A moltes escoles de negocis (sovint amb més
negoci que escola) es treballava poc la teoria i molt en “base al cas”. És a
dir, s’agafava una situació concreta, real o inventada, i es procedia a
analitzar-la intentant extreure les causes, els encerts, els errors i les
conclusions que poguessin ser aplicades en el futur en circumstàncies similars.
Doncs el BREXIT és un cas paradigmàtic a estudiar en les Facultats de Ciència Política
(suposant que els dos conceptes no siguin un oxímoron), doncs ens mostra molts
aspectes teòrics i aplicats de la política.
Veiem:
- En relació als
referèndums
El BREXIT va
guanyar amb claredat (51,9 vs. 48.1) però des del dia següent el resultat ha tingut una forta
oposició: manifestacions en contra, recollida de signatures per una altre
referèndum, territoris que demanen no sortir de la Unió Europea doncs allà ha
guanyat el “remain” (Londres!!!,
Escòcia, Irlanda del Nord, Gibraltar)
Mostra la difícil
complementarietat entre la democràcia representativa i la directa. El que
podria ser un afegit per a validar decisions d’interès general per part dels
electors, alguns governants com Cameron el fan servir com una eina per ampliar
el seu poder intern dins del partit.
Els electors utilitzen
sovint els referèndums no per a respondre a la pregunta plantejada, sinó per
premiar o castigar al governant que el planteja. Podem recordar a Barcelona la
consulta sobre el tramvia a la Diagonal
Alguns estudis
apunten a un vot dual separat per cohorts d’edat. La població de més edat va
ser favorable al BREXIT mentre que els més joves, més favorables en general al remain, van participar menys. Alguns ha
posat sobre la taula la qüestió teòrica de si les generacions de més edat, amb
menys esperança de vida, poden decidir igual que els joves sobre un tema que
afecta més al futur d’aquests. Clar que entrar per aquest camí ens allunya d’una
de les bases de la democràcia: una persona, un vot
No es pot deixar de
pensar en si una qüestió tant vital com seguir o no pertanyent a la Unió pot
ser decidida per majoria simple en un sol acte electoral. Pensem que no
existeix possibilitat de rectificació, a diferència de les eleccions generals
on la ciutadania pot canviar d’opinió en el següent cicle electoral. Com a mínim
cal plantejar-se la necessitat d’una mena de Llei de Claredat a la canadenca,
per a establir els criteris de pregunta, participació, majoria necessària, que mostrin
que existeix en el país una majoria ampla i constant de ciutadans que desitgen
un canvi determinat.
Això no invalida
que per a qüestions de menys transcendència, es puguin establir mecanismes de consulta
i participació directa dels ciutadans en les decisions. Tenim com exemple el de
Suïssa -on una llei pot ser sotmesa a referèndum al final de la seva tramitació
quan ho demanen 50.000 electors- i les noves possibilitats que obre la votació
telemàtica (veure post del 6 de desembre de 2015)
De tota manera, les
primeres reaccions semblen anar no en el sentit d’incrementar els mecanismes de
participació democràtica, sinó s’està llegint més opinió en contra dels
referèndums, i a favor de deixar les grans decisions allunyades del poble, en
mans d’experts, savis, d’elits que sí que saben el que convé fer. Suposo és una
mostra més del autoritarisme
postdemocràtic que parla en Josep Ramoneda fa temps
- En relació a la
campanya
Menys de 48 hores
després de conèixer els resultats, líders del BREXIT van reconèixer que moltes
de les informacions i dades que havien fet servir per justificar les avantatges
de sortir de la Unió no eren veritat. Senzillament havien mentit. Però durant
la campanya tampoc els opositors a la sortida no van saber desmuntar les
mentides posades en circulació, cosa que curiosament sí es va saber fer de
forma immediata desprès.
És una mostra de la
incapacitat dels polítics –i dels mitjans de comunicació també- per utilitzar
les campanyes per aportar i discutir de forma clara i profunda les avantatges i
inconvenients d’un i altre decisió de vot. Cada partit es dirigeix als seus
votants, per a mobilitzar-los i conservar-los, però no argumenten per a
intentar captar als votants de les altres opcions polítiques. No va existir un
debat real i realista sobre la qüestió
Fa pensar també en
la possibilitat d’anar introduint en la legalitat el delicte electoral, entès
com fer promeses electorals i no complir-les desprès, i també com donar
informació falsa per aconseguir el vot. Caldria diferenciar entre la
incapacitat per a dur a terme uns accions del programa electoral, que pot passar
per canvi en la situació econòmica o política, del que han fet alguns líders del
BREXIT que és senzillament mentir. Això caldria que estès penat; si així fos, Rajoy
no hagués acabat la legislatura
En aquest entorn british, recordem un altre cas de
promeses electorals incomplertes. En la ultima setmana de campanya del referèndum
d’independència d’Escòcia, el govern britànic va fer una sèrie de promeses d’ampliar
la devolution i ampliar les
competències del Parlament Escocès; van ser oblidades el dia desprès.
- Sobre les conseqüències
Curiosa situació la
dels Escocesos. Sembla que bona part dels votants no es va pronunciar a favor
de la independència en el referèndum de l’any passat per por a quedar fora de
la Unió Europea (tal com deia la campanya unionista i insinuava la pròpia UE).
Ara, després de votar àmpliament a favor de continuar, poden acabar fora de la
Unió doncs continuen depenent del Regne Unit. Aquesta part del “cas” ens permet
visualitzar un altre problema clàssic de la política: com una minoria veu
limitada la seva capacitat política per una majoria demogràfica. Donat que Escòcia
te la dècima part d’habitants que Anglaterra, mai podrà prendre una decisió diferent
de la voluntat de la majoria dels anglesos.
Curiosa també la reacció
de part de les institucions de la Unió Europea: desprès de no implicar-se gaire
per impulsar el vot favorable al remain
–tractant el tema com un assumpte interior del UK- corren desprès a rebre amb
honors la Presidenta d’Escòcia, la del país que volien expulsar si decidia ser
independent. Espectacular per cert el “cabrexit”
d’en Rajoy sobre això (perdoneu la broma).
L’èxit del BREXIT
ha provocat una munió de minories afectades: funcionaris, britànics residents
en la UE, ciutadans europeus residents en la Gran Bretanya, estudiants i Erasmus,
treballadors d’empreses que poden canviar de seu. L’enrenou és considerable i
ningú sap com s’ha de desenvolupar la transició. Un altre vesant del problema
que no va estar prou present en la campanya informativa
Ningú a la Gran Bretanya
es vol fer càrrec de la gestió del triomfant BREXIT. Cameron dimiteix, i els
dos líders més coneguts del moviment aïllacionista han sortit corrent amb l’argument
més ximple: ja he aconseguit l’objectiu buscat. Dona la impressió que el que
més volien era que perdés el BREXIT, això sí, per molt poquet. Recordo que quan
el referèndum sobre l’OTAN, un argument fort de Felipe González per afavorir el
vot afirmatiu va ser dir: “¿quien
gestionará el NO. Yo no lo haré”
Tot plegat pot
acabar a mitjà termini en un avançament electoral; i què passarà si guanya un
partit o líder contrari al BREXIT?
En política no
existeix el buit. Ja han començat les batalles pel que la sortida de l’UK deixa
alterat o desocupat: seus financeres en l’entorn de la Unió, seus d’agències i
organismes comunitaris ara en la Gran Bretanya. Fins i tot França està
intentant que el Francès tingui més pes com idioma principal, donat que amb la
sortida britànica, no hi cap país de la Unió que tingui l’anglès com a idioma
oficial.
Realment, estem tenint
l’oportunitat d’observar un experiment social, fet en una societat i no amb
gasosa. Realment el BREXIT és un cas digne d’estudi i reflexió. A Catalunya i
Espanya especialment.
JL Campa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada