EL IMPOSTOR

Acabo de llegir el llibre d’en Javier Cercas que, amb el títol indicat, fa una anàlisi sobre la figura d’Enric Marco. Recordem que aquest senyor va fer creure que va sobreviure en un dels camps de concentració nazis, arribà a ser president d’una Associació d’ex-presoners, i fins i tot li van donar la Creu de Sant Jordi per la seva tasca de difusió i defensa dels afectats per l’holocaust i la lluita antifeixista.

En la meva opinió és un llibre molt inferior a altres d’en Cercas i molt especialment a Anatomia de un instante, que era un relat apassionant del cop d’estat del 23 de febrer. De fet, en molts moments he acabat una mica fart del Cercas, del Marco i d’Alonso Quijano, que és la figura literària amb qui fa molts paral·lelismes l’autor del llibre.

Em sembla interesant la diferència que fa entre història i memòria: “La memoria es individual, parcial y subjetiva; en cambio la historia es colectiva y aspira a ser total y objetiva”. Apunta doncs que els supervivents dels camps nazis són els únics que van conèixer la seva crueltat, però que això no significa que siguin capaços d’entendre la globalitat del significat d’aquell diabòlic experiment. De fet esmenta el que defineix com “el chantaje del testigo” que es pot resumir en l’argument que fan servir els testimonis de qualsevol fet:  “jo vaig ser-hi allà”, que porta implícit un “i vostè no”.

En aquest àmbit Cercas dona als historiadors el mateix paper que el dels jutges: analitzar documents, testimonis, context, fets i emetre un veredicte global en recerca de la veritat més plausible. Aquest veredicte, com en el cas d’un judici, pot ser revisat, recorregut i refutat.

Fent jo mateix més de testimoni que no pas d’historiador, em sembla també encertada la descripció general que fa de la societat espanyola durant el franquisme. “la inmensa mayoría de los españoles, de grado o por fuerza, aceptó sin protestas la dictadura, y cuyo silencio atronador explica en gran parte que ésta durara cuarenta años”. No es tracta d’un judici moral, sinó de la constatació d’un fet real: l’oposició al franquisme va ser obra d’una minoria de persones. Òbviament la raó principal va ser la duresa de la repressió, la manca de llibertats, el risc de presó o multes; però també és veritat que va haver-hi una acomodació a les condicions marcades pel règim, encara que només fos per instint de supervivència.

No se si en Cercas a trobat un filó per anar fent nous llibres amb el mateix títol, perquè pot fer uns altres sobre el Millet, i sobre Pujol, i sobre Rato, i sobre el pequeño Nicolás. De Impostores tenim per triar i remenar.

JL Campa