LA TRANSICIÓ: ÈXIT O FRACÀS?

Ja fa temps que, sigui per l’evolució del procés català i la impossibilitat de trobar una via de solució, per les conseqüències de la crisi econòmica amb l’increment de la desigualtat i el risc de perdre prestacions de l’estat del benestar, o últimament per l’aparició de Podemos, que fa a vegades una desqualificació conjunta del sistema, la casta i els seus orígens històrics, es senten moltes opinions contraries i desqualificatòries de la transició espanyola.

Jo crec que va ser una història d’un èxit, polític, social i econòmic de la majoria dels pobles que conformen el país conegut com Espanya. L’opinió contrària es dona pel típic error de jutjar èpoques i fets anteriors en base a criteris i situacions actuals; és a dir fent d’historiadors dolents.

Primer em cal concretar que, en la meva opinió, la Transició va des de l’inici del govern de Suàrez –Julio del 76- a l’entrada d’Espanya en la CE l’1 de gener de 1986. És a dir és la fase d’evolució i reforma del sistema polític, partint de “las Leyes Fundamentales del Movimiento” fins aconseguir ser membres de l’Europa democràtica amb una Constitució liberal i democràtica.

Per l’anàlisi farem tres parts: el context, els resultats obtinguts i l’evolució posterior

EL CONTEXT

El punt de sortida era una fèrria dictadura, de 40 anys, posterior a una guerra civil, que va aconseguir durar mentre el dictador va viure. Un mes i mig abans de la mort del dictador es van produir encara afusellaments per motius polítics després de judicis militars.

Es va donar en un període de greu crisi econòmica mundial (la primera crisi del petroli) i espanyola, doncs el tardo-franquisme no va prendre cap mida efectiva per por a la reacció sindical i popular.

Encara hi havia un mon bipolar, amb situació de guerra freda entre els dos mons: l’occidental i l’oriental, el capitalista i el comunista. L’orientació i el disseny d’un ou sistema polític a Espanya no era un assumpte exclusivament intern.

La història d’Espanya mostrava que les situacions democràtiques eren curts parèntesis dins de situacions autocràtiques. Els poders interns estaven concentrats en sectors ultraconservadors: Exercit, grans propietaris agrícoles, oligopolis bancaris i industrials, església, i la cultura democràtica no estava gens arrelada, per no dir que era totalment desconeguda en la pràctica.  

Per bona part dels polítics i moviments socials, arribar a ser europeus “normals” era en si mateix un gran objectiu en aquells moments. Poder manifestar-se, associar-se, llegir una premsa lliure, divorciar-se fins i tot, parlar la llengua pròpia.

Els resultats

Des de la primavera del 76 al desembre del 78 es dona un canvi total al sistema polític. Va ser un canvi conegut com “de la Llei a la Llei”. El resultat va ser una monarquia constitucional, totalment homologable a qualsevol altre europea.

Va ser un canvi incubat durant els últims anys del franquisme. Molts actors polítics eren conscients de la impossibilitat de continuar la dictadura un cop mort Franco, però no hi tenien prou força per aconseguir el canvia polític.

Ningú va guanyar del tot amb el nou sistema: els franquistes no volien cap canvi, bona part de l’oposició volia ruptura, alguns territoris volien autonomia, altres no volien cap esquerda en la “unitat de la pàtria”, uns volien un règim socialista, altres capitalista, part de l’església era ultramuntana mentre un altre va recolzar el canvi.

I molta gent tenia senzillament por: al canvi, al desconegut, a la incertesa, a com seria un país diferent al conegut en els últims 40 anys, al comunisme, !a una nova guerra civil! Al mateix temps altre gent va tenir molta il·lusió, molta esperança en poder tenir un país millor, lliure, just, democràtic; a ser com França

La Constitució del 78 és absolutament homologable amb altres constitucions democràtiques. Va marcar un camp de joc amb prou paràmetres interpretatius per que –amb posterioritat- s’anessin definit els models, inclòs el territorial. Cal entendre que el fet de ser una constitució molt (i molt!) rígida per la seva reforma, es va fer per que si algun dia guanyaven les eleccions els sectors retrògrads, no la podessin canviar fàcilment.

Això sí, contra el que es diu normalment, no va ser una transició estrictament pacífica: S’estimen en 600 els morts, la majoria d’ETA i GRAPO, però uns 170 causats per l’extrema dreta i la repressió policial. Només si es compara amb el risc d’una guerra civil, que no es va donar (com sí va passar a Iugoslàvia uns anys desprès) es pot afirmar que va ser pacífica.

El sistema resultat, un cop institucionalitzat, només va ser rebutjat de fet pel ultranacionalisme basc, el d’ETA, que va continuar oposant-se amb les armes 30 anys més.

És veritat que va deixar temes no tancats del tot, però jo no considero això un demèrit sinó una forma de donar vies de sortida a uns enfrontaments potencials que no tenien en aquell moment solució. De fet va ser una forma de deixar a la següent generació la seva resolució

L’Evolució posterior

El problema en l’anàlisi de la transició es dona quan la interpretem des de la situació actual, on la CE s’ha convertit en un text tancat, inamovible e interpretat sempre des d’una visió centralista i espanyolista. Hem de recordar que al principi, el Tribunal Constitucional va frenar intents d’interpretacions restrictives de la Constitució Espanyola per part dels governs de torn: l’exemple màxim és el rebuig a la LOAPA.

La crítica no s’ha de fer a la transició. El problema no es la Constitució sinó l’evolució posterior, amb el triomf, sobre tot a partir dels governs d’Aznar, de les forces conservadores més profundes: aquelles que es van oposar a la transició democràtica, però que quan van comprovar que les coses funcionen –millor- i que no han perdut els seus bens i prebendes, aleshores traslladen el seu conservadorisme a la Constitució, convertint-la en uns nous principis del movimiento, que eren per definició inamovibles. També l’esquerra, el PSOE principalment, es sent molt a gust amb el nou status-quo, i oblida paulatinament els seus orígens, “mor d’èxit”, i acaba acceptant el pensament dominant neoliberal i l’alternança bipartidista a l’estil del Cánovas-Sagasta de finals del segle XIX

Molt especialment aquest retorn a posicions conservadores es dona en l’àmbit de l’organització territorial on en comptes de continuar evolucionant cap a un estat plurinacional i plurilingüístic, es va imposant una visió recentralitzadora i uniformadora. Com ja he escrit en el blog, una versió actualitzada del “una, grande y libre”. Però com han dit i diuen molts constitucionalistes, la Constitució permet desenvolupaments molt diferents.

Un altre exemple és el paper del Rei Joan Carles. Hem d’acceptar el seu rol principal durant la transició, doncs si fem un anàlisi contrafactual, si s’hagués oposat al canvi, és fàcil suposar que el resultat hagués sigut molt diferent. En canvi, també està clar que des de finals dels 90 deixa de fer el que diu la Constitució (“arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”) de forma que es dedica als negocis, a les caceres i a les seves amistats, però no a intentar mediar en els creixents conflictes que es van donant en el país. I si no serveix per això, per a que serveix?

El caràcter conservador profund dels poders espanyols, la seva por al canvi, a compartir poders –segurament per manca de cultura democràtica, és la que ens du a la situació de crisi institucional actual. Cal recordar que a Espanya cap Constitució ha estat mai reformada. Totes han estat o substituïdes, be per un altre constitució de sentit diferent, o per cops militars.

No és doncs la transició la que va fer les coses malament, sinó la post-transició la que no ha sabut continuar evolucionant, canviant, millorant i adaptant-se. I una cosa està clara, la vida no es sueño, la vida es canvi.

JL Campa