En Catalunya el catalán y el español son indistintamente
lenguas oficiales pero solo el 20% de sus
habitantes se declara bilingüe. El resto tiene un conocimiento pasivo de la
lengua española. Aunque nadie discute la importancia de ésta como lengua franca
mundial, los intentos de sustituir al catalán —que triunfaron, por ejemplo, en
Francia— se han saldado aquí con fracasos que, además, terminaron por
convertirlo en símbolo de la identidad nacional catalana. “Hasta los años setenta
… los maestros enseñaban en catalán siempre salvo el día de visita del
inspector. Muchos incluso pagaron con la cárcel la resistencia a abandonar la
que era, no olvidemos, la lengua materna tanto de los alumnos como de los
profesores”.
Aquellas leyes pasaron a la historia y hoy se reconoce
que es un país dividido en lo político —entre anexionistas, autonomistas y,
minoritariamente, independentistas— pero unido en lo lingüístico: “Nadie
sacrificaría su lengua por una opción política, ni siquiera los que aspiran a
la anexión a España. Aquí el bilingüismo es político y legal, no natural”.
El País d’avui publica un article que inclou
el paràgraf anterior, criticant l’intent d’implantar el bilingüisme, i
admirant-se de com l’idioma català és considerat com un valor comú per totes
les opcions polítiques. El resum està en la frase “Nadie sacrificaría su lengua por una opción política”.
Malauradament no és veritat l’explicat fins
ara. He tornat a fer el mateix tripijoc que ja vaig fer el maig de 2015. L’article
parla de veritat sobre Puerto Rico, el castellà i l'anglès, i he canviat determinades paraules de l'original: català en comptes d’espanyol, espanyol per anglès, Catalunya per Puerto
Rico. L’article original s’admira de la defensa que fan els porto-riquenys de
la llengua espanyola davant de la pressió per introduir l’anglès com a segona
llengua oficial. Ho fa amb motiu de la celebració del Congreso del Español 2016, que comptarà amb la presència del Rei i
la Reina d’Espanya (sí, la que escriu merde
i compi yogui),
Una vegada més es fa palesa la manca de coherència
en l’ús determinats arguments, que es consideren vàlids o no en funció del cas.
Per cert, parlant de les llengües que es
parlen a Catalunya. Un senyor –Felix de Azúa- que fa tres dies ha declarat “Yo hablé catalán hasta
que esta lengua se convirtió en una imposición legal”, acaba de ser fet
Acadèmic de la Real Academia de la Lengua Española.
L’Empar Moliné li ha donat resposta a l’ARA:
“La llengua d’un territori, si aquest
territori té estat, és una “llengua d’imposició”. Hi vas a viure i te la
imposen. L’has d’aprendre. Si el territori no és estat, com en el nostre cas
talibà, la cosa és diferent. Pots fer com en Félix de Azúa i no parlar-la mai.
I llavors el que fas és parlar en la llengua que sí que és obligatòria de
veritat: el castellà”
JL Campa
