes es neguen a anar-hi amb argumentacions de consum intern: ja
hem anat, va anar l’Ibarretxe i el van menystenir, és una pantalla passada, mai
tindrem vots suficients, som sobirans, etc. En el marc de les relacions
internacionals, amb l’objectiu de “que et
reconeguin”, crec que cal anar-hi una vegada més i fer un discurs orientat bàsicament
a l’estranger, que després la Generalitat el subtituli en totes les llegues
importants i l’enviï a Governs, Parlaments, Partits, Think-tanks i Universitats
del mon.
Cal
tornar a explicar, no als diputats, sinó al propi poble espanyol, i sobre tot a
l’opinió pública internacional, la gènesi del conflicte, la manipulació del
Tribunal Constitucional, la invalidació de l’Estatut votat constitucionalment, el
greuge fiscal i d’inversions estatals a Catalunya, la persecució del català com
a llengua pròpia.
Cal portar
una proposta de celebració d’un referèndum sota les regles constitucionals:
L’article 92.1 diu “Les decisions
polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum
consultiu de tots els ciutadans”. I el 149. 1 “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: .. 32a
Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Cal proposar una pregunta del tipus “¿Está
de acuerdo con que Catalunya siga siendo parte de España?”.
És
a dir, fer una proposta de referèndum a tota Espanya. Naturalment sortiria un resultat global
contrari a la independència de Catalunya, però si el resultat dins del
Principat fos clarament favorable a la segregació, no li quedaria mes remei al
Govern espanyol que assumir la realitat. Ah! I potser ens sorprendríem tots del
percentatge de vots favorables a la independència que s’obtindrien fora de
Catalunya.
El
resultat d’una votació al Congreso
sobre la proposta de fer un referèndum (“en
un marco legal y acordado”) podria ser divertida: si el PSOE de Pedro Sánchez
s’abstingués, els vots dels partits que s’oposarien a fer el referèndum a tota
Espanya no arribarien a tenir majoria absoluta; si el “nou” PSOE votés a favor
del referèndum, l’espanyolisme entès com
ho fan el PP i Ciutadans seria derrotat.
¿Quin
problema te la proposta anterior per l’independentisme? Doncs que potser es faria el referèndum i
potser no es guanyaria a Catalunya. Vull recordar que el vot “unionista” en les ultimes eleccions
autonòmiques, les que van ser plantejades com a plebiscitàries, va pujar en
quasi 339.000 vots i en un 5,4% de percentatge.
La
meva especulació em porta a sospitar que el independentisme mes “hiperventilat”, conscient del risc de no
guanyar, potser s’estima més arribar al xoc de trens amb l’Estat, incloent
l’íntim desig d’una intervenció estatal desfermada i barroera; això implicaria
una derrota política en el curt termini, però possiblement donaria peu a una
consolidació del desig d’independència a llarg termini. Si li sumem la
comoditat del Partit Popular i Ciutadans en la seva política anticatalanista,
donat el redit electoral que obtenen en el conjunt d’Espanya, haurem tancat el
cercle.
Però
hem de tenir en compte que en la situació de joc de trens, que es la que es
coneix en teoria de jocs com el “joc del gallina”, no hi ha posició guanyadora
tipus win-win, només guanya un i l’altre ho per tot. En el xoc de trens, donada
la diferència de forces entre l’Estat i Catalunya, aquesta ultima és la que
sortiria perdent més. Al menys en el curt termini; i cal fugir de propostes que
ho fien tot a un futur indefinit.
Per
tant, cal anar al Congreso, cal fer
política i aprofitar al màxim les eines legals i institucionals existents, cal
intentar aprofitar la nova conjuntura oberta en el Partit Socialista i la disposició
manifestada per Podemos, cal seguir acaparant i sumant raons, i greuges si ens
els fan. Cal poder argumentar davant del mon, que ho hem intentat tot de forma
reiterada, però no ha estat possible i cal disposar d’una majoria social suficient
per que –com diu la Llei de Claredat Canadenca- davant d’una pregunta clara, la
majoria dels catalans decidissin separar-se. Aleshores no nomes ens podríem declarar independents
sinó a més seriem reconeguts com a tal
PD:
ja en els posts de 25 de febrer de 2015 i 9 de gener de 2016 posava en evidència
les dificultats del procés i la necessitat conseqüent de assegurar els passos a
donar en cada moment.
