JUDICI DE BURGOS: CONCLUSIONS

El judici va tenir lloc aplicant estrictament les lleis vigents, dins de l’estat de dret i sota les garanties processals del moment. Aquestes eren les del règim franquista amb totes les seves particularitats, que incloïen que persones civils fossin jutjades en Consell de Guerra per un Tribunal militar, i sense possibilitat d’apel·lació en segones instàncies. Els conceptes d’independència dels ‘jutges’ i el ‘imperio de la Ley’ va ser esgrimit pel poder com a justificació i legitimació de la seva actuació

Va ser un judici a militants d’ETA, quan aquesta organització era una més de les que arreu d’Espanya lluitaven contra la dictadura. De fet, només cal veure com molts del advocats defensors van ser figures destacades de la oposició democràtica –un d’ells va ser anys més tard President de las Cortes-, sense que consti que hagin rebut crítiques a posteriori per la seva actuació defensant a membres d’una organització considerada ja en aquell moment com terrorista per part del poder establert.

El procés de Burgos va fer-se en un clima de confrontació política soterrada, donat que no existien –dins de l’estat de dret franquista- les llibertats d’opinió, reunió i manifestació. Tot i la declaració de l’estat d’excepció, van haver expressions minoritàries d’oposició en forma de vagues, manifestacions, tancades (com la de Montserrat) i manifests, en especial al País Basc. També a l’estranger es van produir manifestacions de protesta contra la repressió del règim.

Tot i que les reaccions polítiques internes a la celebració del judici i a les sentències van ser molt minoritàries, el règim franquista es va sentir qüestionat i va endegar una campanya de mobilització dels seus recursos que va culminar amb un clàssic: manifestació a la Plaça d’Orient a Madrid. També va utilitzar el recurs a la conspiració internacional i comunista que atacava un dels pilars de la civilització occidental.

Però el sant cristu gros va ser l’amenaça del separatisme, en aquest cas basc, que buscava la desmembració de la pàtria comuna i indivisible. A mida que avançava el procés i la proclamació de la sentència anava augmentat la cridòria oficial en defensa de “la suprema realidad de España”, sempre amb culpabilització a forces polítiques traïdores, comunistes o estrangeres

No deixa de ser curiós que poguessin assistir al judici observadors internacionals i també de diferents Col·legis d’advocats d’Espanya. En dos sentits: a diferència del proper judici al Tribunal Suprem, es va acceptar que advocats estrangers estiguessin presents; i  d’un altre banda ara no sembla que els col·legis d’avocats espanyols tinguin interès en observar i certificar la correcció processal del proper judici.

En el mateix sentit, és destacable que en l’equip d’advocats que van defensar als etarres, hi havia lletrats de fora del país basc. Cal recordar que el mateix va passar en el judici sobre els fets d’octubre del 1934, quan advocats republicans de les espanyes van defensar a Companys i altres membres del seu govern. Em el proper judici no participen advocats de fora de Catalunya

El màxim posicionament que va fer La Vanguardia, un cop conegudes les sentències a mort, va ser en favor de l’indult, mentre per a compensar carregava contra els que dins o fora d’Espanya feien algarades coordinats amb “las internacionales del rencor”. La informació de La Vanguardia és prou representativa de la forma com es comunicaven las noticies sota el franquisme: control del missatge polític, les noticies que no interessaven al règim eren censurades o relegades a petits paràgrafs poc destacats, seguidisme de les consignes de les autoritats, missatge únic i orquestrat

El règim no es va atrevir a executar les sentències de mort, cosa que en canvi sí va fer pocs anys després, a l’octubre del 1975. Podria interpretar-se que el franquisme al 70 encara es sentia fort: acabaven d’assegurar el ‘fet successori’ amb l’anomenament de Juan Carlos com a Princep d’Espanya i hereu de Franco com a futur cap d’estat, Carrero Blanco vigilaria la transició i el General encara no havia patit les malalties que a partir del 73 minarien la seva salut. En canvi al 1975 el règim estava sense Carrero, fràgil, poruc i per tant més perillós.

Cal recordar per últim que els condemnats no van complir la pena en la seva totalitat, i això no va ser com a resultat de mobilitzacions i protestes populars després d’acabar el judici. Va ser possible per que Franco va morir (al llit), i en el tant vilipendiat pacte de la transició van ser amnistiats l’any 1977, encara que expulsats temporalment d’Espanya i enviats a Noruega i ... Bèlgica!!