Fa pocs dies es va publicar una entrevista
amb en Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia el 2001, a rel de la publicació
d’un nou llibre “The Great Divide: Unequal Societies and What We Can Do
about Them”.
Al llarg de la conversa en fa vàries interesants observacions sobre la
desigualtat, les Estats Units i el seu sistema educatiu, el poder financer, els
paradisos fiscals, les bombolles financeres, la igualtat d’oportunitats i l’euro.
Vull remarcar el seu posicionament com a
economista, quan critica la perversió del capitalisme que es dona si abandona
la recerca de les condicions socials que permetin la lliure competència, i s’entrega
a la pressió dels monopolis i dels grups d’interès extractors de rendes.
El més remarcable en la meva opinió és:
- A la desigualtat
econòmica i social cal oposar-se no només per raons morals, sinó també per la
seva perniciosa incidència en l’eficiència econòmica
- El període
posterior a la segona guerra mundial va ser el de major creixement econòmic
conegut i el més igualitari; precisament va ser més ràpid per que els guanys van
ser compartits
- La teoria del “Trickle-down economics”1 no
funciona i ningú la pot defensar ja. La pregunta a fer-se és ¿quan és de dolenta
la desigualtat per l’economia?. I això depèn de la seva magnitud i de cóm es
genera: pel poders monopolístics, per la impossibilitat d’accés a l’ensenyament,
pel desaprofitament del capital humà existent.
- El somni americà s’ha
convertit en un mite: mai ha estat una terra d’igualtat i d’oportunitats pels
afroamericans. Ens hem tornat un país segregat econòmicament: els blancs rics
viuen amb blancs rics, els pobres viuen amb pobres. Tenim un sistema educatiu
localista, finançat pels impostos municipals sobre el valor de la propietat;
així si vius en una comunitat pobre et toquen col·legis pobres i a l’inrevés. Es
dona per tant la transmissió inter-generacional dels avantatges i desavantatges
socials preexistents
- Després de la
segona guerra, alguns països d’Europa van intentar –amb molt d’esforç- trencar
les barreres de classe. Als Estats Units vam suposar que no existien aquesta
mena de barreres, i les vam deixar créixer
- El procés d’admissió
a les Universitats no té en compte la situació financera dels candidats, en
base a l’existència de fons d’ajuts per permetre cursar els estudis fins i tot
a qui no pot pagar-los. Però a les Universitats d’elit la mitat de la població
més pobre només ocupa un 8 o 9% de les places. No és que la gent pobre renunciï
als estudis d’elit, és que prèviament han anat als pitjors instituts, escoles i
parvularis. Tot està relacionat amb la segregació geogràfica; l’irònic és que
el sistema en general és meritocràtic, però adquirir les competències per tenir
èxit en aquest meritocràcia és més fàcil si els teus pares són rics.
- La branca de la
teoria econòmica inspirada en els mercats competitius, que ho explica tot en
base a factors d’oferta i demanda, no és un bon marc de referència. En la nostra
societat hi ha explotació de molts tipus, racial, de gènere, monopolista, dels
treballadors, i això signifiquen fallades de mercat. Un exemple és que des de
1973, la productivitat laboral ha crescut de forma constant i els salaris s’han
estancat. Perquè? Per que el poder dels monopolis augmenta els preus i baixa
els salaris reals, asfixiant als treballadors i debilitant als sindicats, al
temps que amb la globalització els treballadors competeixen amb els xinesos;
les regles de joc han canviat en perjudici dels treballadors
- El sector financer
ha passat de ser el 2,5% del PIB al 8%; sense cap evidència que això hagi
millorat el rendiment de l’economia. Els financers són mestres en l’extracció
de rendes, de forma que han perfeccionat la seva habilitat per agafar els
diners d’altra gent sense contribuir al progrés de la societat. Creen riquesa
pels de dalt, pels top, al temps que també creen misèria pels de baix. Ho fan
per mitjà de tècniques financeres, i aconseguint que es canviïn les lleis en el
seu benefici: van jugar un paper clau en el canvi regulatori del marc econòmic
global per donar impuls al curt-terminisme, l’especulació i el desinterès per
la inversió productiva i l’orientada al conjunt del poble
- Els paradisos
fiscals no són un acte de la natura. De fet, els crea el Congrés. S’ha creat un
marc legal per que els rics i les empreses –dins de la llei- no paguin
impostos. Però això es pot canviar: es podria fer que aquells que tinguessin
diners en territoris “dubtosos” suportessin impostos dissuasius.
- Si Europa actués
conjuntament com un tot en aquest tema, podria resoldre-ho. En comptes de basar
els impostos en la residència, és a dir, si vius a les Illes Caiman no has de
pagar impostos a Espanya. Es podria canviar per “si tens un negoci a Espanya,
pagues els impostos a Espanya; i si no vols fer negocis a Espanya, ves-te’n. El
que vulgui fer negocis en USA o Europa que pagui impostos.
- Alguns acords
comercials, com el TTIP actualment en negociació, donen com a resultat una suma
negativa. Són un intent per part de les multinacionals de canviar les regles de
joc per beneficiar-se a expenses de la resta de la societat, fins i tot quan el
benefici net per l’economia global sigui negatiu
- La desigualtat d’ingressos
està relacionada amb la desigualtat d’oportunitats. És un tema empíric: aquells
països amb alt nivell de desigualtat tenen baixos nivells d’igualtat d’oportunitats,
és a dir de possibilitat de mobilitat social. La mesura més standard és la
correlació entre els ingressos i l’educació dels pares i les dels fills; també
es pot mesurar quina proporció del quartil dels de baix aconsegueixen arribar
al quartil de dalt.
- Les societats que
redueixen la desigualtat d’oportunitats han fet més esforços per a convertir l’ensenyament
públic en una eina igualitària, començant en l’ensenyament pre-escolar.
- Cal que s’aprovi
una llei de bancarrota que permeti als propietaris pobres, víctimes de l’abús
dels bancs, reestructurar el seu deute i mantenir el seu habitatge. Però regalem
els diners als bancs, que no els presten, de forma que no es genera nova
demanda en la economia. Si donéssim diners a la gent pobre, se’l gastaran i
augmentarà la demanda.
- Hauríem d’haver fet
servir la política fiscal per estimular l’economia i atacar la desigualtat:
construir carreteres, col·legis. Però estem fent política monetària, que amb
els seus tipus baixos d’interès el que fa és crear noves bombolles. L’Estat
hauria d’involucrar-se, de forma que la Reserva federal només deixés diners als
bancs que els prestin a empreses petites i mitjanes que creïn llocs de treball.
- Sense condicionants,
el diner va cap als que estiguin disposats a pagar més, i allí es formen les
bombolles. La bombolla immobiliària va ser la pitjor possible doncs tots estaven
implicats i quan es va trencar va afectar a tothom. La nova bombolla
tecnològica, quan esclati, afectarà més als rics.
- Les desigualtats
econòmiques ens porten a les desigualtats polítiques, i fer lleis que augmentin
aquestes desigualtats i els abusos. Això és una violació de l’economia de
mercat. És la perversió del capitalisme, causada per la desigualtat política.
- L’Euro, amb Alemanya
negant-se a reformar-lo i a la unió bancària és inviable. La millor manera d’acabar
és que Alemanya se’n vagi de l’euro, doncs el seu valor baixaria i es
restabliria la competitivitat de la resta d’Europa. A l’inrevés, si se’n anés Grècia,
o Itàlia, el valor de l’euro s’apujaria i els deutes d’aquests països encara
serien més difícils de pagar
- L’FMI,
encertadament, ha dit que cal reestructurar el deute, però Alemanya es nega, de
forma que no es resolt rés i augmentarà la depressió a Grècia. “No em puc
creure que uns europeus puguin ser tan cruels amb altres europeus”
1-
Trickle-down economics: Teoria econòmica –no demostrada empíricament- que
defensa que si es produeix un increment de la riquesa del sector més ric de la
societat, aquest guany o millora acaba també arribant –filtrant- cap a la resta de capes de la societat. Dit més
clar: que guanyin primer només els rics és bo, per que a la llarga també
guanyaran els pobres.
