CAL ANAR AL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS

Fa quatre o cinc anys vaig escoltar dir a Ferran Requejo, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que per ser independent no hi ha prou en declarar-te: ets independent quant els altres et reconeixen com a tal. Per això és molt important disposar del màxim d’arguments no sols davant dels catalans i dels espanyols, sinó també davant de la resta del món

Fins ara el procés català ha disposat d’un argument imbatible com és la reivindicació “Volem votar”; recordem que el 74% dels catalans estan d’acord en fer un referèndum on el poble pugui donar la seva opinió respecte a la independència de Catalunya. Més enllà del realisme i cinisme en que es basen les relacions internacionals, segur que els govern espanyol te algunes dificultats per argumentar contra la petició de “volem votar” com s’ha fet a Canadà i Escòcia.

El Govern de Rajoy, en la seva primera acció purament política sobre aquest tema des de que està al poder, ha convidat al Govern de la Generalitat a anar a discutir el tema al Congreso de los Diputados. Crec que la negativa que dona el Govern de la Generalitat és un error, doncs dona un argument senzill, simple i fàcil d’entendre al govern espanyol: “Se niegan a discutir del tema en sede parlamentaria”. La potència d’aquesta afirmació equilibra (com a mínim) la de “volem votar”. Ras i curt: no anar al Congreso facilita la posició del Govern de Rajoy davant de la comunitat internacional

Els partits independentistes es neguen a anar-hi amb argumentacions de consum intern: ja hem anat, va anar l’Ibarretxe i el van menystenir, és una pantalla passada, mai tindrem vots suficients, som sobirans, etc. En el marc de les relacions internacionals, amb l’objectiu de “que et reconeguin”, crec que cal anar-hi una vegada més i fer un discurs orientat bàsicament a l’estranger, que després la Generalitat el subtituli en totes les llegues importants i l’enviï a Governs, Parlaments, Partits, Think-tanks i Universitats del mon.

Cal tornar a explicar, no als diputats, sinó al propi poble espanyol, i sobre tot a l’opinió pública internacional, la gènesi del conflicte, la manipulació del Tribunal Constitucional, la invalidació de l’Estatut votat constitucionalment, el greuge fiscal i d’inversions estatals a Catalunya, la persecució del català com a llengua pròpia.

Cal portar una proposta de celebració d’un referèndum sota les regles constitucionals: L’article 92.1 diu “Les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans”. I el 149. 1 “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: .. 32a Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”.  Cal proposar una pregunta del tipus “¿Está de acuerdo con que Catalunya siga siendo parte de España?”. 

És a dir, fer una proposta de referèndum a tota Espanya.  Naturalment sortiria un resultat global contrari a la independència de Catalunya, però si el resultat dins del Principat fos clarament favorable a la segregació, no li quedaria mes remei al Govern espanyol que assumir la realitat. Ah! I potser ens sorprendríem tots del percentatge de vots favorables a la independència que s’obtindrien fora de Catalunya.

El resultat d’una votació al Congreso sobre la proposta de fer un referèndum (“en un marco legal y acordado”) podria ser divertida: si el PSOE de Pedro Sánchez s’abstingués, els vots dels partits que s’oposarien a fer el referèndum a tota Espanya no arribarien a tenir majoria absoluta; si el “nou” PSOE votés a favor del referèndum,  l’espanyolisme entès com ho fan el  PP i Ciutadans seria derrotat.

¿Quin problema te la proposta anterior per l’independentisme?  Doncs que potser es faria el referèndum i potser no es guanyaria a Catalunya. Vull recordar que el vot “unionista” en les ultimes eleccions autonòmiques, les que van ser plantejades com a plebiscitàries, va pujar en quasi 339.000 vots i en un 5,4% de percentatge.

La meva especulació em porta a sospitar que el independentisme mes “hiperventilat”, conscient del risc de no guanyar, potser s’estima més arribar al xoc de trens amb l’Estat, incloent l’íntim desig d’una intervenció estatal desfermada i barroera; això implicaria una derrota política en el curt termini, però possiblement donaria peu a una consolidació del desig d’independència a llarg termini. Si li sumem la comoditat del Partit Popular i Ciutadans en la seva política anticatalanista, donat el redit electoral que obtenen en el conjunt d’Espanya, haurem tancat el cercle.

Però hem de tenir en compte que en la situació de joc de trens, que es la que es coneix en teoria de jocs com el “joc del gallina”, no hi ha posició guanyadora tipus win-win, només guanya un i l’altre ho per tot. En el xoc de trens, donada la diferència de forces entre l’Estat i Catalunya, aquesta ultima és la que sortiria perdent més. Al menys en el curt termini; i cal fugir de propostes que ho fien tot a un futur indefinit.

Per tant, cal anar al Congreso, cal fer política i aprofitar al màxim les eines legals i institucionals existents, cal intentar aprofitar la nova conjuntura oberta en el Partit Socialista i la disposició manifestada per Podemos, cal seguir acaparant i sumant raons, i greuges si ens els fan. Cal poder argumentar davant del mon, que ho hem intentat tot de forma reiterada, però no ha estat possible i cal disposar d’una majoria social suficient per que –com diu la Llei de Claredat Canadenca- davant d’una pregunta clara, la majoria dels catalans decidissin separar-se.  Aleshores no nomes ens podríem declarar independents sinó a més seriem reconeguts com a tal

PD: ja en els posts de 25 de febrer de 2015 i 9 de gener de 2016 posava en evidència les dificultats del procés i la necessitat conseqüent de assegurar els passos a donar en cada moment.