Sortir a la muntanyeta és una activitat
prou agradable, sana i recomanable. Però hi ha molts tipus de muntanyes, que
requereixen cadascuna de diferents esforços, preparacions i assumpció de
riscos. Per simplificar hi veig els següents tipus:
1- Pujar al Tibidabo.
Tens moltes alternatives: anar a peu, en bicicleta, en cotxe; o com jo anava de
petit, combinant el tren de Sarrià, el tramvia blau i el funicular. No cal ni
preparació física ni equipament especial. Si avui plou, pots anar a l’endemà. Ho
pots fer sol o acompanyat. No cal pensar-hi gaire.
2- Excursions pel
Montseny. Ja cal portar un calçat adequat i potser un impermeable, una cantimplora
i alguns ganyips, però ho poden fer fins i tot iaies en bon estat. Convé també
un mapa de la zona i dels camins. També en aquest cas, el mal temps no serà
normalment un inconvenient gaire persistent, i pots fer la sortida sol o
acompanyat.
3- Pirineu per sobre
dels 2000 metres. Compte! Ja cal vigilar el temps previst i fer una mínima
preparació física prèvia. Cal igualment un equip adequat, amb aliments, capelina,
gorra, botes de muntanya i bastons; segons l’època i el recorregut a fer,
caldrà tenda, sac, anorac, piolet o grampons. A mida que t’apropes o superes
els 3000, la preparació física i l’equipament són més necessaris, així com la
concentració en cada pas que dones. En qualsevol cas, són muntanyes on sempre
tens a prop referències i refugis. Encara que hi ha boixos que fan travesses o
ascensions en solitari, ja convé anar en grup. En aquests tipus de muntanya ja
hi han rutes que porten al cim on, en algun moment perds alçada, per aconseguir
després un camí mes fàcil que no pas anant per la via directe.
4- Alpinisme
pròpiament dit, és a dir, muntanyes entre els 3000 i 5000 metres. Ja és
necessària una preparació seriosa i tècnica en escalada i muntanya. Cal un bon
equipament, molta concentració i posar
molta atenció al temps. En molt casos convé la utilització de guies experts,
que orienten, no només en per on s’ha d’anar, sinó també quan es pot sortir i
quan no. Activitat a fer en grup.
5- Alts pics de l’Himàlaia,
incloent-hi els de 8000 metres. És
sempre un projecte de grup preparat amb molt de temps, on calen permisos,
col·laboració de gent autòctona, finançament i sponsors. Són projectes complexos
de logística. Tens de tenir un pla d’acció detallat: camp base, camps d’atac, alimentació,
oxigen, com pujar i baixar. Cal disposar de temps, doncs has de fer el viatge, la
contractació de xerpes, la recollida del material, i -molt important- fer l’adaptació
a l’altura. Durant la realització, hi ha una prioritat principal: seguir vius. Si
aquest any no es pot, ja hi tornarem un altre; si només falten 200 metres però
les condicions no ho permeten, cal donar mitja volta. Qualsevol error (de
càlcul, tècnic, d’alimentació) et pot costar la vida. Només s’ho poden
plantejar gent molt preparada, amb capacitat de treballar en equip, i procedents
de diferents perfils professionals: alpinistes, metges, comunicacions, etc.
Doncs be, el
conegut com a Procés català -aconseguir un estat propi independent d’Espanya- amb
quin tipus de cim de muntanya el podem comparar? Crec que es sembla més a
aconseguir fer un 8000 que no pas a pujar al Tibidabo. Cal preparació, cal
logística, cal intel·ligència, cal col·laboració de molta gent i complicitat de
l’exterior. És molt important analitzar molt be els passos que es donen,
assegurar-ne cada un, doncs un error ens pot costar, no només no aconseguir fer
el cim, sinó la vida; és a dir la pervivència com a poble, al menys durant 2 o
3 generacions.
Costa de dir, però
és millor aturar-se, recular una mica, perdre altura temporalment, o tornar un
altre any, que intentar el cim per la via directa, amb malt temps, sense
preparació, o malalts. Cal atacar el cim
quan estiguem ben preparats, amb tots els mitjans disponibles i amb condicions meteorològiques
raonables. Hem de pensar que, fen-t’ho tot be, podem tenir un accident o un
imprevist, però no ens podem permetre fer-ho malament doncs el fracàs estarà
assegurat.
Si ens deixem
portar per la il·lusió i la rauxa, si confonem el K2 amb el Montseny, podrem
perdre -no nomes aquesta oportunitat- sinó la possibilitat de tornar-ho a
intentar en molt de temps.
JL Campa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada