Fa uns dies un article d’ Andrés Ortega en Eldiario.es comentava la possibilitat, suggerida
per Rajoy, de fer un Museo de Historia de España suposo que amb
la intenció de donar un pas més en la direcció uniformitzadora del nacionalisme
espanyol més pur.
L’autor comentava l’existència d’un Museu a
Alemanya sobre la seva pròpia història i les dificultats per a explicar-la,
sobre tot en referència als fets de la primera mitat del segle XX. Opina que han
aconseguit fer-ho de forma prou correcte, seguint una frase de Konrad Adenauer
pel que la història era “la suma de les
coses que es podien haver evitat”. Malgrat això observa que no expliquen cóm
va ser possible que un dels pobles més avançats intel·lectual, artístic i
tecnològicament va poder engendrar i donar suport al nazisme i els seus crims.
El 28 de març de l’any passat vaig escriure
sobre el Museu d’Història Americana i la seva importància en el manteniment de
la identitat nacional dels Estats Units, en base a tres eixos: els símbols comuns
-la bandera especialment-, la nació com a garant de les llibertats dels seus
ciutadans, i l’ideal americà i la seva forma de vida com a exemple per a la
resta del món.
Andrés Ortega esmenta les dificultats per a
fer un Museu a Espanya d’una història compartida, doncs segons ell el
franquisme va acabar de crear una idea majoritària d’una España uniforme i monolingüe en la seva essència. D’un altre
banda hi ha visions contraposades segons les escoles històriques sobre el
sentit dels fets històrics, en especial vists des de Catalunya i el País Basc. Per
últim, Espanya no ha sabut encara assumir el seu passat històric recent, en
especial el franquisme i els seves conseqüències; només cal pensar en les dificultats
de la Llei de Memòria històrica, els entrebancs per a localitzar foses de la
guerra civil i l’existència del Valle de
los Caidos, amb dos insignes feixistes enterrats amb tots els honors.
Penso
també en una de les propostes polítiques que va fer Pasqual Maragall: a partir
del reconeixement de la pluralitat nacional dins d’Espanya, considerava necessari
–imprescindible fins i tot- que a totes les escoles d’Espanya es donés una
història comuna de tots els pobles d’Espanya: “Ni la historia única de España, ni las diecisiete
versiones autonómicas de la misma”. Li va donar a aquest aspecte una consideració
nuclear dins del seva visió del federalisme. Òbviament no va ser escoltat o va
ser conceptual com una maragallada
més.
La pregunta que em faig és si es pot fer un
Museu d’Història d’Espanya sense consens sobre el que aquesta és. Oblidant el fracàs
de la formació d’Espanya com estat nació, del seu procés de nation-building; fallida que es
dona en especial en el segle XIX, quan es formen la majoria de les nacions
europees, però que continua al llarg dels segle XX. Un país al que Gabriel
Magalhâes defineix encara com un “laberinto de tensiones” al que li falta la referència moral de l’ètica
republicana, cívica, ciutadana, allunyada de la cosa divina.
És interessant recordar el que deia Borja
de Riquer el 30 d’octubre de 2014: “Los gobiernos españoles han actuado como si “la única nación de los
españoles” fuera una realidad incuestionable y se han guiado a partir de dos
principios: negarse a reconocer la auténtica naturaleza de la crisis de
identidad existente, y creer que para nacionalizar de verdad a los españoles
básicamente había que tener más Estado, más administración central y más
autoridad. Y así, confundieron nacionalizar con uniformizar, y en vez de
intentar convencer con un proyecto de nación sugerente, moderno, progresista y
plural, quisieron imponer la imagen más tradicional, rancia y unitaria de
España. Fue un grave error político. Las dos dictaduras militares del siglo XX
no consiguieron acabar con los nacionalismos alternativos, todo lo contrario,
los activaron y legitimaron notablemente, de aquí que los especialistas hablen
de la nacionalización “negativa” del franquismo. Es cierto que ha habido
momentos de acuerdo y se han pactado soluciones autonomistas, como en el
periodo 1931-1936 y el iniciado en 1977, pero han sido siempre más el fruto del
pragmatismo político que del reconocimiento sincero de la auténtica naturaleza
de la cuestión. Prueba de eso es el actual agotamiento del ambiguo e impreciso
régimen de las autonomías”
JL Campa
PD: Catalunya també té des de fa 20 anys un
Museu d’Història de Catalunya. Vaig visitar-ho quan es va inaugurar i no he
tornat a veure l’exposició permanent des de les hores. Per això no faig cap
valoració sobre el seu contingut en relació als temes de l’article. Potser en
un futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada