PREOCUPANT (SI CONTINUA)

La celebració d’un referèndum a Catalunya aplega l’acord del 73,3% de catalans (CEO, 1er Baròmetre 2017), mentre que només el 44,3% es declara partidari de la independència. Per tant la celebració del referèndum és un objectiu compartit per partidaris de la independència i contraris a la mateixa

Però a mida que avança el Procés cap al conegut com a “xoc de trens” amb l’Estat, es pot observar una deriva preocupant cap a la desautorització de l’oponent, de l’adversari, del que no està d’acord. Potser ha estat una ratxa dolenta, però des del mon més sobiranista s’han sentit frases i eslògans que semblen abandonar el posicionament integrador de celebrar la consulta, per a passar a desacreditar i demonitzar als no partidaris de les seves posicions polítiques.

Uns exemples:

- “No tenéis suficientes prisiones para meter a todos los catalanes”. ANC i Omnium l’11 de Juny

- Negació de les posicions d’equilibri. En aquest cas tant pel Govern central com pel català: "La equidistancia está muy bien pero no en todo ni en todas las facetas de la vida" Mariano Rajoy als empresaris catalans el 26 de Maig i “No hi ha neutralitat possible entre els que intentem que es voti i els que ho volen impedir” Oriol Jonqueres el 7 de Juny. Perill de tornar a les dues espanyes i a dues catalunyes

- “Sabem que Espanya voldrà que negociem. No negocieu, sigueu forts, aguanteu” (Jordi Cuixart) 11J. Mostra una posició política en les antípodes de la frase “Ustedes que pueden, dialoguen” que va dir Gemma Nierga l’any 2000, en el manifest llegit a la gran manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch. Per cert, tota la caverna espanyola la va cobrir d’insults i desqualificacions per fer una crida a la negociació com a sortida d’un tràgic conflicte.

- “Últimament, els diaris unionistes de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico, van carregats de mentides. Quan no les escriuen els articulistes catalans més consentits per cada mitjà, ho fan directament els seus directors” (Agustí Colomines a El Nacional el 12 de Juny). Crítica furibunda a la llibertat d’expressió, que suposo és una resposta implícita a l’editorial de La Vanguardia del 4 de Juny on es defenia tornar a anar al Congrés i seguir negociant

- El propi manifest llegit a l’acte del 11 de Juny a Montjuic inclou paràgrafs erronis o com a mínim molt discutibles: “la rotunda majoria amb què compta al Parlament ... dels drets avui amenaçats a Catalunya com el dret a la llibertat d’expressió política i el dret a vot ... Un estat autoritari”. Espanya és una democràcia, imperfecte com totes, fins i tot molt imperfecta, però està lluny de poder ser definida en els termes anteriors. A més, es diu això en un manifest dirigit també a l’estranger, on no és fàcil vendre la idea que Espanya no és una democràcia.

Una societat lliure es construeix en llibertat, una societat democràtica es construeix amb mètodes democràtics que inclouen la llibertat d’expressió i el reconeixement de les minories, una societat justa necessita de justícia ara i en tot moment, una societat igualitària es fa treballant contra la desigualtat. El camí cap a una Catalunya millor no permet etapes transitòries amb carències democràtiques.

A més, cal considerar que un possible reconeixement de Catalunya com a país independent es basarà en haver estat estrictament democràtics, mitjançant un procés amb llibertat per a tots –favorables i opositors-, sense violències físiques ni verbals. És a dir, seguint el camí dels últims 5 anys, sota la forma que molts definien com “la revolució dels somriures”.

Espero que hagi sigut només una febrada transitòria.

JLC