En la situació del moment actual del
anomenat Procés, he trobat alguns aspectes del pensament polític d’Hannah
Arendt que penso poden ajudar a fer certes reflexions.
En primer lloc, pensem en la qüestió de
fons a debat dins la CUP, que no és sinó una nova versió de la vella disjuntiva
entre que és prioritari; guanyar la guerra o fer la revolució?. Arendt va
estudiar les revolucions franceses i americana comparativament i considera que
en el primer cas la revolució francesa va fracassar en els seus objectius i en
canvi el cas americà va ser exitós. Diu l’autora que la revolució francesa va tenir
que avantposar l’aspecte social sobre el propòsit inicial d’aconseguir la
llibertat pública, que “el fracaso fue poner las necesidades vitales provocadas por la pobreza –la cuestión
social” en el centro de la agenda política”. En
el cas de la revolució americana –sota circumstàncies diferents- diu que la
voluntat dels fundadors va ser “la institucionalización de una forma de gobierno que garantizase la
participación de los ciudadanos en los asuntos públicos … tanto la creación de
un espacio público que respeta la pluralidad, como el establecimiento de un
poder entendido como actuar concertadamente … de la política como forma de
acción colectiva ejercida por la ciudadanía”
Una política basada en l’acció “que puede ser
iniciada en el aislamiento y decidida por individuos concretos, pero sólo puede
llegar a realizarse mediante algún tipo de esfuerzo colectivo, en el que los
intereses privados y las motivaciones particulares no cuentan”
Primera conclusió: cal bastir una nova forma
de govern en base a la participació ciutadana, l’esforç col·lectiu, avantposant
els interessos públics col·lectius sobre les particulars
Un segon tema en que podem trobar
inspiració és en relació a les formes de participació política. El Procés
engegat a Catalunya des de 2010, ha estat precisament un moviment de base
ciutadana, que ha plegat a molts milers de persones i ha aconseguit any rere
any mobilitzar a bona part del poble de Catalunya. Ha estat una de les accions col·lectives
més grans i persistents de la història; un gran èxit de organitzacions de base
popular i no d’acció política estricta com són l’ANC i Òmnium
Arendt va analitzar els paper dels “Consejos Populares” que va haver als
segles XIX i XX, i va concloure que “coincidirían todos los
Consejos en su breve duración, enfrentados al problema de su duración y
perdurabilidad … están presentes en los primeros momentos de las revoluciones,
y casi siempre en conflicto con los revolucionarios profesionales. Una vez que
estos últimos toman las tiendas de la revolución, ese nuevo espacio de libertad
suele arruinarse … ¿cómo se puede mantener y preservar ese momento inicial de
la fundación de un nuevo espacio de libertad con un proceso posterior de
institucionalización –y burocratización- del mismo?”
Seguint a Arendt, podríem interpretar que
el que ha passat a Catalunya durant l’any 2015, és en part fruit d’aquesta
dificultat històrica per a passar de la lluita en el carrer, de l’acció
popular, a la institucionalització política. Penso en la incorporació de les
dues líders de l’ANC i Òmnium a les llistes de JPS (Junts pel Sí), i en la
prioritat dels interessos dels partits –en especial de la continuïtat de Mas
com a President- sobre l’objectiu principal que l’acció col·lectiva cercava: la
independència.
Per últim, recollir els trets principals
que per Arendt té el que anomena republicanisme cívic, que és una forma
alternativa i crítica al liberalisme hegemònic. Podrien ser font d’inspiració
pels que pensen en una República catalana:
- Importància del bé
comú, que no és la suma dels interessos individuals
- Rellevància de la
virtut cívica, que implica la participació. No es neix ciutadà/na, sinó que un
es fa.
- La llibertat només
s’aconsegueix dins de l’estat, és una llibertat front als altres, sinó amb els
altres
- Autogovern del
poble. Evitar que el sistema de representació política limiti o impedeixi la participació
i implicació de la ciutadania
Però no són principis fàcils d’aplicar. La participació,
l’autogovern, intentar al màxim la democràcia directa són molt difícils d’implantar
en les societats modernes i de gran tamany que necessiten de formes de
representació política; recordem la successió d’assemblees de la CUP per a prendre
una decisió.
La idea d’una república catalana ha de ser
prou atractiva per a aconseguir una amplia majoria d’acceptació per part del
poble de Catalunya, condició necessària per a poder aconseguir ser un nou
Estat. Els principis esmenats signifiquen un canvi respecte a la situació
actual, i un canvi d’hegemonia en el pensament econòmic i social. Però plantejar-los
de forma clara, entenedora i fiable pot ser un ajut per aconseguir incrementar
la base social necessària per poder aconseguir canviar Catalunya
Amb tot lo dit, crec que –malgrat Arendt-
estem davant d’un gran repte i d’un cercle maleit. El primer és cóm aconseguir una
acció política basada en l’acció col·lectiva i la participació ciutadana; penso
que potser les noves possibilitats de vot per internet poden obrir noves vies
(veure post del 6 de desembre passat). El maleit cercle és que si es vol
eixamplar la base ciutadana favorable a una nova República catalana, cal
concretar els trets polítics que el nou règim tindrà –és a dir la nova Constitució-
però en quan es comencin a definir, sortiran les contradiccions d’interessos
presents dins la societat, i les divisions poden portar a que molta gent es
despengi del procés.
Començar a aplicar ja la participació activa
de la gent –en general, no només dels convençuts- i aconseguir que la idea d’una
nova Catalunya sigui atractiva i il·lusionant, han de ser les bases d’actuació
si es vol canviar –per a millor- el règim vigent a Catalunya.
JLC
Els texts d’Hannah Arendt estan extrets del
llibre: Arendt, Cristina Sánchez, Ed Batiscafo 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada