Com m’ha semblat molt interesant, avui
resumeixo el contingut de l’article de Marina Subirats en l’últim número de La Maleta de Port-Bou, revista bimestral
dirigida per en Josep Ramoneda. Descriu com observa que estan canviant diferents
aspectes de la forma vida de les persones, i per tant conformant una societat
basada en uns tipus de relacions socials diferents a les que estàvem acostumats,
on la parella i la família era l’eix bàsic.
És molt important tenir en compte que
l’autora posa èmfasi en la seva voluntat descriptiva del que està passant,
sense voler entrar a jutjar moralment els canvis observats ni els seus
resultats sobre la societat.
Diagnostica que la família s’empetiteix, es
fragilitza, mentre els moviments que es donen en la societat ens porten cap a
la soledat. En aquesta deriva conflueixen tres tendències diverses:
- Des de les primeres
revolucions industrials, s’està donant una progressiva concentració urbana que
implica canvis en les formes de vida d’origen rural. Però la família continuava
sent un factor essencial d’estabilitat i un referent constant que ara ja no hi és,
de forma que la nostra pertinència a aquest nucli és molt més fràgil que abans.
- Tendència al
individualisme, que inclou la singularitat com ideologia dominant. Perdem la
noció de pertinència, de formar part d’un grup, de forma que el “jo”
substitueix al “nosaltres”.
- La tercera i més
recent, és que tot es converteix en efímer, en “usar y tirar”. Implica que la
duració d’una relació no es considera un mèrit.
Això té influència en els models de relacions
de parella coneguts, que tot i poder tenir diferents formes, tenien tots un
punt comú: les relacions de parella estaven basades en el compromís. Compromís
en continuar junts i en treballar pel be de la família. “Ara estem en l’extrem oposat al compromís: el que predomina i és
fonamental per a nosaltres és la llei del desig”.
De fet la liberalització del divorci porta
a que el compromís sigui considerat temporal, condicionat a que les coses em
vagin bé. Ho corrobora la disminució en el nombre dels matrimonis que es fan i
en la seva durada, amb l’augment dels divorcis. Però, quina és la transformació
de fons? que “ja no concebem la unitat
social com la parella o la família, sinó com l’individu”. Homes i dones ja
tenen en molts casos projectes individuals, de realització personal o
professional; això implica una gran dificultat per compaginar dos projectes que
no separin la parella i que al mateix temps no anul·lin a cap dels seus
membres.
La individualització de la forma de vida es
dona dins de la parella i també amb els membres de la família més extensa
(germans, cosins, nebots) que no comparteixen activitats, escoles, festivitats.
Les relacions d’amistat substitueixen els
lligams familiars, però les formes d’amistat també estan canviant. S’han
diversificat en l’espai, doncs amb les xarxes socials podem mantenir contacte
amb persones molt llunyanes; acostumen a ser lligams sorgits no en grup sinó de
cada individu, que és el centre del que parteixen els vincles; s’estan agrupant
per franges d’edat, en paral·lel amb el debilitament de la convivència
intergeneracional dins de les famílies, i cada generació te els seus referents diferents. A més, són una
manifestació més del debilitament del compromís: les relacions de família et
venen donades i les relacions d’amistat són escollides, són una elecció lliure que la pots mantenir o
canviar, si ja no la desitges. Subirats es pregunta si en situacions de
dificultat greu, “el vincle d’amistat és
prou potent per a substituir al compromís que abans implicava la parella i la
família”
Tot això afecta a la reproducció humana –que
la tecnologia permet que no estigui lligada ja a l’existència d’una parella- que
està deixant de ser considerada com una funció social indispensable; afecta a
la criança dels fills i a la cura de les persones grans, funcions que
signifiquen compromís, i que per tant cada vegada estan mes externalitzades fora de l’àmbit
familiar. I afecta a les relacions personals que estem en risc de substituir per
relacions econòmiques.
