El
passat dissabte ETA ha passat a ser un grup “no armat” i per tant ha perdut (en
tot el sentit de la paraula perdre) la característica bàsica de la seva
existència des del seu inici: practicar la lluita armada i no la confrontació política.
Això passa quan fa més de 7 anys que no ETA no mata i més de 6 que va anunciar
un “alto el foc” indefinit.
Estem
doncs davant del final d’un malson durant els últims 50 anys, del final d’una “guerra” asimètrica no declarada, de la
fi d’un conflicte que ha costat moltes –moltes!- víctimes, de la desaparició
d’un element pertorbador de la política a Espanya que ha impedit polítiques més
lliures i agosarades i del final d’una situació de por i trencament social que anul·lava
moltes llibertats individuals a Euskadi. Es tracta doncs d’una gran noticia.
Clarament
és un triomf de la societat i la cultura democràtica, que han aconseguit convèncer
(que és un verb millor que vèncer) als etarres i el seu entorn social de la
inutilitat de l’acció armada
I
que passa a Espanya? Passa que molts dels mateixos que havien dit després de
cada atemptat “que aquesta sigui la ultima
víctima”, que clamaven per la superació de la violència com a forma
d’actuació política, que clamaven per l’abandonament de les armes, no semblen celebrar-ho
com es mereix.
Quan
va arribar la noticia de l’alto el foc definitiu, la dreta espanyolista va
desmerèixer la notícia en part per treure-li mèrit al govern de Zapatero. Però
ara, amb un govern del PP, tornen a carregar contra el fet de l’abandonament de
les armes, exigint a l'entorn abertzale radical una mena d’expiació pública, un
declaració de rendició absoluta. La dreta espanyola vol poder dir una vegada
més “cautivo y desarmado el ejército etarra, las fuerzas nacionales han alcanzado
sus últimos objetivos”
El Partit Popular, i la societat que ell
representa, no està per la conciliació, per trobar sortides negociades, per
aplicar la política per resoldre problemes i millorar les formes de convivència
entre ciutadans amb ideologies o interessos oposats. I per això es bassa sempre
en l’aplicació estricta de la llei vigent: ara demana les armes entregades per intentar
resoldre atemptats no aclarits i poder jutjar els fets ocorreguts fa molts
anys.
Quina
gran diferència amb com es va fer política en la ara tant criticada època de la
transició!. En el llibre sobre els orígens
dels militants d’ETA “Patriotas de la muerte” de Fernando Reinares (pàg. 210) s’explica el
testimoni d’un membre de ETA-PM després de la dissolució d’aquesta branca l’any
1982, com a resultat d’un pacte acordat entre Euskadiko Ezquerra
i el Govern de Suárez. L’etarra explica el seu judici:
“Bandrés (el seu advocat) me dijo: tu no hables porque ya he hablado yo con él
(el jutge) y, vamos, voy … ya está todo hablado. Entonces el tío sacó el sumario
y empezó a decir: porque tú, en compañía de fulano y mengano, fuiste, tal,
hiciste, no sé qué… Y ya así, de pronto, un ujier llama a Bandrés y sale, no sé
para qué. El caso es que acaba la declaración, me mira el juez, además… con
cara de tan buena voluntad, me mira así y le digo: pues sí, todo es verdad. Y
le mira al secretario y le dice: aquí, evidentemente vamos a poner que no.”
Vet aquí un
exemple clar, i recent, de com la llei es posa al servei de la societat, i no
la societat sota l’imperi de la llei. Un exemple de com fer política per a resoldre problemes.
Però
el sector conservador espanyol -que no és només el PP- no vol fer política, sinó
vèncer i imposar les seves conviccions a la resta de la societat.
Malgrat
tot, alegrem-nos pel fi d’ETA, recolzem als partits que opten per polítiques de
superació del conflicte, i deixem en mans dels (bons) historiadors l’elaboració
del relat explicatiu de l’impacte de ETA sobre la societat i la política basca
i espanyola
JLC
