Crec
que una de les principals causes del fracàs del procés sobiranista de Catalunya
ha sigut errar en la percepció, en l’anàlisi i en la creença que l’estat
espanyol, davant la petició constant, pacífica i democràtica de bona part de la
població catalana, al final acceptaria negociar una nova forma d’encaix de
Catalunya dins d’Espanya.
Si
una cosa ha quedat clara és que Espanya
no se vota i que “Madrid si no vol
pactar no pacta”; precisament aquest última frase la trec d’una entrevista
que publica l’ARA avui a Jordi Amat. Es tracta d’un text molt interesant, del
que mostro a continuació les frases més rellevants ordenades a la meva manera,
però recomano la lectura íntegra de l’entrevista en base al enllaç adjunt al
final:
Quan, a partir del
setembre, l’espanyolisme -que hi era- es va articular i a més va sortir al
carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia
mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades ... Hi
ha un bé que s’ha convertit en superior i que consisteix en exterminar el
separatisme ... Quan es trenca el consens surten els monstres. A la ‘polis’, el
millor que podem fer és que els monstres no participin del debat públic.
El relat ha estat
el més important de la política ... El procés té un relat molt potent, però
sovint el contrast amb la realitat no acaba d’encaixar, perquè la realitat és
molt més complicada ... L’enorme consens amb què l’Estatut del 2006 va sortir
del Parlament: fregava el 90% de suport ... Els resultats del 27 de setembre
del 2015 no donen una majoria àmplia al sobiranisme.
La sentència (del
TC sobre l’estatut el 2010) no va fecundar el naixement d’un canvi ideològic,
sinó que el va accelerar ... El moment en què les elits van percebre que el
desenvolupament de l’estat autonòmic no donava més de si va ser quan hi va
haver dos líders nacionalistes governant, Pujol i Aznar. Davant d’aquesta
tessitura, que o era bona pel govern central o per l’autogovern català, va
sortir una proposta alternativa al sistema, que era la de Maragall
Maragall -que és
qui té la idea de la reforma-, no pilota aquest Estatut: a la ponència del
Parlament hi va haver una pugna entre ERC i CIU per veure qui anava més enllà
... Artur Mas va llimar el text de l’Estatut saltant-se el president de la
Generalitat ... (L’Estatut) va anar malament per diversos motius, però el més
important -a llarg termini- és que Madrid si no vol pactar no pacta
L’hegemonia a
Madrid no era la del partit governant, el PSOE, sinó que era la de l’aznarisme.
La reforma es converteix en un element de desgast del socialisme de Zapatero ...
La manca de lleialtat del PP aquells anys va ser enorme, es va convertir en una
força antisistèmica ... Plataformes mediàtiques histèriques que volien crear un
clima de tensió bestial argumentant que s’havia trencat el consens del 78. Van
ser ‘El Mundo’, ‘Libertad Digital’, ‘La Cope’... sabotegen el discurs del 78:
es presenten com a abanderats d’aquell consens però alhora el van sabotejar ...
Sense consens no hi ha política.
En aquell moment
d’enorme tensió va quedar incrustada la peripècia de l’Estatut, que era una
bona idea que va continuar malament i va acabar pitjor ... . La sentència va
ser discutible. El que no ho va ser, va ser el procés de degradació mentre es
va debatre i quan es va pronunciar ... Si haguéssim sabut abans d’anar a votar
que allò va ser revisat de la manera com es va revisar potser hauríem votat
diferent ... Es va crear un conflicte de legitimitat de règim
Els mals del
sistema present no els atribueixo fonamentalment al procés de transició sinó a
la degradació de l’Estat del 78 (corrupció, partitocràcia, captura de les institucions)
... El ‘demos’ català no té prou força per trencar el règim del 78, i que així
i tot s’ha d’expressar en una votació perquè la seva veu li va ser negada a
través de la sentència del TC. Fins llavors la tensió continuarà, i la tensió
desestabilitza la societat.
Aquest Estat que no
s’ha sabut regenerar finalment s’ha reafirmat gràcies al procés ... L’Estat,
per preservar la seva unitat, està disposat a degradar-se ... la paradoxa és
que degradant-se es consolida ... El drama és que hem constatat que el 155 és
possible. Contra ell, el projecte de la independència, com que no té prou
força, queda bloquejat, i l’autogovern català s’afebleix ... La independència
és il·legal ... però en una situació com la nostra calia una magnanimitat que
l’estat espanyol no està oferint.
Qui té més
responsabilitat, però, és qui té més poder ... Rajoy ha estat en aquesta
història des del primer moment i és el principal responsable de la situació que
vivim
Les coses no es
podran fer bé fins que no hi hagi gent a la presó ni mentre l’aplicació del 155
no s’aturi. Els objectius de curt i mitjà termini ... haurien de ser la recuperació de l’autogovern
i fer el possible des de les institucions perquè la situació econòmica millori
... Cal tenir objectius realistes, plantejar coses que es puguin aconseguir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada