Vaig estar treballant a l’Argentina una mica de tres mesos l’any 1993, en plena efervescència de la presidència de Menem, quan el país s’estava venent les seves “joies de la corona” a la inversió estrangera. Tot semblava anar be, era la època de prendre “pizza amb xampany”, i molta gent defensava la política econòmica del moment per que estaven convençuts de la llei del Trickle-down economics (en parlàvem el passat 17 de maig) que expressaven amb la frase “si el país creix la meva part del pastís serà més gran”.
En aquell moment estava funcionant la paritat peso-dolar, i de fet podies fer servir indistintament les dues monedes per pagar qualsevol cosa. Em va cridar l’atenció que, malgrat aquesta igualtat peso- dolar tots els argentins estaven assabentats de les paritats de les monedes, i les cases de canvi del microcentre de Buenos Aires eren un formigueig de gent. La raó era per causes històriques: les argentins no confiaven (ni confien) en la seva moneda, de forma que intenten sempre posar els seus estalvis (els que els tenen) en altres monedes o països.
Vaig tornar a fer turisme a Buenos Aires l’any 2001, poc després del final de la paritat dolar-peso, de la instauració del corralito, de la crisi institucional que va fer tenir 4 presidents d’Argentina en poques setmanes. Era un país enfonsat, trist, amb molta més pobresa pels carrers que 10 anys enrere.
Comentant amb una persona el què passava, i quan i com esperava que es pogués superar aquella crisi, em va donar una resposta que sempre he recordat: “Esta crisis la superaremos, como hemos superado muchas otras antes. El problema es que al final de cada ciclo de recuperación estamos por debajo de donde empezó el ciclo de decrecimiento anterior. Por tanto, cada vez estamos peor; nunca llegamos a remontar de verdad. Argentina va a peor desde hace muchos años”
Recordo també que quan estudiava batxillerat, Argentina era dels 10 països més rics del mon. He buscat a les estadístiques del Banc Mundial la dada de l’evolució de la renda per càpita d’Argentina comparada amb Espanya i amb els Estats Units. Hi ha dades des de 1964 fins a 2014, i he extret les dades en cicles de 5 anys. Els resultats són els següents:
Com es veu, al 1964, Argentina era el 20 país amb major renda per càpita quan Espanya era el 28. El 2014 Argentina ocupava el lloc 49 (però el 68 5 anys abans) i Espanya el 23. De fet la posició relativa d’Espanya oscil·la sempre al voltant de la posició 30, mentre que Argentina mostra una tendència a la baixa des del lloc 20 fins prop del 70.
Un altre forma de mirar-ho és veien quin és el percentatge que representen la renda d’Argentina i d’Espanya respecte a la dels Estats Units. Espanya té una tendència creixent, des de ser el 20% fins a situar-se per sobre del 60. Argentina mostra una evolució que no aconsegueix superar el 30% de la RPC americana.
Les dades donen la raó al meu interlocutor argentí. A més, la història ens diu que fins la primera guerra mundial, la seva renda per càpita era similar a la dels Estats Units, i un sou mig a Buenos Aires era molt superior a un a París. Durant els anys 20 va continuar com un dels 10 països més rics. I en eso llegó Perón i la seva herència: el peronisme. I va començar la davallada.
Tot això em duu a pensar que nosaltres no podem donar per fet que el nostre país (sigui aquest el que sigui) sempre anirà endavant. Que és possible que una societat organitzada i pròspera entri en una involució quasi permanent. El progrés i la millora econòmica, l’articulació política, social i institucional, el fet de construir i no destruir, s’han de treballar, lluitar i perseguir per part de tots. Sabent que és possible fer-ho individual i col·lectivament, però que també és possible equivocar-se i entrar en cercles depressius o destructius.
Vull aclarir que no estic parlant del risc populista associat per la dreta a Podemos. Del populisme parlaré desprès de les eleccions, però només vull ara esmentar que moltes propostes i accions de tots els altres partits poden ser susceptibles de ser considerades també com populisme
Penso que les coses seran molt difícils a partir de la formació d’un nou govern, doncs cal procedir a una regeneració del sistema polític, a ajustos del sistema econòmic per evitar l’increment de les desigualtats, a negociar amb Brussel·les pressupostos i pagament de deutes, a construir mecanismes equitatius d’accés a la igualtat d’oportunitats i a resoldre el conflicte Espanya-Catalunya
En aquestes eleccions tots ens estan oferint un futur molt planer si guanyen ells, però no veig clara cap oferta electoral, més be penso que totes ens estan intentant portar a l’hort. Aleshores només ens queda anar a votar (això sempre) pensant més en les possibles conseqüències del nostre vot a llarg termini; pensant en qui ens pot garantir millor que les coses no seguiran com ara o aniran a pitjor, en qui té més capacitat real d’engrescar al país i als seus ciutadans per fer un país renovat, més just, més equilibrat, més intel·ligent.
Que tinguem sort
JLC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada