dissabte, 15 de juliol del 2017

LLEI, CONSTITUCIÓ, RECONEIXEMENT

Avui no escric jo. Em limito a copiar uns fragments de l’últim article de Josep Ramoneda a El País (a l’edició Catalunya, no a l’edició espanyola)
La llibertat és anterior a la llei, aquesta la limita fins i tot quan la protegeix. I la virtut és trobar el punt òptim –el més inclusiu– en la relació entre la llibertat i la llei.
Es llegeixen sofisticades ostentacions de saviesa jurídica per donar forma objectiva de delicte o de violació constitucional a comportaments que se situen en l’àmbit del que és declaratiu i propagandístic, és a dir, de la llibertat d’expressió, i que no tenen eficàcia jurídica i administrativa.
Em sorprèn que alguns juristes avalin l’estratègia de Rajoy de transferir les respostes al sobiranisme al Tribunal Constitucional. Si ens atenim al principi de separació de poders, l’elisió de responsabilitats polítiques per part del president és una actitud manifestament inconstitucional. La confusió de funcions degrada la democràcia.
Per què se senten més els constitucionalistes disposats a fer valer la Constitució com a arma per combatre el sobiranisme que no pas els partidaris de pensar la manera d’obrir-la perquè hi capiguem tots?
No és la Constitució la que configura una societat, com sembla que alguns entenen; és la societat la que busca una Constitució que la reguli adequadament. Les societats es doten d’una Constitució i no a l’inrevés.
Des del 1978 hem viscut en un immobilisme constitucional manifest. El bipartidisme ha tingut pànic a canviar la Constitució
Quan es decreta la independència com un ideal impossible –per ser il·legal– s’està produint una manifesta negació de la realitat. Agradi o no, l’independentisme existeix.
Reconèixer l’altre, intentar entendre la seva perspectiva és condició per a qualsevol solució política. I explorar vies constitucionals atrevides era una manera de contribuir a aquest reconeixement.
Paraula d’en Ramoneda.