RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dimarts, 31 de desembre del 2013

QUÈ MALAMENT HO TE ESPANYA!!!!

Ahir i avui El País publica dos articles d’opinió sobre el tema català escrits per dos intel·lectuals, catedràtics, de pensament oposat al sobiranisme. De fet són dos més d’una sèrie d’altres articles sobre el tema escrits per els Srs. Tortella, Ovejero, Sabater, i altres. Si aquest és el nivell argumental de la “intel·ligència” espanyola, expressant-se en el mitjà de comunicació més progresista i obert, sobre un tema polític tan delicat, Espanya ho te molt malament.
L’article d’ahir del Sr. De Carreras descriu les raons plantejades pel moviment nacionalista català i la seva tesi de fons es pot resumir en la frase “Esta pedagogía del odio ha hecho mella en el ciudadano: escuela, medios de comunicación, instituciones de la sociedad civil (entre ellas las distintas directivas del Barça), partidos políticos (incluidos los no oficialmente nacionalistas) y hasta sondeos demoscópicos manipulados, han contribuido a ello, todos a una. La hegemonía cultural ha pasado del paciente catalanismo político autonomista al independentismo más impaciente: “España está débil: ahora o nunca”. Esmenta a les hores el concepte de “espiral del silencio” basada en “para que en una sociedad se produzca el fenómeno de la espiral del silencio es preciso que previamente se infunda miedo, que los individuos tengan la percepción de que si se desvían del clima de opinión que se supone mayoritario están amenazados con el aislamiento y la exclusión
Acaba dient: “En Cataluña, durante más de treinta años, ha habido y hay miedo a la soledad y a la exclusión. Miedo en las personas, en los grupos y en los partidos políticos. Miedo en la sociedad. El nacionalismo ha dominado la escena y ha excluido, cuidando de que no se notase, las voces críticas. Los callados, para auto justificarse, se van pasando al independentismo que creen está a punto de triunfar”.  I es queda tant ample. No hi ha hagut campanyes anti-catalanes, recollides de signatures contra l’estatut, manipulació del Tribunal Constitucional, atacs a la unitat de la llengua, etc.; no ho esmenta ni ho te en compte.
El Sr. Gil Calvo es planteja una pregunta, ressaltada en el titular pel diari, “¿Cómo es posible que el pueblo más culto, moderno e ilustrado de la península Ibérica haya caído en semejante regresión irracional?”. Deu n’hi do!: regressió irracional; o sigui retorn a la fase simiesca.
Rebutja l’explicació de la manipulació i la propaganda per part de les elits nacionalistes i, comparant-ho amb el nacionalisme alemany d’entreguerres, la causalitat la imputa a “el factor responsable del hecho diferencial catalán y alemán es el modelo de familia troncal (también genuino de la comunidad foral vasco-navarra), basada en la autoridad paterna y el reparto desigual de la herencia en beneficio del primogénito con exclusión del igualitarismo fraterno”. Osti tu!!! D’una tacada l’alemanya nazi, els catalans, els bascos i els navarresos marcats per la figura de l’hereu i la pubilla. La veritat és que no tinc arguments; hem caldria l’ajuda dels antropòlegs més insignes.
Seguint amb el seu anàlisi, diu que “a la hora de plantear su demanda de secesión, las élites catalanas la formulen como un divorcio unilateral y contencioso, en lugar de inspirarse en el divorcio de mutuo acuerdo ...  resulta evidente que esta decisión de optar por el divorcio contencioso, siempre cargado de riesgos para ambas partes, en lugar de preferir el mucho más razonable divorcio de mutuo acuerdo, se ha adoptado para crear un artificial clima de polarización política que exacerbe las pasiones etnocéntricas del nosotros contra ellos y ellos contra nosotros”. A banda del detall de seguir amb el raca-raca de “las élites”, es tracta d’una mostra més de un dels principis de la propaganda, la regla de la transposició, basada en carregar sobre l’adversari els teus propis errors i defectes, és a dir acusar als altres de fer el que tu fas, negant que ho fas. Què més voldria el moviment independentista que l’estat espanyol s’avingués a negociar un divorci de mutu acord!; que fes el plantejament que fa la Gran Bretanya amb Escòcia.
Cal observar que reconèixer la relació Espanya-Catalunya com a matrimoni, i no com a cos unit, és una posició no majoritària a espanya; te la conseqüència que la independència es veu com una forma d’acabar una relació i no com una amputació. En aquest aspecte el Sr. Gil Cavo fa un reconeixement implícit de Catalunya com a subjecte polític. També cal ressaltar que en el seu últim paràgraf descriu críticament el tracte donat a l’últim estatut i per tant “este maltrato diferencial es el que más ha perjudicado al patriotismo constitucional hasta deslegitimarlo a juicio de buena parte de los catalanes
Si els arguments a favor d’una Catalunya espanyola són d’aquest nivell, el moviment sobiranista te moltes possibilitats d’èxit. L’important seria principalment no cometre errors, seguir la via democràtica i anar engegant polítiques socials que anessin sumant partidaris a la causa.

EL DISCURS D’EN MAS

Anem a fer un petit anàlisi del discurset d’en Mas, en la línia del que vam fer fa uns dies amb el Rei:
 
Las paraules més utilitzades han estat: decidir, país, futur, Catalunya, persones, any, dret. La frase resum del discurs podria ser una com: “cal a Catalunya que el país i les persones en el futur tirin pel dret a decidir”.
La paraula crisi només surt una vegada i en una frase ambigua, que permet tant una interpretació crítica respecte als paradigmes liberals, com dels paradigmes més socials.
No surten, com en el cas del rei, els conceptes equitat, benestar (en el sentit d’estat del benestar), desigualtat, corrupció, abús, sanitat, atur. Deu n’hi do els oblits!! sent un discurs del cap d’un govern executiu.
En Mas s’apunta a l’optimisme al dir textualment: “Moltes coses estan canviant, a millor. I moltes altres han de canviar encara”. A què es refereix en concret?. També s’ajunta al missatge del govern del Partit Popular dient que “sembla que per primer cop podem començar la remuntada ... aprofitar el canvi de tendència positiu que s’albira”.
El 80% del text està dedicat al tema sobiranista, reconeixent això sí, la pluralitat de posicions que hi ha a la societat catalana. Es centra molt en el dret a decidir (com a dret democràtic, com a sol·licitud de poder votar, de poder escollir) i no tant en el tema de la independència, paraula que no fa servir ni una sola vegada. Ves per on: una altre vagada jugant a la puta i la ramoneta.
JL Campa

diumenge, 29 de desembre del 2013

L’EMBOLIC ELECTRIC

El que està passant els últims dies amb la tarifa elèctrica porta a diverses reflexions qualitatives:
-     El govern ha intervingut en el mercat elèctric, fixant un increment del 2,3% pel primer trimestre de l’any que ve, i en Rajoy justifica l’actuació del govern per que les empreses i la competitivitat del país no poden tenir les tarifes elèctriques més cares d’Europa. Ho fa la mateixa setmana que ha congelat (per segona vegada) el sou mínim interprofessional, i per tant no ho fa pensant en la gent, en les persones, sinó en les empreses.
-     Aquesta fixació per reial decret d’un preu que des de fa anys es fixa en base a un sistema determinat, conegut pels actors que actuen en el mercat, suposa una actuació arbitrària del govern espanyol, presa com reacció davant d’un fet inesperat, sense analitzar les conseqüències a llarg termini. Sembla una seqüència típica: problema inesperat – solució improvisada – nou problema més gran que l’inicial – nova improvisació ....
-     En el sistema no actuen només les “elèctriques” espanyoles, sinó una sèrie d’agents que intervenen en base a unes regles prefixades i que esperen d’un govern europeu que els donarà seguretat jurídica, que complirà els seus compromisos concretats en lleis i reglaments. Tant preocupats com estan al govern per la “marca España” i no consideren l’impacte d’aquesta inseguretat jurídica en futures inversions.
-     Però tot el que està passant no és més que la prova que la liberalització del sistema elèctric espanyol NO ha funcionat. Cap a l’any 1984, desprès de l’arribada dels socialistes al govern espanyol va començar el procés de canvi del sistema elèctric per que arribés a funcionar com un mercat normal, amb competència, nous agents, i amb un objectiu molt clar: aconseguir una baixada de preus respecte als vigents fins el moment, fixats pel govern en base a tarifes regulades.
-     El canvi es va fer per seguir els dictats del que era (i és encara) la ideologia dominant: economia de mercat com únic sistema eficient en teoria. Tal se val el producte produït, el seu impacte social (positiu o negatiu), la necessitat universal del mateix, etc. Segons el paradigma dominant, el preu en un mercat lliure és la única senyal eficient de cara a fixar les prioritats individuals dels agents, dels individus.
-     A les hores els savis pinten un Power Point on la tradicional estructura vertical de les empreses elèctriques que agafava tot el cicle productiu (generació, transport, distribució i comercialització) es substitueix per una segregació horitzontal amb producció competitiva, transport nacionalitzat, distribució com a monopoli natural territorial i per fi una comercialització competitiva.
-     Què bonic quedava el nou esquema!!. Què be funcionaria amb les productores oferint energia amb el preu a la baixa, la reducció de costos obtinguda per l’optimització de la ja única xarxa de transport, les distribuïdores sotmeses a uns pagaments en base a peatges mínims i les comercialitzadores rebaixant els seus marges de benefici per aconseguir molts clients en base a preus ajustats. 
-     I la de feina que generaria el canvi de model!!!. Consultores, empreses de sistemes informàtics, auditories, agències publicitàries i de comunicació, totes treballant (i facturant) durant anys i anys per “ajudar” a les empreses existents i als nous agents a adaptar-se a la nova situació.
-     I quan arribéssim a la terra promesa? Doncs no hi hauria avaries, no hi hauria ni manca ni excés de capacitat productiva, els preus serien ajustats, el client podria canviar de companyia quan volgués, i les empreses ineficients serien expulsades del mercat. Resultat: eficiència, consumidors contents i qualitat de subministrament assegurat. Tot vigilat per un Organisme especialitzat independent del govern que garantiria que ningú (ni el Ministeri) tindria posició d’abús de poder.
-     Realitat desprès d’aquests anys: costos de transició pagats pels consumidors, dèficit de tarifa pagat pel consumidor, preus dels mes alts d’Europa pagats pel consumidor, consumidor que pot escollir què companyia l’atendrà (en un call center) però no la que el subministra, govern intervenint en el mercat amb primes a determinades energies, consells d’administració d’empreses elèctriques farcides d’ex-polítics. Res que estigués en el Power Point inicial
Al meu parer hi ha dos tipus de solució, en cap cas amb fruits immediats:
-     Ajustar el model liberal vigent, duent-lo a les últimes conseqüències: sota la regulació d’una Comissió Nacional de l’Energia, de nova trinca i independent del govern, instaurar nou mecanismes de fixacions de preu i de funcionament del mercat. A l’igual que s’ha fet amb els Bancs Centrals, limitar la capacitat dels governs d’actuar en el mercat elèctric. És a dir, ser liberal de veritat i deixar actuar als mercats, evitant només les situacions de privilegi dins del mercat.
-     Canviar de paradigma. Oi que l’energia és estratègica pels estats i el seus governs? Doncs reconèixer aquest fet i nacionalitzar (sí, nacionalitzar) el sector. França és un dels països amb el preu de l’electricitat més ajustats d’Europa, fruit possiblement de tenir EDF com empresa estatal gestora del sistema elèctric, el que va permetre eficiències tecnològiques, centrals normalitzades i costos ajustats per una bona gestió.
Les dues solucions són molt difícils; la segona xoca segur amb la Unió Europea i la primera amb la ideologia dominant a Espanya, on els que es diuen liberals ho son només “de boquilla” doncs estan històricament acostumats a utilitzar els recursos de l’estat pels seus interessos particulars.
JL Campa

dimecres, 25 de desembre del 2013

EL DISCURS DEL REI

Un primer anàlisi del que va dir en el seu discurs lo JC1, es pot fer mirant el núvol de paraules resultant del text facilitat per la web de la Casa Real:

Ressalten per la seva presència els mots ESPAÑA i SOCIEDAD, clarament per sobre dels altres. El segon grup de paraules més emprades són: QUIERO, JUNTOS, CONVIVENCIA,  SIEMPRE, INVITO i CRISIS. Per tant un resum en una frase del seu missatge podria ser  Quiero a España , y os invito a ello, como sociedad donde como siempre estemos juntos y en convivència (la veritat és que no sé on posar la paraula “crisis”)
I quines paraules rellevants no ha fet servir?: equitat, benestar, desigualtat (nomes la cita en relació a la solidaritat entre els espanyols), corrupció, decidir, abús, sanitat, pobresa. La llibertat només la cita una vegada per lloar la Constitució, a l’igual que l’atur, al que només fa esment una vegada, això sí, per fer un retret al govern situant la recuperació real de la crisi quan  els aturats puguin tenir treball. Queda clara l’orientació ideològica del discurs: cap crida al manteniment de l’estat social inclòs en la Constitució.
Tot i que reconeix una voluntat de part del poble espanyol a reformar els acords de convivència, cosa que podria interpretar-se com una crida a fer-ho i negociar sobre els canvis a fer, la veritat és que en el tema català no hi ha gaires reconeixements, veient frases com “España es una gran Nación que vale la pena vivir y querer, y por la que merece la pena luchar”, “se cumplan y hagan cumplir la Constitución y las leyes, y para que las diferencias y las controversias se resuelvan con arreglo a las reglas de juego democráticas aprobadas por todos”. (els subratllats són meus)
Sí que és veritat que una frase podria ser interpretada positivament: “hacer del diálogo el método prioritario y más eficaz de solución de los problemas col·lectivos”. Però cal recordar que des del govern central s’està dient que els que no volen dialogar són els que ja han decidit pregunta i calendari. Així doncs una frase que tothom interpretarà com vulgui.
Per últim, és important veure que no se’n vol anar, que no abdicarà, que no farà com Benet XVI, la reina d’Holanda, en part l’emperador del Japó. El vell xaruc segueix. O has sentit Felip? parla amb el Charles d’Anglaterra i ves prenent nota.
JL Campa

diumenge, 22 de desembre del 2013

LA PREGUNTA

Ja tenim pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?".
En el dret internacional no està regulat el dret a la secessió, i per tant no hi ha un marc legal que complir i al que referir-se per a jutjar si la pregunta és correcte o no. La millor referència són els criteris que ha fixat el Tribunal Suprem de Canadà  pel cas del Quebec (majoria clara en resposta a una pregunta clara).
La proposta que es fa a Catalunya són dos preguntes en una, o una pregunta amb dos parts, on si contestes que NO a la primera podràs votar Si o NO a la segona. D’un altre banda la primera part de la pregunta no concreta què vol dir esdevenir un Estat: com el “Estado español”?. Com Texas?. Com Chiapas?. Com Baviera?. Com el Estat de la ciutat del Vaticà?. Per tant, des del punt de vista del reconeixement internacional, la pregunta plantejada no és ni única, ni clara.
Per tant, l’únic sentit que te la pregunta de la forma en que està plantejada, és per a complir amb uns compromisos de partit, per a que “el procés” no se’n vagi en orris abans de començar, i per a poder incloure dins del “dret a decidir” a  Socialistes i a Unió Democràtica; tot això sota la suposició implícita de que la consulta no es farà. Dins d’aquest paràmetres la pregunta és prou entenedora i clara, si entenem que hi ha tres opcions a votar: continuar com fins ara, singularitzar Catalunya dins d’Espanya i la independència total.
 
Adjunto a continuació exemples de preguntes de referèndum que en general no es poden considerar com a exemples de claredat. La de Puerto Rico és en essència molt semblant a la plantejada per Mas.
Referèndum Quebec 1980: "El govern del Quebec ha fet conèixer la seva proposta d'arribar, amb la resta del Canadà, a un nou acord fonamentat sobre el principi de la igualtat dels pobles. Aquest acord permetria al Quebec adquirir el poder exclusiu de fer les seves lleis, de fixar els seus impostos i establir relacions exteriors, o sigui, la sobirania, i a la vegada mantenir amb el Canadà una associació econòmica que comporti la utilització de la mateixa moneda. Tot canvi d'estatus polític resultant d'aquestes negociacions serà sotmès a la població per referèndum. En conseqüència, dóna vostè el mandat al govern del Quebec de negociar l'acord proposat entre el Quebec i el Canadà?"
Referèndum OTAN 1986: El Gobierno considera conveniente, para los intereses nacionales, que España permanezca en la Alianza Atlántica, y acuerda que dicha permanencia se establezca en los siguientes términos:
1.º La participación de España en la Alianza Atlántica no incluirá su incorporación a la estructura militar integrada.
2.º Se mantendrá la prohibición de instalar, almacenar o introducir armas nucleares en territorio español.
3.º Se procederá a la reducción progresiva de la presencia militar de los Estados Unidos en España.
¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?"
Referèndum Quebec 1995: Está usted de acuerdo con que Québec llegue a ser soberano después de haber hecho una oferta formal a Canadá para una nueva asociación económica y política en el ámbito de aplicación del proyecto de ley sobre el futuro de Quebec y del acuerdo firmado el 12 de junio, 1995?.
Referèndum Puerto Rico 2012
 
 
Referèndum Kosovo 2012: "¿Acepta usted las instituciones de la autodenominada República de Kosovo?”
Referèndum Escòcia 2014: "¿Está de acuerdo con que Escocia debería ser un país independiente?"
 
JL Campa 22-12-2013

 

dijous, 12 de desembre del 2013

DE CASAMENTS I CASINOS

Jordi Alberich, Director del Cercle d’Economia, publica avui a El Periódico un article interessant amb el mateix títol d’aquesta entrada.
En referència tant als cassos dels casinos com del casament indi de la setmana passada a Barcelona, planteja un dilema de fons molt actual: per sortir de la crisi hem de cedir drets, valors i formes de vida?. Part de la seva resposta està continguda en els paràgrafs següents:
 Particularment, crec que si hi ha una cosa que no volem és convertir-nos en el centre del joc europeu, o en una ciutat que s’emociona perquè uns multimilionaris ens la compren durant un cap de setmana. 
 L’argument que en plena crisi tot s’hi val no és correcte. Precisament en aquests temps, més que mai, els ciutadans necessitem els poders públics, com a dipositaris de la dignitat col•lectiva, per posar límits al poder dels diners, mantenir les expectatives i, esperem que aviat, fer que els beneficis de la recuperació arribin a tothom. En algunes ocasions penso que som una societat amb un cert aire de decadència. El propi d’aquelles grans famílies que, vingudes a menys i incapaces de generar riquesa, van vivint de vendre el seu patrimoni o llogar el que els queda. I a les quals, malgrat aquesta decadència, els embolcalla una aura de glamur, benestar i autosuficiència.
Considero engrescador i positiu la interpel·lació que fa als poders públics, al propi concepte de “públic” que sabem està oposat a individual o particular,  per que defensin la dignitat col·lectiva davant de possibles guanys a curt termini. Però la realitat és que el govern de la Comunitat de Madrid està disposat a fer el que li digui el Sr. Aldeson i el nostre Govern ja ha rebaixat l’impost sobre els casinos.
JL Campa
 

dilluns, 9 de desembre del 2013

QUI VA DIR AIXÒ?

No niego  que planeé un sabotaje.
Pensamos que sin violencia no se abriría ninguna vía para que el pueblo  ... venza en su lucha.
Decidimos responder a la violencia con violencia.
Nuestra duda no era si debíamos luchar, sino la manera de continuar la lucha.
La violencia ya se había convertido, de hecho, en un elemento característico de la escena política.
La violencia era la única salida.
Tomamos la decisión de recurrir a formas violentas de lucha política.
Decidimos por tanto tomar medidas para la posibilidad de una guerra de guerrillas.
Empecé a estudiar el arte de la guerra y la revolución y, mientras estaba en el extranjero, realicé un curso de entrenamiento militar. Si iba a haber una guerra de guerrillas, quería ser capaz de apoyar a mi pueblo y combatir junto a él, y de compartir los peligros de la guerra con ellos.

Doncs una persona que malgrat Tatcher i Reagan el consideraven un terrorista, que va estar a la llista de terroristes dels EEUU fins el 2008, que un diputat britànic volia fer afusellar, però que rebrà honors del Princep i en Rajoy que aniran al seu funeral.
Si en Mandela no hagués triomfat, en aquest cas gràcies a la seva força moral, hagués passat a la història com un terrorista.
9-12-2013
Discurs complet a: Alegat Judici Mandela
 

divendres, 6 de desembre del 2013

QUINA PENA!!!

Navarro brinda per la Constitució amb Camacho i Rivera a la Delegació del Govern (El Periódico)

"No hase falta desir nada mas" (APM)

JL Campa