RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dimarts, 20 de gener del 2015

DEFLACIÓ

Per primer vegada des de 1952, l’índex de preus al consum ha estat negatiu a finals de 2014. Alguns autors, economistes, tertulians i opinadors, ja fa un temps que parlen del risc de deflació. En sé ben poc del tema excepte que es el concepte contrari a la inflació i per tant deflació deu ser una baixada generalitzada i constant dels preus dels bens i serveis.
El corrent principal de la xerrameca en mitjans i xarxes identifica el fenomen com un risc molt seriós de continuïtat de la crisi i el seu perllongament per molt anys. Jo estic més aviat d’acord amb alguna opinió que valora que una deflació petita i continguda no ha d’afectar de forma greu, a l’igual que una inflació menor al 2 o 3% és bona per l’economia i una de dos dígits és perniciosa.
Ahir Cesar Molinas en El País deia que la baixada de preus que es dona en una situació de deflació és l’efecte i no la causa del problema de fons, que –opina ell- es deu a un component demogràfic de les societats afectades (Japó, Alemanya, Part de la Unió Europea): l’envelliment de la societat, de forma que hi ha més gent de molta edat amb diners que no gent jove. Això provoca que el comportament majoritari sigui el ajornament de les despeses i una gran taxa d’estalvi i menor de consum. De fet diu que una societat està en deflació quan té una TDI (taxa de descompte intertemporal) propera a cero o negativa, és a dir quan prioritza el futur sobre el present: ja gastarem demà, ara estalviem.
Per a lluitar contra la deflació hi veu l’àmbit demogràfic, i com no es moralment admissible moderar el creixement de l’esperança de vida, la via seria l’incentivar la natalitat, que és una política sense gaires possibilitats d’èxit. També hi ha l’àmbit fiscal, on proposa un impost de successions molt fort al mateix temps que suavitzar les donacions en vida per a facilitar les transferències cap a generacions mes joves que tenen més disposició a prioritzat el present sobre el futur.
Els meus dubtes els tinc sobre el fet que l’envelliment de la societat afecta també a les classes amb baixos ingressos, que no tenen capacitat d’estalviar ni ajornar el consum dels excedents (per que no en tenen). Aleshores, els orígens de la deflació estarien provocats només per les classes mitges altes i altes, que són una part petita del conjunt. També és veritat que està creixent la desigualtat i la concentració de la riquesa en poca gent.
Un altre aspecte que no diu en Molinas és que si el conjunt de la gent tingués assegurada la vellesa en relació a pensions, sanitat i ajuts a la dependència, potser tindria més incentius a consumir i no a estalviar.
Per acabar un fragment d’un article de Miquel Puig sobre la deflació al diari ARA el passat dia 8:
Imagini’s un país on en els últims 20 anys l’atur no hagués pujat mai del 5% i que gaudís d’una de les rendes per càpita més altes i més ben distribuïdes del món. No és un somni, és el Japó. Ara bé, al Japó els preus són ara una mica (un 0,3%) més baixos que fa disset anys: està en deflació.
La deflació no és cap problema per a la gent normal. Tampoc no és un problema per a l’economia real: ningú no deixa de comprar res perquè cregui que el seu preu no pujarà (o que baixarà mínimament). Tampoc no és un malson per als endeutats (encara que una inflació vigorosa sí que és un somni per a ells; el problema és que havíem conclòs que les inflacions vigoroses acaben sent un malson). 
La deflació només és un malson per als financers en general i per als especuladors en particular. És per això que ara clamen perquè el BCE inundi Europa d’euros. Això no tindria cap impacte sobre la gent normal (ja s’ha provat al Japó), però segur que produiria bombolles financeres que aprofitarien els de sempre

En qualsevol cas idees interesants que van mes enllà de l’explicació estàndard.
JL Campa

dijous, 8 de gener del 2015

MÉS SOBRE PRECARIATS

El passat 13 de Novembre, vaig escriure sobre el concepte de precariat aportat pel Professor Guy Standing de la University of London. Avui el diari ARA inclou una entrevista amb ell sobre el tema:

L’any 2011 va encunyar el terme precariat per descriure aquesta classe social que transita permanentment entre feines inestables o sent que en qualsevol moment podria deixar de fer peu a la piscina de la seguretat econòmica. En el seu nou llibre, Precariado, una carta de derechos (Capitán Swing), Guy Standing explica com es pot reformular el sistema.
Quanta gent es pot dir que forma part del precariat?
A la majoria de països industrialitzats, incloent-hi Espanya, més d’un terç de la població ja pertany al precariat o creu que hi pertany. I això inclou els periodistes, per cert, que entenen bé i de primera mà la naturalesa d’aquesta nova classe. Hem arribat a una massa crítica, i això és un moviment psicològic important: és el primer pas necessari per poder articular una resposta.
Mentre la resposta no arriba, el panorama que descriu és desolador.
Bé, també podem veure els membres del precariat com a alguna cosa més que víctimes. Perquè hi ha una certa llibertat en no ser absorbits pel sistema. Això pot ser estimulant, encara que comporti patir inseguretat crònica.
En el seu llibre reclama que no es redueixi el treball només a les activitats laborals.
A través de la història, sabem que moltes maneres de treballar han sigut més importants que les laborals. Però les estadístiques, la política, els economistes, els llibres de text... totes tracten les formes de treball no laborals com a irrellevants. Cuidar els fills, els avis, fer voluntariat ecològic... tot això ho hauríem d’integrar en qualsevol sistema econòmic.
Quin paper juga l’educació en aquesta equació?
Necessitem una campanya a llarg termini perquè l’educació deixi de ser una mercaderia. Hem vist els últims trenta anys com es comercialitzava no només la universitat sinó també els instituts. Si ets a l’elit, pots tenir una educació alliberadora: amb filosofia, història, art... amb tot el que ens fa persones i ciutadans. Però si ets al precariat, ja no. Et diuen que, com que això no et prepara per al mercat laboral, és un luxe fora del teu abast. Es clar, al projecte neoliberal li interessa aquest empobriment de la ment perquè si no estàs educat aleshores no tens capacitat de subversió ni opció de creure que es pot fer alguna cosa millor. Però el preu és alt: tanta gent sense coneixement polític són susceptibles a demagogs i populistes.
Perdoni si la pregunta és naïf, però, si el sistema és tan defectuós, ¿com hem deixat que sigui hegemònic?
Quan comença el neoliberalisme i la globalització als anys 80 el seu objectiu era desmantellar les institucions i la solidaritat perquè s’enfronten al mercat i, a més, no augmenten la productivitat. I així, es quadruplica la força de treball al món, obrint la Xina, l’Índia... Si hagués passat en poc temps, hi hauria hagut una revolució que hauria acabat amb tots els polítics. Però el projecte neoliberal va oferir el pacte fàustic d’una orgia consumista. Gasteu i endeuteu-vos! Tindreu crèdits barats, hipoteques per a tothom, subsidis d’atur... I, mentrestant, anaven debilitant les institucions. Ara diuen: ja no es pot seguir així. Però van donant diners als bancs i grans empreses per reviscolar-los perquè, segons diuen, puguin invertir i fer fluir el diner. Però hi ha una contradicció colossal: crees una classe social que no pot comprar els béns que calen per generar producció i treball.
Defensa la renda bàsica, però és una mesura demonitzada. Diuen que és utòpica. Que no hi ha prou diners. Que converteix la gent en ganduls.
Aquests arguments vells són prejudicis superats. Els disparen cada cop que surt el tema, però és que ja som en unes circumstàncies diferents. Es diu que no hi ha prou diners mentre subvencionen a mans plenes empreses i, fins i tot, individus que ja tenen molta riquesa. Cal que els polítics entenguin que, si no és que tens seguretat en la teva població, no tindràs consum i demanda de productes i serveis. I sobre l’altre tòpic: si dónes renda bàsica, la gent és més productiva, no pas menys. Quan tens una primera feina, t’estanques? No: intentes progressar. Espero que aquí Podem no es tiri enrere amb la seva proposta de renda bàsica.
I de quin import hauria de ser?
No m’agrada posar-hi un número ideal. El que és important és moure’ns en aquesta direcció. Relaxar les condicions de la gent que rep el subsidi. Donar 400 euros al mes, per començar, i dir que només apunta una tendència. És igual: ja estàs canviant el sistema, com han començat a fer-ho a Alaska i a Noruega.
Ens diuen que el 2015 serà l’any de la recuperació. ¿Pujaran els sous i s’acabarà el precariat?
Els sous són cada cop més volàtils. I seguiran baixant. Qualsevol polític que digui que els salaris pujaran per al precariat menteix o no té ni idea d’economia. Només cal veure que molta gent de mitjana edat i gran, tot i que no pertanyen al precariat, senten una afinitat per aquesta classe social, perquè els fills o amics sí que hi són. I això d’“ajudem els nostres fills i els fills ens ajudaran” s’ha trencat: molta gent gran veu que haurà de sacrificar-se per ajudar la generació que ve.


dimecres, 7 de gener del 2015

ÉS EL FEDERALISME LA SOLUCIÓ?

Els socialistes catalans i espanyols proposen la reforma federal de la Constitució com la fòrmula de solucionar el problema d’encaix de Catalunya dins d’Espanya.
Per una banda, proposar un canvi constitucional significa un llarg camí a recorre, amb gran consens a nivell de les forces polítiques doncs es necessiten majories de 3/5 en dues legislatures successives, un referèndum a nivell espanyol i un altre després a nivell català. Cal considerar que implícitament requereix de la participació activa i en positiu de la dreta espanyola. Sembla difícil.
Però al meu entendre la major dificultat és la pròpia indefinició del que vol dir reforma federal. Si no es concreta més, sota aquest concepte es poden encabir models d’estat molt diferents. Passa com amb el concepte democràcia: cal dir quin a tipus de democràcia ens referim (democràcia representativa, o directa, o orgànica, o assembleària, o popular, o bolivariana, o ...)
Els socialistes catalans i espanyols han fet en els últims temps diverses propostes –en teoria concretes- orientades a la reforma de la Constitució en un sentit federal:
-        Document de la Fundació Campalans del PSC. Maig 2013.
-        Declaració de Granada del PSOE. Juliol 2013.
-       Manifest por una Espanya Federal. Juliol 014. (Intelectuals espanyols propers a l’esquerra)
-        Article de Miquel Iceta en El País. Setembre 2014
-        Per un nou acord. PSC. 10 de novembre 2014.
-        Un nou pacte ciutadà. PSOE. 16 de novembre 2014
Un anàlisi dels seus continguts mostra de forma evident les diferents propostes que sota un mateix concepte federal, es fan en quan a la forma de ser i d’organització l’estat. Per fer-ho més entenidor faré servir els mateixos eixos d’anàlisi que proposa Ferran Requejo pels federalismes i que vaig utilitzar en el meu treball de final de Grau:
      Centralització / Descentralització
      Federalisme / Unitarisme. Inclou els tems de finançament
      Plurinacionalitat / Uninacionalitat
      Simetria / Asimetria
En quan a l’eix centralització / descentralització, els documents dels socialistes catalans aposten clarament per augmentar les competències autonòmiques, incloent la descentralització efectiva del  poder judicial i fins i tot proposant incloure a la Constitució una clàusula atributiva de competències a l’Estat, que atorgui totes les altres a les CCAA. Els socialistes espanyols no ho contemplen de forma clara, doncs parlen de “clarificar” el repartiment competencial, y de definir de quin àmbit es cadascuna, però no parlen clarament de descentralització; clarificar podria significar també concentrar competències.
En aquest tema, la Declaració de Granada inclou la frase “Clarificar la distribució de les competències de l’Estat i de les CCAA” que implícitament considera que les CCAA no son Estat; la frase correcta seria “les competències de l’Administració Central de l’Estat i de les CCAA”. Potser només és un error de redactat, però coincideix amb un corrent molt estès a Espanya de considerar només a les institucions centrals com a Estat, i a les CCA com una concessió o institució de segon nivell, i això està molt lluny del pensament federal i d’una organització federal.
Respecte a l’eix Federalisme / Unitarisme, les propostes catalanes inclouen la definició del l’Estat, d’Espanya, com a federal i, en canvi les que fa el PSOE semblen reduir el tema a la reforma del Senat, no per que estigui integrat pels governs autonòmics (model alemany) sinó per que sigui una cambra “de representació territorial” sense concretar cóm es faria. Al menys el Manifest “Por una España federal” proposa un Senat amb atribucions legislatives exclusives sobre temes de la seva competència (que també sembla és part del model alemany).
He inclòs en aquest eix els aspectes de finançament, sobre el que també hi ha discrepàncies de plantejament. Els socialistes catalans proposen aplicar els principis de solidaritat i ordinalitat, com principis a nivell constitucional, així com transparència i lleialtat (federal) en la seva aplicació. El Manifest inclou el principi d’igualtat de drets dels ciutadans i també el d’ordinalitat, en el sentit de que cap comunitat se empobreixi per causa de la referida solidaritat.  El PSOE parla de solidaritat,  de un nou sistema just y equitatiu que doni certesa, estabilitat y equilibri al sistema de repartiment dels recursos públics, sense esmentar l’ordinalitat.
La plurinacionalitat o no de la volguda federació és un aspecte on les diferències de plantejament es fan potser més evidents. Iceta diu que Espanya es una nació que integra nacions, nacionalitats y regions, el mateix que el document de la Fundació Campalans; de tota manera l’últim document del PSC només esmenta que cal el reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques (utilitzant un llenguatge adequat dins de l’actual Constitució).
Ni el PSOE ni el Manifest reconeixen la plurinacionalitat d’Espanya. Fan servir un relat que va des de la suavitat quasi preconstitucional del PSOE, que defensa el “respecte a les identitats diferenciades dins d’Espanya” (només faltaria!), al més críptic i embolicat del Manifest que accepta el “reconeixement de las identitats diverses que componen el nostre país fins el punt en que la evolució històrica ha establert”. Falta afegir “Y punto!”.
Per últim l’eix simetria / asimetria també mostra diferències. Els socialistes catalans volen una asimetria competencial adequada a les opcions polítiques i legislatives pròpies de cadascuna de les nacionalitats i regions. També en aquest cas l’últim document del PSC es torna més tebi, al incloure, quan fan referència a la incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania, la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat. Pot ser una posició que inclogui la simetria total.
Els altres documents, sota el paraigües conceptual de la igualtat dels ciutadans rebutgen de fet la asimetria competencial i de gestió. El PSOE fa èmfasi en la igualtat de drets bàsics entre totes els ciutadans, i diu que sí als legítims fets diferencials i no als privilegis o a les discriminacions. El Manifest només destaca el principi d’igualtat de drets dels ciutadans. Per tant continuem amb propostes que confonen la igualtat amb la uniformitat, i la diferència amb el privilegi, discurs molt estimat pels socialistes andalusos.
Per tant, proposar una solució federal pot significar augmentar la descentralització, entesa com l’aplicació del principi de subsidiarietat, refer els poders de l’estat sota una estructura federal amb comportaments de lleialtat, reconèixer la plurinacionalitat de l’estat i aplicar solucions diferents per a problemes diferents. Però també pot voler dir una nova centralització de competències, amb sistemes de finançament que perjudiquin als habitants d’uns territoris, una concepció de l’estat com a nació única (amb peculiaritats, això sí), i on la uniformitat passi per sobre de l’heterogeneïtat
En resum: hi ha diferències conceptuals entre les diferents propostes, sobre tot entre les que fan els socialistes catalans i els espanyols; i això passa per que quan es parla de federalisme, cal concretar a quin tipus concret es fa referència.
JL Campa

dissabte, 3 de gener del 2015

LAS UVAS DE LA IRA

Aquestes festes he llegit la novel·la "Las uvas de la ira" de John Steinbeck ambientada en la crisi econòmica del 1929, la gran depressió.
M’ha sorprès no tant la història central de la novel·la, sobre la família Joad i la seva odissea tot recercant no passar gana i tenir accés a una vida digne, com les reflexions que fa en alguns capítols sobre les causes de la crisi econòmica i la lògica del sistema capitalista. Moltes d’aquestes consideracions són encara aplicables en la situació actual i recullo a continuació algunes frases rellevants:
El treball com a dignitat humana: Las causas son el hambre en un estómago, multiplicado por un millón; el hambre de una sola alma, hambre de felicidad y un poco de seguridad,  multiplicada por un millón; músculos y mente pugnando por crecer, trabajar, crear, multiplicado por un millón. La función última del hombre, clara y definitiva: músculos que buscan trabajar, mentes que pugnan por crear algo más allá de la mera necesidad: esto es el hombre.
La por dels propietaris i la vàlua de la solidaritat entre els homes: Tú que odias el cambio y temes la revolución. Mantén separados a estos dos hombres acuclillados; haz que se odien, se teman, recelen el uno del otro … el peligro está aquí, porque dos hombres no están tan solos y perplejos como pueda estarlo uno. Y de este  primer “nosotros” surge algo más peligroso: “tengo un poco de comida” más “yo no tengo ninguna”. Si de este problema el resultado es “nosotros tenemos algo de comida” entonces el problema está en marcha … Esto es el principio: del “yo” al “nosotros”
El canvi en el valor i significat de la terra: Levantaron casa y graneros, araron la tierra y sembraron cosechas. Estos actos significaban la posesión y posesión equivalía a propiedad … y sus hijos crecieron y tuvieron hijos en esa tierra … Estas cosan se perdieron, las cosechas se calcularon en dólares y la tierra se valoraba en capital más intereses, las cosechas eran compradas y vendidas antes de estar plantadas. Entonces la pérdida de la cosecha, la sequía y el la inundación dejaron de ser pequeñas muertes en vida y se convirtieron sencillamente en pérdidas monetarias … de ser granjeros pasaron a ser pequeños tenderos de cosechas, pequeños fabricantes que debían vender antes de hacer. Entonces los agricultores que no eran buenos comerciantes perdieron sus tierras, que fue a parar a manos de comerciantes competentes … los hombres de negocios se fueron quedando las fincas y estas se hicieron más extensas, pero al mismo tiempo hubo un menor número de ellas … los propietarios importaron esclavos, aunque no les dieron este nombre: chinos, japonenses, mexicanos y filipinos. Se alimentan de arroz y judías … no necesitan demasiado … los siervos de importación fueron golpeados, amedrentados y muertos de hambre.
Els salaris a la baixa com a resultat de l’extrema necessitat (és una explicació senzilla del concepte “exercit industrial de reserva” de Marx): Cuando había trabajo para un hombre, diez hombres luchaban por él, luchaban por un salario bajo. Si éste está dispuesto a trabajar por treinta centavos yo trabajaré por veinticinco; si éste se conforma con veinticinco yo me conformo con veinte. No, yo, estoy hambriento, trabajaré por quince centavos, por un poco de comida ... y esto era bueno porque los salarios seguían cayendo y los precios permanecían fijos.
Descriu cruament –i critica- el pensament dels propietaris: Qué son los malditos rojos: “un rojo es un hijo de puta que pide treinta centavos por hora cuando lo que pagamos son veinticinco” … Si uno tiene un tiro de caballos no pone el grito en el cielo si los tiene que alimentar cuando no están trabajando: pero si uno tiene hombres trabajando para él, le importa un comino. Los caballos valen más que los hombres. 

JL Campa