El
passat 1 d’Octubre, tot i la repressió exercida, van poder votar quasi 2,3 M de
persones, amb més de 2M favorables al SI. Aquesta dada supera el llindar dels
1,87M de SI’s que –com vaig explicar el passat 16 d’Agost- implicava guanyar un
referèndum encara que es donés la màxima participació històrica coneguda a Catalunya.
Ha guanyat doncs el SI de forma indiscutible?
L’informe
conegut dels observadors internacionals diu “A causa de les circumstàncies adverses en què es va produir
l'esdeveniment, l'ILOM ha de concloure que el referèndum, tal com es va
celebrar, podria no complir amb les
normes internacionals claus. Al mateix temps, l'ILOM va observar que, malgrat
aquestes circumstàncies, el personal de l'equip de votació es va fer tot el
possible per tractar de fer front i intentar seguir els procediments electorals”.
Amb llenguatge diplomàtic diuen que tot i la bona voluntat dels organitzadors,
les circumstàncies (oposició del govern espanyol), el referèndum no va complir amb
els estàndards. Jo mateix soc testimoni que quan el sistema informàtic no
funcionava, es votava només anotant el DNI en una llista en una taula. El referèndum
no és doncs homologable internacionalment?
Una vegada més el govern del PP només ha sabut utilitzar la força i la llei (que en les seves mans és un altre forma de força) sense oferir alternatives o vies de sortida. A més ho ha fet molt malament: no ha impedit el referèndum, no ha trobat les urnes, i ha donat davant del mon una terrible imatge d’estat repressor.
Fins i tot el Rei ha incomplert la seva única funció constitucional “arbitra i modera el funcionamiento regular de las instituciones” (Art. 56-1) i s’ha posat al costat del govern PP, i el que és pitjor, d’una sola part dels catalans. A més, a cremat la possibilitat de ser ell, seguint la Constitució, un espai de mediació.
El
procés es troba doncs davant d’una disjuntiva molt complexa: possiblement es té
la majoria suficient per guanyar un referèndum; no es pot fer un referèndum pactat
per que el govern del PP es nega; la legislació aprovada -per majoria simple!!-
el passat setembre al Parlament “obliga” a declarar ja la independència; gràcies
a les castanyes repartides per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, es
disposa d’una opinió internacional més favorable que mai a la celebració d’una
consulta homologable; aquesta opinió internacional passaria possiblement a ser
contraria si es declara la independència.
Fer
una Declaració d’Independència seria renunciar a l’eina més potent que té i ha
tingut el procés des que va arrancar: el lema imbatible i inqüestionable “VOLEM
VOTAR”. El govern espanyol no ha trobat en set anys cap argument desqualificador
d’una posició que només demana que es sàpiga quanta gent està a favor i en
contra, i que te antecedents a Canadà i Escòcia. S’ha de renunciar a la teva posició
més potent i canviar-la per una situació de més debilitat?
Però
no cal oblidar qui hi ha a l’altre banda. No s’està tractant amb el Regne Unit
o amb Canadà. Està un govern espanyol de dretes, recolzat pel partit
anti-catalanista (Ciutadans) i pels sectors més conservadors del PSOE. Recordem
que el problema profund de la negació a fer un referèndum és que no es vol
reconèixer a Catalunya com a subjecte polític, i aquesta posició tanca també
les possibilitats de mediació i negociació: si no reconeixes a “l’altre” no
negociaràs mai amb ell, ni acceptaràs mediacions.
Han
dit que volen guanyar per 10 a 0, i han enviat forces (¿d’ocupació?) al crit de
“a por ellos” i amb un eslògan d’us
creixent: “España no se vota”. Un
govern que força, facilita i accepta que empreses treguin la seva seu social de
Catalunya, donant credibilitat a la possible independència: en comptes de dir “todos tranquilos que España no se rompe”
fan decrets per afavorir que abandonin el país, contribuint així a l’estrangerització
de Catalunya (Juliana dixit)
Els
sectors més mobilitzats de l’independentisme, sota la convicció de “ara és l’hora” i “ho tenim a tocar” impulsen la declaració d’independència sota la
auto-atorgada legitimitat dels resultats
i la suposició que millorarà la posició negociadora subsegüent. Els sectors més
responsables semblen apostar per una certa aturada en el tempo, per aprofitar
la posició favorable de l’opinió internacional i evitar al mateix temps una
esperable reacció dura del govern espanyol. Es tracta d’una clara disjuntiva
Weberiana entre la ètica de la convicció i la de la responsabilitat; la primera
aplicada de forma estricta acostuma a portar al desastre i la segona al no res.
Convé una barreja adequada dels dos ingredients.
Si
hi ha Declaració d’Independència, què és possible que faci el govern espanyol? Doncs
actuar amb tota la força per impedir la seva efectivitat. I vist lo del passat
dia 1, no els importarà la imatge internacional; més tenint en compte que ara
no actuaran contra unes persones que només volen votar sinó contra un acte de trencament
d’un Estat, per la qual cosa molts dels seus homònims miraran cap a una altre
banda.
D’un
altre banda estem al segle XXI i costa d’imaginar com podran mantenir el
control del país. Els cops tradicionals es feien detenint al govern i ocupant
la telefònica i al Televisió. Ara és molt més difícil per la dispersió que
signifiquen les xarxes. És viable ocupar Catalunya amb Policies, Guàrdies i
militars? Cóm es gestionarà la confrontació entre la imposició d’una legalitat no
reconeguda i la desobediència?
I
si no hi ha DUI? En termes de negociació representaria una mostra de debilitat
del procés, i a partir d’aquest moment el govern del PP podria optar entre la
generositat –retirar les forces dels ports i les denuncies dels jutjats- o l’aprofitament
de l’èxit mantenint les seves postures com amenaça real. Com a pista, recordem que
les declaracions de Rajoy demanen una rendició implícita: “volver a la legalidad”. El Procés podria
aprofitar una vegada més la força del “volem
votar” per aprofundir en la demanda d’un referèndum legal; si no pot
aconseguir el recolzament de la comunitat internacional per això, menys podrà fer-ho
per la independència.
I
si hi ha DUI diferida?: declaració per la
independència i no de independència,
amb un termini per a fer-la efectiva (un nou invent de l’enginyi processista).
Possiblement l’Estat espanyol actuarà com si s’hagués declarat, no esperarà a
que es compleixi el termini. A més, algú pot esperar que el govern del PP negociï
sota una amenaça d’una data fix per la separació?
I
el nacionalisme espanyol? Aquell que “quan
va despertar, el dinosaure encara hi era” (Monterroso). El nacionalisme banal,
ocult però evident, disfressat de cert republicanisme i liberalisme, que va des
de l’extrema dreta feixista a molta esquerra auto-definida com
internacionalista, que considera que la unitat d’Espanya és un valor moral.
Doncs com la Porta d’Alcalà “ahí está viendo pasar el tiempo”, però disposat a vèncer abans de convèncer.
Un
recordatori històric: “Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza
bruta. Pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para
persuadir, necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece
inútil pediros que penséis en España” va dir Miguel de Unamuno el 12 d’Octubre
de 1936 –la setmana que ve farà 81 anys- al Paranimf de la Universitat de
Salamanca. I es va complir: no van convèncer però van vèncer i van manar cruel
i dictatorialment sobre tota Espanya durant quasi 40 anys.
Convicció
o responsabilitat? La convicció ens ha portat fins aquí, la responsabilitat ens
ha de permetre anar més lluny.
JLC

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada