L’EMBOLIC ELECTRIC

El que està passant els últims dies amb la tarifa elèctrica porta a diverses reflexions qualitatives:

-     El govern ha intervingut en el mercat elèctric, fixant un increment del 2,3% pel primer trimestre de l’any que ve, i en Rajoy justifica l’actuació del govern per que les empreses i la competitivitat del país no poden tenir les tarifes elèctriques més cares d’Europa. Ho fa la mateixa setmana que ha congelat (per segona vegada) el sou mínim interprofessional, i per tant no ho fa pensant en la gent, en les persones, sinó en les empreses.

-     Aquesta fixació per reial decret d’un preu que des de fa anys es fixa en base a un sistema determinat, conegut pels actors que actuen en el mercat, suposa una actuació arbitrària del govern espanyol, presa com reacció davant d’un fet inesperat, sense analitzar les conseqüències a llarg termini. Sembla una seqüència típica: problema inesperat – solució improvisada – nou problema més gran que l’inicial – nova improvisació ....

-     En el sistema no actuen només les “elèctriques” espanyoles, sinó una sèrie d’agents que intervenen en base a unes regles prefixades i que esperen d’un govern europeu que els donarà seguretat jurídica, que complirà els seus compromisos concretats en lleis i reglaments. Tant preocupats com estan al govern per la “marca España” i no consideren l’impacte d’aquesta inseguretat jurídica en futures inversions.

-     Però tot el que està passant no és més que la prova que la liberalització del sistema elèctric espanyol NO ha funcionat. Cap a l’any 1984, desprès de l’arribada dels socialistes al govern espanyol va començar el procés de canvi del sistema elèctric per que arribés a funcionar com un mercat normal, amb competència, nous agents, i amb un objectiu molt clar: aconseguir una baixada de preus respecte als vigents fins el moment, fixats pel govern en base a tarifes regulades.

-     El canvi es va fer per seguir els dictats del que era (i és encara) la ideologia dominant: economia de mercat com únic sistema eficient en teoria. Tal se val el producte produït, el seu impacte social (positiu o negatiu), la necessitat universal del mateix, etc. Segons el paradigma dominant, el preu en un mercat lliure és la única senyal eficient de cara a fixar les prioritats individuals dels agents, dels individus.

-     A les hores els savis pinten un Power Point on la tradicional estructura vertical de les empreses elèctriques que agafava tot el cicle productiu (generació, transport, distribució i comercialització) es substitueix per una segregació horitzontal amb producció competitiva, transport nacionalitzat, distribució com a monopoli natural territorial i per fi una comercialització competitiva.

-     Què bonic quedava el nou esquema!!. Què be funcionaria amb les productores oferint energia amb el preu a la baixa, la reducció de costos obtinguda per l’optimització de la ja única xarxa de transport, les distribuïdores sotmeses a uns pagaments en base a peatges mínims i les comercialitzadores rebaixant els seus marges de benefici per aconseguir molts clients en base a preus ajustats. 

-     I la de feina que generaria el canvi de model!!!. Consultores, empreses de sistemes informàtics, auditories, agències publicitàries i de comunicació, totes treballant (i facturant) durant anys i anys per “ajudar” a les empreses existents i als nous agents a adaptar-se a la nova situació.

-     I quan arribéssim a la terra promesa? Doncs no hi hauria avaries, no hi hauria ni manca ni excés de capacitat productiva, els preus serien ajustats, el client podria canviar de companyia quan volgués, i les empreses ineficients serien expulsades del mercat. Resultat: eficiència, consumidors contents i qualitat de subministrament assegurat. Tot vigilat per un Organisme especialitzat independent del govern que garantiria que ningú (ni el Ministeri) tindria posició d’abús de poder.

-     Realitat desprès d’aquests anys: costos de transició pagats pels consumidors, dèficit de tarifa pagat pel consumidor, preus dels mes alts d’Europa pagats pel consumidor, consumidor que pot escollir què companyia l’atendrà (en un call center) però no la que el subministra, govern intervenint en el mercat amb primes a determinades energies, consells d’administració d’empreses elèctriques farcides d’ex-polítics. Res que estigués en el Power Point inicial

Al meu parer hi ha dos tipus de solució, en cap cas amb fruits immediats:

-     Ajustar el model liberal vigent, duent-lo a les últimes conseqüències: sota la regulació d’una Comissió Nacional de l’Energia, de nova trinca i independent del govern, instaurar nou mecanismes de fixacions de preu i de funcionament del mercat. A l’igual que s’ha fet amb els Bancs Centrals, limitar la capacitat dels governs d’actuar en el mercat elèctric. És a dir, ser liberal de veritat i deixar actuar als mercats, evitant només les situacions de privilegi dins del mercat.

-     Canviar de paradigma. Oi que l’energia és estratègica pels estats i el seus governs? Doncs reconèixer aquest fet i nacionalitzar (sí, nacionalitzar) el sector. França és un dels països amb el preu de l’electricitat més ajustats d’Europa, fruit possiblement de tenir EDF com empresa estatal gestora del sistema elèctric, el que va permetre eficiències tecnològiques, centrals normalitzades i costos ajustats per una bona gestió.

Les dues solucions són molt difícils; la segona xoca segur amb la Unió Europea i la primera amb la ideologia dominant a Espanya, on els que es diuen liberals ho son només “de boquilla” doncs estan històricament acostumats a utilitzar els recursos de l’estat pels seus interessos particulars.

JL Campa