ASSISTENTS A LA DIADA

En base a les fotos, vídeos i informacions publicades, la meva estimació dels assistents a la Diada del diumenge és la següent:

En relació a l’estimació de màxims prevists en l’article del passat dissabte, els canvis introduïts són els següents:

Allargada la concentració de Berga en 300 metres, i acceptada  la xifra d’assistents oficial, doncs dona una densitat de 2,7 persones per metre quadrat

Allargada la de Salt en 400 metres, i acceptada la dada de la Guàrdia Urbana, que dona una densitat de 3,2.

La concentració a Lleida ampliada en 100 metres. Aplicada una densitat de 3, el nombre d’assistents queda en 105.000 persones (no en 120.000 com diu l’organització)

La xifra oficial d’assistents a Tarragona sembla versemblant.

A Barcelona, ampliant en 100 metres la longitud de la concentració, i en base a 4 persones per metre quadrat, dona una mica més de 300.000 persones. La dada de la Guardia Urbana de 540.000 assistents implica ubicar a 7 persones en cada metre quadrat, per tant no la considero

716.000 assistents signifiquen una baixada respecte a anteriors Diades?

Adjunto a continuació el quadre resum de les meves estimacions d’assistents, fetes amb el mateix mètode i ja publicades en el blog, a les concentracions d’altres anys

Es tracta evidentment d’una disminució de l’assistència respecte a l’any passat, però cal tenir en compte el mètode d’estimació, doncs si el 2015 consideréssim la mateixa densitat de 3,3 assistents per metre que la mitjana d’aquest any, el total hagués sigut de 728.000, molt semblant a la dada d’enguany

El rellevant és que la capacitat de convocatòria dels 5 últims onzes de setembre és impressionant i crec que sense precedents en el món contemporani. Tant de debò hi hagi la capacitat política per totes bandes per trobar solucions democràtiques al problema que hi ha plantejat.

Em temo però que el conservadorisme espanyol (el de dretes i el d’esquerra) no tingui la voluntat de voler reconèixer la realitat, ni la intel·ligència i flexibilitat necessàries per a cercar vies per abandonar l’immobilisme i desllorigar el problema més important que té ara Espanya i Catalunya.

PD: quasi acabat l’article, he llegit a El País (dins de l’edició Catalunya, perquè l’editorial d’ahir deia coses molt diferents) un escrit de l’Enric Company del qual adjunto unes frases que van en el mateix sentit però estan millor escrites que les meves:

Les manifestacions de la Diada van mostrar el diumenge passat que els partits i les organitzacions independentistes mantenen una enorme capacitat de mobilització. Els qui les minimitzen i menyspreen confonen els seus desitjos amb la realitat. Durant cinc anys consecutius centenars de milers de ciutadans catalans han atestat amb la seva presència al carrer que el gruix del catalanisme autonomista ha abraçat la causa de la independència.

Això és un canvi polític d’una gran magnitud, que ha modificat les coordenades de la política catalana i ha contribuït a canviar el sistema català de partits. Unit a la crisi del sistema espanyol de bipartidisme imperfecte, el canvi a Catalunya ha contribuït a volatilitzar les condicions de l’estabilitat parlamentària dels governs d’Espanya existent des de la dècada del 1990, amb les conseqüències que són ben visibles: 10 mesos de govern en funcions i la perspectiva d’unes terceres eleccions legislatives en un any.

Les xifres d’assistents a les manifestacions d’aquest Onze de setembre poden ser interpretades, magnificades, negades i manipulades, però res d’això impedeix constatar que responen a un canvi polític de gran magnitud, que s’ha ratificat a les urnes. Els qui deien fa tres anys que el suflé sobiranista baixava saben ara que uns anys hi haurà més o menys manifestants que uns altres, però el problema és aquí i no s’esfumarà. A l’inrevés, l’expectativa més raonable és que la pressió del sobiranisme català s’orienti a provocar canvis polítics substancials a Espanya a la manera en què al llarg del segle XX els va provocar l’autonomisme.